L’article analitza diverses constants presents a l’obra dramàtica de Victoria Szpunberg, com la temporalitat, la memòria o la història, i se centra principalment en el caràcter ètic que aquests conceptes assoleixen dins de la seva escriptura.

Allò que té lloc a l’escena sempre succeeix en present. La diferència (i la profunditat temporal) que aporten textos com Esthetic paradise (2001), La màquina de parlar (2007), La fra­gilidad de la memoria (2008-2010) i Boys don’t cry (2012) consisteix —al meu parer— a actualitzar pas­sat, present i futur en l’aquí i ara de la realització escènica compartits per actors i espectadors. La Victoria Sz­punberg demostra explícitament una preocupació pel vincle que mantenim amb el passat a la seva trilogia sobre la memòria de l’última dictadura mi­litar argentina, però no només. Cap dels textos esmentats roman atrapat en la nostàlgia d’un temps perdut, sinó que es qüestiona el futur. Boys don’t cry transcorre, segons indicació de l’autora, durant «poc més d’una hora on hi entra tota una nit, la projecció del passat, la desfiguració del present i la manca de futur». Un futur buit, mancat d’un present concret i marcat per un passat poderós. Curiosament, però, l’obra acaba amb una invitació que fa referència a un demà: «Walter, amic! Estem tan contents de veure’t. Va, que avui és una excepció. Vols quedar-te a esmorzar?». La màqui­na de parlar s’ubica en un futur en el qual «no semblarem humans però encara ens posarem tristos». El record de Franz Kafka, de Milena Jesenska, d’Elias Canetti, de Walter Benjamin, dels desaparecidos, d’una guerra («tú nunca has vivido una guerra, aquí hubo una no hace mucho y la gente, la gente…»), quina mena de futur ens permet? Pot ser incert i terrible com un salt al buit o tan concret com una ludisia, però mai inexistent. Aquestes pàgines volen ser una reflexió sobre l’escenificació d’una confluència del passat, el present i el futur en una escriptura per al teatre tan arriscada com reflexiva, violenta, serena, pro­funda, plena d’humor, crua, lleu, ètica i brillant.

Com narrar un fet abismal? Com presentar el dolor de l’última dicta­dura argentina i el seu exili amb els recursos de les arts escèniques? A La fragilidad de la memoria (Cómo narrar un hecho abismal: el del exi­lio y la última dictadura argentina), la Victoria Szpunberg, després d’un intens treball de recerca, aconsegueix sostreure pes al dolor del record sen­se subestimar-ne l’agudesa. Aques­ta trilogia se suma, sense dubte, als nombrosos intents —alguns exitosos, d’altres no tant— de (re)presentar la memòria de l’horror. Hi ha hagut una gran quantitat de debats entorn de la possibilitat o impossibilitat de la representació d’Auschwitz, que ha quedat com a sinècdoque de la cruel­tat i la irracionalitat dels crims de les dictadures militars arreu del món. La crueltat i la irracionalitat són perfecta­ment representables. En tenim exem­ples i testimonis que han contrastat aquests exemples; hi ha pel·lícules que reflecteixen, en un intent de mí­mesi fidel, allò que va ser; podem lle­gir les paraules de Primo Levi, Jean Améry, Max Aub, Jorge Semprún i Pilar Calveiro; però, des de la nostra posició de no-testimonis, no podem recordar el que mostra el cinema ni tampoc el que relaten els textos. Ens trobem necessàriament desvinculats dels fets, podem reviure el record del dolor, però no el dolor mateix. Tanma­teix, l’abisme entre els testimonis i els fills o els néts d’aquests no és insalva­ble. L’autora dedica El meu avi no va anar a Cuba simultàniament als seus pares i a la seva filla, traçant així un vincle entre generacions mitjançant la memòria. Certes formes d’art són més adequades a uns fins que d’altres. El fet que l’Actriu i el paper que ha d’in­terpretar a la pel·lícula del Director —el de l’Ana, exil·liada de la dictadura argentina— acabin convergint a través de la vivència, i no la interpretació, de la pròpia actriu que ha estat eliminada (desapareguda) dels crèdits perquè el seu paper era «insignificant» és un in­dicador que ens trobem en l’àmbit de la presentació i no de la representació. Al meu parer, en el moment en què l’Actriu i l’Ana són una, comparteixen una vivència estèticament intercanvi­able, passat-present-futur es fonen en una única temporalitat. La negocia­ció d’un passat traumàtic és dolorosa però, en el cas d’aquesta trilogia, és alliberadora. El llegat d’una mare a la seva filla, a La memoria de una Lu­disia, no és una rèmora que li impe­deixi un futur lliure i obert, sinó una flor meravellosa. Som pop, no podem negar-ho, tampoc podem negar la me­mòria que ens precedeix. A La marca preferida de las hermanas Clausman ser pop i reflectir un llegat de la gene­ració precedent no és incompatible, al contrari, és l’única manera que la me­mòria sigui emancipadora i es projecti cap a un futur ètic. El passat reviu en el futur a través de l’acció de recordar, que té lloc en el present. La història es rellegeix amb uns altres ulls que do­nen prioritat a la in-significància, a les víctimes. Com volia Walter Benjamin.

