Una vegada —i d’això ja fa temps—, un responsable cultural d’un organisme oficial a qui li plantejàvem una proposta de muntatge d’una obra de Samuel Beckett, ens va fer aquesta reflexió en veu alta (cito textualment): “Becker… Becker? Aquest noi ha fet teatre, oi…?” (sic!). Aquesta lamentable anècdota no té res més a veure amb el que volem expressar en aquest article, però, als que érem allí presents, se’ns va fer palès —a més a més de la vergonyosa ignorància— el fet que Beckett, finalment, i malgrat la repercussió de la seva obra en tot el teatre contemporani, era un desconegut. Aquest premi Nobel és ja un clàssic, però potser —i aquesta va ser la nostra reflexió— només ho és per a certes minories i “iniciats”. Això passa també, malauradament, amb altres grans autors. El teatre es veu poc i es llegeix encara menys.

Malgrat la reflexió de l’insigne responsable cultural, nosaltres no en vam tenir compte i l’obra de Beckett es va muntar, amb gran èxit, i es va continuar programant altres obres de Beckett, i també cicles i homenatges arran de la seva mort… Els “beckettians” continuaven dempeus! Però sempre amb una cerca recança, amb la sensació que les paraules de l’exresponsable “cultural” amagaven una cerca realitat: el desconeixement de Beckett fora dels circuits que el programen o del públic que ja el coneix. Van passar els anys i un bon dia, una persona —Maria Rossinés—, amb responsabilitats culturals no oficials, va ser prou agosarada com per fer-nos la proposta de fer “un Beckett” per a representar-lo fora de Barcelona, a diferents llocs d’allò que podríem anomenar “la Catalunya profunda”. Vam reflexionar i vam arribar a la conclusió que el més adient fóra fer una dramatúrgia que combinés la presència d’alguns dels seus personatges amb diferents textos de la seva obra que els introduïssin, col·locant-los en un espai irreal (teatral, volgudament teatral) i sense cap altra motivació que els seus records. Les diferents històries que cadascun dels tres personatges narra —amb certs elements de diàlegs indirectes o interposats— són una part del seu passat. Arriben a la foscor i se’n tornen a la foscor —la llum beckettiana—. No fan més que testimoniar la seva marginalitat, la seva tendresa i la seva solitud. Vam voler transmetre la profunditat humana dels personatges de la Beckett, la seva détresse, a través de la cruesa del llenguatge de l’autor així com del seu humor àcid i grinyolant. Potser d’aquesta manera, vam pensar, els no-lectors de Beckett podrien tenir-ne una imatge propera que els fes, si més no, interessar-se per “aquest noi”.

I vam anar a “comarques”.

Hem de confessar que més que uns actors que anaven a representar Beckett, davant d’un públic en gran mesura neòfit, ens sentíem gairebé personatges beckettians. De la mateixa manera que els personatges del muntatge, veníem de la foscor del desconeixement i arribàvem a llocs insòlits (biblioteques, aules, asils, casinos on l’espai “teatral” estava envoltat de taules de billar, etc.). Quan tot allò s’acabés, pensàvem, ens en tornaríem a la foscor, sentint de lluny el soroll de les fitxes de dòmino sobre les taules de marbre. I Beckett no seria pas més conegut que abans.

Hem de dir també que, a part d’una certa voluntat didàctica (fer arribar Beckett), estàvem motivats per un altre sentiment: fer d’aquell muntatge un cert homenatge a l’autor. Per això ens vam atrevir a utilitzar una anècdota entranyable i commovedora dels últims dies de Beckett, quan aquest, tancat en una modesta habitació d’un asil d’obrers del barri parisenc on vivia, va rebre la visita de Madeleine Rénaud, l’extraordinària actriu francesa que va estrenar a París, l’any 1960, Oh! Les beaux jours!. Beckett volia modificar la durada de certes pauses o silencis: passar de set segons a cincs…, o bé canviar el gest d’una de les mans, etc. En un cert moment, i davant l’estupefacció de Madeleine Rénaud, Beckett la va invitar a ballar el vals La viuda alegre, que s’escolta durant la representació. Aquests dos genis vellets, davant la presència de Pierre Chabert, que havia acompanyat Madeleine Rénaud, es va posar a ballar el que seria el seu “últim vals”. Aquest és el títol que porta el nostre muntatge. Aquest és també un dels aspectes de l’homenatge a “aquest noi” que tan bé ha sabut conèixer aquells que els desconeixen.

Podríem explicar moltes anècdotes d’aquesta gira, però creiem que el més important és treure’n algunes conclusions. En certes localitats el públic va ser essencialment jove i posat en antecedents sobre l’autor gràcies a la col·laboració de diferents professors de literatura que els havien “preparat” anteriorment. Podem afirmar que, en aquests casos, els joves s’ho van passar “d’allò més bé”, entrant perfectament en l’espectacle i agafant tota la ironia i l’humor dels textos. Això ens va estimular. Teníem, però, l’altre públic, el no “preparat”, el que desconeixia de totes el premi Nobel. Doncs bé, si ho haguéssim de dir d’una manera molt planera, podríem afirmar que no va haver-hi “cap problema”. Els comentaris posteriors, les preguntes nostres, l’intercanvi d’opinions, ens van confirmar allò que de certa manera pensàvem: Beckett és un desconegut perquè no se l’ha fet conèixer fora dels circuits que ja el coneixen. Aquest és un problema cultural general on es poden incloure nombrosos autors. Tot allò que nosaltres temíem —la marginalitat dels personatges, l’absència d’acció, la inexistència d’un “argument”, l’absurditat de l’espai i de les històries narrades, la precarietat dels mitjans, la cruesa del llenguatge…— tot va ser perfectament integrat per un públic que no va veure l’absurd per enlloc i que, ans al contrari, va sentir els personatges com a molt propers, capaços de generar sentiments i emocions. La poètica beckettiana va “passar”.

En un món on els valors morals han desaparegut i on pronunciar la paraula “ètica” sembla gairebé una provocació, els personatges de Beckett són, justament, ètica, i potser ho són perquè també són amorals.

Després d’aquesta petita experiència ens ha resultat més evident que mai que Beckett és potser l’autor contemporani més viu, més actual, més modern. En una època on les paraules públiques són pura parafernàlia per amagar les realitats, les paraules de Beckett, precises, justes i mai excessives, arriben al cor de la veritat. En el fons, tota la xerrameca institucional i política que ens envolta no és més que un enorme silenci, un buit. Malgrat la importància que Beckett concedeix als “silencis” en la seva obra, és evident, com diu un dels personatges del muntatge, que “només les paraules trenquen el silenci”.

Per acabar, tan sols una petita constatació: no ha passat res perquè mai no passa res, però creiem que era “aquest noi” és una miqueta més conegut. I, com ens deien algunes persones, després de la representació: “És curiós, no coneixíem Beckett, però ens ha resultat molt familiar”. Beckett “familiar”? Sí, potser a Beckett li hauria agradat aquesta floreta.