Fa gairebé deu anys del taller internacional en què vaig participar a l’Obrador d’estiu, i el primer que puc dir és que el temps passa ràpid, perquè quan hi torno a pensar, tinc la impressió que era ahir. I si aquesta impressió és tan forta no és potser només perquè el temps passa ràpid sinó també perquè he guardat un record molt viu d’aquella setmana. Quan hi torno a pensar, la primera imatge que em ve al cap és la d’una pilota. Més concretament, de Simon Stephens amb una pilota, conduint-nos cap a la sala de treball, i recordo d’haver-lo seguit amb certa aprehensió pel que faríem. I ens havíem posat a jugar a vòlei, una tradició que, crec, espero, ha continuat amb els anys. Havíem jugat al vòlei de debò, la qual cosa, deixant de banda l’anècdota de la pilota, em sembla molt representativa de la manera d’ensenyar d’en Simon: hi vam jugar de debò. Perquè hi havia molta distensió, bona voluntat, esperit lúdic i, tinc ganes de dir-ho, desig de desdramatitzar el procés d’escriptura, en la forma com en Simon ens va acompanyar a reflexionar sobre les nostres pràctiques com a autors i ens va convidar a intercanviar impressions. Una forma de fer enjogassada, com un mitjà per ser el més a prop possible dels reptes i de les preguntes reals. És almenys aquest el record que en tinc. N’emanava una gran energia. Una dinàmica de treball, que, crec jo, almenys en el meu cas, era molt alliberadora i inspiradora. En Simon sabia combinar teoria i pràctica en un equilibri que és fonamental i això sens dubte gràcies a aquest equilibri, que és igual de fonamental per a l’autor de teatre, entre allò seriós i lleuger, entre el divertiment i la gravetat.

 

El que em va marcar, en aquesta experiència del taller internacional, a banda de l’ensenyament de Simon Stephens, és —i segur que és ben estúpid dir-ho—l’experiència del grup atès que el procés d’escriptura està profundament relacionat amb la solitud. Era, pel que a mi respecta, la primera vegada que em trobava amb un grup d’autors per intercanviar idees sobre els nostres respectius treballs, els nostres processos, les nostres recerques. Això em va ajudar a desplaçar aquest procés, a suavitzar-lo, a desdramatitzar-lo un cop més, tal com he dit pel que fa a la forma d’ensenyar d’en Simon, és a dir a concretar-lo encara més i alhora aportar-li més lleugeresa, més mètode, allà on encara no deixava de ser un esborrany i, de vegades, estava bloquejat per massa voluntarisme. El taller internacional consisteix també a viure l’experiència del desplaçament, a conèixer nous models, a confrontar el teu gest i la teva experiència literària amb altres, a trobar nous models, a ampliar fronteres. I també em va ajudar —amb altres experiències internacionals durant el mateix període— a obrir-me, a voler deixar enrere alguns referents i formes de fer, convidant-me a confirmar, a precisar, les particularitats de la meva manera de treballar, que se’m feia palesa quan la confrontava amb la d’altres.

 

L’Obrador d’estiu, que vaig descobrir a través d’aquest taller i dels que se celebraven en paral·lel, em va semblar un moment de gran sociabilitat que afavoria estranys i valuosos intercanvis sobre les dramatúrgies contemporànies. Una ocasió, com n’hi ha poques per als autors, de sortir de la solitud del procés d’escriptura, de qüestionar-ne la pràctica, de nodrir-se d’experiències noves, de creuar punts de vista, sobretot perquè hi conflueixen autors, actors i actrius, directors d’escena i tècnics d’altres països, però també perquè totes les etapes del procés de creació hi són presents: escriptura, lectures dramatitzades, posades en escena, espectacles, així com anàlisis i debats teòrics.

 

Pots llegir l’original en francès aquí.