Partint de la metàfora que transforma l’Obrador de la Sala Beckett en un llevataps (obridor), l’autora relata els efectes positius que aquest exerceix sobre l’escriptura dels seus alumnes.

QUE QUÈ ÉS L’OBRIDOR DE LA SALA BECKETT?

Hi ha dramaturgs prolífics, a qui no els costa escriure. Es posen allà i apa, a crear! Crec que se’ls hauria de tortu­rar en algun moment de les seves vides, però és un tema que podem discutir més endavant. Després hi ha la resta. Pertànyer a aquest grup és caminar cap a l’agonia. Perquè, és clar, no se t’acudeix deixar-ho, no, tu segueixes allà, com una mosca collonera a l’en­trada d’artistes d’un teatre. Si en seria de fàcil entrar per davant, pagant una entrada, si tant t’agrada el teatre, però no, tu allà, mirant-te la porta del darre­re i odiant els que la travessen (vés-t’hi acostumant, per cert…).

És aquí on l’Obridor entra en acció. Imagineu-vos-el com un superheroi llevataps. I els autors en potència com unes ampolles plenes de pols que fa anys i panys que s’esperen. Evidentment, ara segur que espereu que continuï aquesta patètica metàfo­ra pillada pels pèls dient que de vega­des, quan obres una ampolla, el vi surt picat, o avinagrat, i no patiu que no us decebré, però hi afegiré una obvietat: no pots saber-ho si no ho fas, i fer-ho és molt important!

Si no les trobes pel teu calaix, algú t’ha de deixar les eines… I l’Obridor de la Sala Beckett, com qualsevol su­perheroi, en té moltes. El problema és que és com una navalla suïssa: sovint barreja una llima amb una navalla, i un llevataps amb unes tisoretes d’un­gles. Una invitació que cadascú triï i remeni i trobi la que millor li funcio­ni. I això no és necessàriament bo per

a tu, perquè pots acabar tallant-te les ungles amb una navalleta…. Però és millor que res, i en tot cas és una ma­nera de començar, i començar també és molt important.

De fet, el més important que pots aprendre a l’Obrador (ara sí) de la Sala Beckett és a començar i a dei­xar-te estar de ximpleries. Si vols es­criure, escriu. Si escrius, ensenya-ho. Si pot ser, en veu alta. I encara millor, implica-hi actors, directors. Compar­teix, aprèn en comunitat, deixa’t cri­ticar, critica constructivament, aprèn a tallar-te un dit o, encara més dolo­rós, aprèn a tallar aquella rèplica de deu línies que tant t’agrada. I així et llevaràs el tap. A poc a poc t’aireges, descobreixes altres caps de suro com tu i fins i tot sospites que el que portes tant de temps fermentant per dintre (prou d’això!) pot agradar a algú.

Un cop has passat per les mans de l’Obrador, et fa l’efecte que tot és més fàcil. I és que no només tens eines dramatúrgiques. T’has trobat amb les ovelles del teu ramat. Així que un cop o dos a la setmana postergueu conjuntament l’escena que s’ha d’en­tregar d’aquí a dos dies, com només algú que escriu sap fer, i completeu nocturnament i en un temps rècord l’escena de l’endemà, com només algú que escriu sap fer.

L’Obrador t’ajuda a començar, però i després? Després arriba l’agonia de la qual us parlava. El paper en blanc no fa por. El que fa por són les hores en blanc. Anar i venir de la cadira, aquell ara poso una rentadora que si no demà ja veuràs i espera que bere­no i de passada baixo a comprar cafè que no en queda i mira que tard s’ha fet millor que ho deixi per demà. Mi­rar l’hora. Ja han passat dues hores? Això sí que fa por! El triangle de les Bermudes de les hores d’escriure. I decidir que ja està. I tancar l’arxiu. Ai. Vols dir que ja està?. Torna a obrir l’arxiu! Pàgina 16? Només pàgina 16? Què ha passat amb el número 20, que no arriba mai? I finalment, quan aca­bes, quan ja no aguantes més aquell text i mataries a tots els personatges, poses «Fí» perquè mola posar «Fí». I l’hi deixes una estona. I després l’es­borres, és clar, perquè mirant-t’ho una estona decideixes que noranteja, això de posar «Fí»…

I arriba el dia. Perquè arriba. Un dia o altre arriba el dia de l’estrena, en què uns actors i un director es con­fabulen perquè aquella ficció que viu al teu cap de manera perfecta es faci de carn i ossos. I aquell dia, sen­se adonar-te’n, et converteixes en el gran buda somrient. Tu ets allà. No saps ben bé què hi fas, allà, però hi ets, perquè hi has de ser, perquè vols ser-hi, perquè formes part de l’equip. Però no tens absolutament res a fer. I el que és pitjor: ningú sembla adonar-se’n, perquè tothom et fa preguntes. Preguntes que haurien de fer al di­rector, preguntes que haurien d’haver fet dos mesos abans o preguntes ab­surdes que són pura xerrameca ner­viosa. S’apaguen els llums de sala i tothom observa com un gran buda somrient ocupa el seu lloc i es mira la representació.

Però reprenem si us plau l’apassio­nant tema de la tortura a dramaturgs. Unes quantes idees. Quan acabi la funció, busqueu l’autor i lloeu l’es­cenografia. Després d’això, digueu-li que el text té «cosetes». I per acabar, comenceu la frase «I perquè no vas fer què…», i completeu-la com millor us abelleixi. Abans d’acomiadar-vos, demaneu-li que us enviï el text. És una sort que l’Obridor et deixés la navalleta, perquè amb les ungles llar­gues n’hauries desgraciat més d’un.

I ep, si cal alguna eina més contun­dent, sempre pots tornar a l’Obrador a buscar-ne, que tant de bo hi sigui per molts anys.