L’escena és també un espai infinit, amb múltiples punts de fuga cap a altres espais, altres dimensions. La pèrdua del paradís no és definitiva, ni tan sols real, si ens lliurem de la re­presentació i la linealitat estrictes. La Màquina de Parlar diu: «No et pensis que tot és meu, Franz Kafka en els seus quaderns diu que l’expulsió del paradís és eterna. Vivim en una con­tinua expulsió… Ho entens? Contínu­ament expulsats… (BOTÓ) Qui diu si va existir o si sempre ha estat un ide­al… (BOTÓ) “L’ideal”, quin mal que fa… Prou. (BOTÓ) La pèrdua de tot el que vàrem somiar… somiar… que seria la nostra vida, el desig irrealit­zable de felicitat… Felicitat / Desig, Felicitat / Projecció, Felicitat / Idea… Si aquesta idea existeix vol dir que… existeix… En algun lloc del nostre pensament, ben lluny potser, a prop i lluny al mateix temps, dins el pas­sat, com a record, el paradís podria ser possible, (BOTÓ…)» El Paradís és aquí, present, per obra de la idea, de la paraula. Valeria/Milena, amor i violència. La Màquina de Parlar troba l’amor quan ha callat definitivament, no sense dolor ni ferides. Les parau­les no revelen, la violència parla per si mateixa i el dolor troba compensació en la compassió i l’amor. L’escriptura de la Victoria Szpunberg conté en si mateixa tant la reflexió filosòfica com la concreció de l’escena. Enclou di­versos nivells en una profunditat que no és comuna entre els escriptors de teatre de la seva generació. La Mà­quina de Parlar/Valeria/Milena troba el paradís —un paradís en minúscula, terrenal— quan les paraules ja no el poden prometre, quan el Verb s’ha si­lenciat i s’ha vist mancat del seu poder creador. Pensadors com Kafka i Ben­jamin ens parlen, des del passat, del nostre present. «No hi ha cap docu­ment de cultura que a la vegada no ho sigui de barbàrie.» I en Jordi, a Boys don’t cry, ha conservat una biblioteca que pretén ser una promesa d’un món nou, d’un món humà. No sorprèn que en Walter, o Paco, se l’escolti amb es­cepticisme i li respongui amb violèn­cia. L’humanisme del que parla en Jor­di és bàrbar si repeteix l’esquema dels triomfadors, si passa per alt l’amistat, si oblida que l’ètica comença en els actes quotidians, en la sinceritat de les relacions humanes. En el seu cas el passat és una condemna eterna que es repeteix i el tanca en un present sense possibilitat de futur. La seva idea de progrés no convenç en Walter qui, com l’Àngel de la Història, roman, resistent, de cara al passat i d’esquena al progrés. És possible morir, tot i els avenços tecnològics en seguretat. És possible revertir la progressió impa­rable de la història llançant-se al buit infinites vegades, aturant el temps en una repetició tancada. L’especta­dor no pot veure ni accedir a la línia de fuga que suposa l’obertura de la finestra en un espai únic. Salvació o condemna, depenent de qui s’aventuri a travessar-la.

No crec desviar-me gaire si dic que l’escriptura per al teatre de la Victo­ria Szpunberg és política, entenent la política com la posada en pràctica de les relacions humanes, de les nego­ciacions entre sentiments, propostes, projectes que mantenen dos individus o un col·lectiu. És política i és també lleugera. Una de les propostes d’Ita­lo Calvino per al pròxim mil·lenni —aquest on ja ens trobem— va ser la lleugeresa o levitat. L’escriptura política o autobiogràfica, recordant Calvino, corre el risc permanent de quedar atrapada en la gravetat. El mite de Perseu i la Medusa li serveix a l’escriptor italià per explicar la lleu­geresa de l’escriptura, per donar una estratègia que permeti sostreure pes tant a les criatures del món com als assumptes greus i de gran densitat.

A Esthetic paradise, La màquina de parlar, La fragilidad de la memoria i Boys don’t cry, la Victoria Szpunberg tracta temes com la cirurgia estètica i l’esclavisme dels cànons de bellesa, la subordinació dels desvalguts al po­der i l’embrutiment de la identitat per aspirar al poder, la qüestió de quin és el millor llenguatge o la millor forma escènica per tractar la memòria d’un passat traumàtic, la vulnerabilitat de les relacions humanes davant l’ambi­ció sense escrúpols. Al cap i a la fi, en els seus textos sotmet l’engrandiment del nostre ego a la mirada minuciosa d’una lupa que el torna grotesc. Una dona enbenada de cap a peus en una cadira de rodes crida a la seva filla: «¡Sácame la venda, Violeta! Quiero ver cómo es mi futuro.» Un futur que ja és aquí, que només s’ha de revelar, que ha de fer aparèixer la seva veri­tat. Són temes greus, en efecte, però lleus. L’humor els sostreu pes, la seva concreció a l’escena (la gestualitat i la corporalitat de l’actor), l’esclat de la música —que sempre està present en el teatre de la Victoria Szpunberg— relaxen la tensió i impedeixen que l’horror o l’abisme siguin confrontats per l’espectador cara a cara.

A través de la seva escriptura i de la seva experiència amb l’escena, la Vic­toria Szpunberg ens parla, en aquest moment, de la importància del passat i de la necessitat d’un futur compromès amb aquest passat. Si hi ha alguna poesia possible després d’Auschwitz —i sabem que sí—, la seva fórmula passa per una coincidència exacta entre ètica i estètica, entre grave­tat i humor. El gran valor que tenen aquests textos comentats breument és doble: impulsen l’escriptura per al teatre, enriquint-la amb un risc i una consciència només pròpia de les veus particulars, les que més hi aporten; ens parlen a nosaltres, com a lectors i espectadors, del nostre temps contem­porani, aprofundint en la nostra identi­tat, que es remunta a un passat previ a nosaltres i ens fa abocar-nos a un futur que hem de confrontar amb sensatesa i levitat. (BOTÓ. RIU. BOTÓ. PARLA MÉS ALT. EMOCIONADA).