Llàtzer Garcia escriu a partir de qualsevol cosa (imatge, situació) que li generi preguntes. Això el porta per camins incerts i processos de creació flexibles.

 

Escric a partir d’una imatge o d’una petita situació que em genera alguna pregunta. Mai no sé per on anirà la cosa. Si ho sabés, ja no m’interessaria. La trama s’anirà muntant durant l’escriptura i els personatges s’aniran construint de la mateixa manera. No faig esquemes fins que no estic totalment perdut, cosa que sempre acaba passant en algun moment del procés.

Escric tancat a casa. O a un bar. O a la biblioteca. De tant en tant, durant aquest procés llarg d’escriptura (normalment dedico un any o més a escriure un text), em trobo amb els actors per llegir el que tinc escrit i per parlar-ne. Em va bé que em donin els seus punts de vista i que parlem del sentit de l’obra. De vegades, fins i tot, provem coses que no estan escrites. Utilitzem el text com una base per improvisar, per no partir de zero. I aquesta recerca ens permet trobar noves portes que ni tan sols sabia que existien. I a partir d’aquí escric, reescric i torno a reescriure.

El meu procediment d’escriptura no té cap secret. M’assec, omplo llibretes amb idees i apunts, escric diàlegs, llegeixo novel·les i miro pel·lícules que crec que em poden ajudar a escriure aquella història —en realitat és una excusa per no posar-me a escriure— i al final tot plegat va agafant forma. No treballo en silenci, acostumo a posar música de fons. Gairebé sempre són bandes sonores de pel·lícules clàssiques. Elmer Bernstein, Bernard Herrmann o Alex North m’ajuden molt a concentrar-me i a buscar la contundència en les paraules. Depuro molt els diàlegs, procurant que no sonin gens literaris. Hi ha gent que diu que utilitzo un llenguatge hiperrealista. No sé si hi estic gaire d’acord, però el que jo pensi té poc interès. També procuro que sorgeixi la poesia enmig d’aquests diàlegs, i no sempre és fàcil.

Quan començo a assajar amb els actors, un cop el text està acabat, els dic que no cal que s’aprenguin les frases tal i com estan escrites, sinó que les poden dir amb les seves pròpies paraules, sempre i quan tinguin la idea clara. Però m’enganyo i els enganyo. Cada cop voldré que les paraules siguin exactament les que vaig escriure i voldré que es respecti escrupolosament la partitura. Sí, per a mi, el text teatral és una partitura. Una partitura, però, que accepta petites variacions.

Per tant, crec que el text teatral té valor literari, més enllà de la representació. Ha de poder ser llegit. El que és difícil és que el lector sàpiga copsar el to de l’obra. I no crec en allò de… «una obra es pot llegir de mil maneres». Jo crec que té un sentit únic, amb matisos. I el to es troba més fàcilment a l’escenari que en la lectura. L’única guia possible que té el lector són les acotacions, i aquestes són odioses. S’han d’utilitzar les imprescindibles. No suporto els autors que fan literatura amb les acotacions. Que es dediquin a la narrativa, però que deixin el teatre en pau. El lector ha de gaudir dels diàlegs sense una guia tan feixuga com la de l’acotació. Però llavors pot esdevenir un caos per al lector. És qüestió d’acostumar-s’hi, suposo.

Acabo. Jo només escric i dirigeixo petites històries. Intento entendre uns personatges que m’interessen, i poca cosa més. Intento que el final quedi clar que és el final i poca cosa més. Els autors que saben teoritzar (especialment sobre la seva pròpia obra) sempre m’han resultat insuportables. No crec que sigui feina seva. El millor director de cinema de tots els temps, John Ford, es presentava dient: «Em dic John Ford i dirigeixo westerns». Res més a dir.

Juliol 2015