Per tal d’intentar entendre quin és el paper de l’art i la cultura en el món actual, Josette Féral traça l’evolució de la situació artística, des de la dècada dels 50, quan s’inicia el que anomena «la democratització cultural», fins als nostres dies. L’autora estableix una comparativa entre la situació a Europa, als Estats Units i a Canadà, i es qüestiona, entre d’altres temes, el paper dels mitjans de comunicació, el creixent individualisme dels artistes contemporanis o el concepte d’antiintel·lectualisme.

 

Per a què poden encara servir la cultura i les arts al món actual? Al bell mig de l’estiu, quan llegim els diaris, quan escoltem la ràdio o mirem algunes emissions de televisió, ens sentim una mica consternats per la inanitat dels programes, com si ser de vacances signifiqués o hagués de significar per a la majoria de la gent lliurar-se a jocs col·lectius insípids, llegir pàgines de successos esfereïdors o insignificants o deixar-se bressolar per programes d’entreteniment divertits i insulsos. Una manera de buidar-te el cervell, que hauria dit Jarry.

No cal dir que, també durant l’estiu, se celebren nombrosos festivals de música, de teatre, d’òpera, de dansa, de cinema, de fotografia. Sortosament, tenim ganes de dir-ho, es tracta de festivals amb una munió de seguidors. Sembla doncs que la cultura es mantingui a la perifèria, limitada a un sector diferent del dia a dia de cadascú. Tanmateix, la tenim aquí a l’abast de tothom, després de dècades de democratització cultural que es van iniciar als anys 1950. Són encara moltes les persones que no els interessa, que segueixen convençuts de l’elitisme de les pràctiques artístiques (teatre, dansa, òpera) i les consideren reservades als iniciats. La responsabilitat dels mitjans de comunicació —principalment premsa escrita, ràdio i televisió— és cabdal en aquesta diversificació cultural, ells que programen dies i dies de línies obertes en què tothom se sent obligat a dir la seva sobre temes diversos que no dominen. La recerca, l’aprofundiment o la reflexió ja no són a l’ordre del dia.

En aquest punt, Amèrica del Nord, i sobretot el Canadà, difereix una mica d’Europa, en particular de França, on s’observa encara certa valorització de la cultura i cert respecte per l’art, malgrat reculades evidents i deplorables per part de l’Estat (vegeu la qüestió recent dels intermittents[1]). France culture és, des d’aquest punt de vista, un model en el seu gènere. La riquesa dels programes i la seva varietat exigeixen permanentment una persona curiosa i atent que els escolti. La cultura hi té un sentit.

Molt diferent és la situació a Amèrica del Nord: un antiintel·lectualisme tenaç, del qual el propi mitjà artístic és portador, es fa sentir fins i tot a les esferes universitàries, on les estudiants esperen títols ràpids acreditats per coneixements somers. El recurs a la titulació impedeix dedicar temps a l’estudi, un temps indispensable per a la reflexió i la maduresa. Aquest temps és tan important que Jean-Pierre Ronfard, director quebequès (1929-2003)[2], deia que constituïa l’element clau de la formació per als actors i les actrius.

Hi ha hagut retallades creixents en la inversió dels Estats després de dècades pròsperes com els anys 1970 i 1980 que van modelar el panorama de les arts i de la cultura actual a molts països (Bèlgica, Alemanya, Itàlia, el Quebec) i en què vam assistir a l’aparició de nombroses companyies i a la creació de nombrosos llocs de difusió —centres culturals, cases de cultura, centres dramàtics, teatres…— que van donar una nova fisonomia a les ciutats i van permetre una diversificació dels públics i una democratització real de les pràctiques artístiques. Paradoxalment, aquesta efervescència ha deixat pas, des de fa vint anys, a un alentiment de les iniciatives, como si tota una generació, que ja comença a fer-se gran, hagués absorbit les forces vives de l’art i hagués renunciat a cedir el lloc als més joves que els van al darrere. Per la seva banda, els artistes i els intel·lectuals d’avui en dia han escollit altres combats i deixat d’implicar-se en les grans qüestions del moment, preferint vies més íntimes i menys polítiques. L’exemple d’Ostermeier prenent partit per Palestina a la pel·lícula de Nikolas Klotz «Hamlet a Palestina» és una excepció en aquest sentit. L’individualisme que han tret a la llum Christopher Lasch i Charles Taylor[3] sembla que continuarà present. Cal, però, rendir-se?

Al seu llibre Eloge du théâtre, Alain Badiou assenyala que per als fidels del teatre, aquest «serveix per orientar-nos» i actua com un brúixola[4], fins a tal punt no podem estar-nos-en. L’observació és apropiada. Hauria de ser el mateix per a l’art i la cultura. Permeten orientar-nos en l’existència i en els nostres pensaments, com ho fan la literatura, la filosofia, la reflexió crítica… Són indispensables al nostre món actual. Caldria també que poguessin beneficiar-se de les ajudes públiques per continuar existint. Per suposat, caldria per fer-ho que les creacions teatrals, artístiques i, en un sentit més ampli culturals, fos quina fos la seva forma, s’inscrivissin de forma pertinent en la nostra societat, el que moltes d’elles intenten fer. Crec fermament en el plantejament de l’artista que intenta adoptar una posició dissident en relació a la norma, a les convencions, als dictats econòmics i polítics. Constitueix una cambra estanca de seguretat i de llibertat que ens aporta l’oxigen indispensable que ens cal. És fonamental que aquestes accions continuïn i que rebin el suport de tothom, del públic i de l’Estat.

Estiu 2014

 

[1] Un intermittent és un artista o tècnic que treballa de forma no regular. Per a aquesta categoria d’artistes, França va crear un estatut especial que els permet beneficiar-se de l’atur després d’haver acumulat un cert nombre d’hores treballades. De 1936 a 2003, les condicions es van anar renegociant constantment amb períodes de crisis destacades, com l’any 2003. Atès que la situació va provocar un fort dèficit pressupostari l’any 2014, l’Estat es va proposar revisar-ne les condicions, la qual cosa va provocar la ira dels intermittents i importants vagues.

[2] A la pregunta que li vaig fer en una entrevista sobre la formació —«què és més important en la formació que un actor rep a una escola de teatre?»—, Ronfard va respondre: «El temps que hi passa ». J. Féral, Mise en scène et jeu de l’acteur, Vol 2, 1998, «J’aime bien m’amuser à faire du théâtre», Editions JEU, Editions Lansman, pp. 265-294.

[3] Christopher LASCH (1979), La culture du narcissisme , la vie américaine à un âge de déclin des espérances, traduït per Michel Landa, París, Champs-Flammarion, 2006, 332 p.; Castelnau-le-lez Climats, 2000; Charles TAYLOR [1989], Les sources du moi: La formation de l’identité moderneSeuil,‎ 1998.

[4] Alain BADIOU amb Nicolas Truong, Eloge du théâtre, Flammarion, 2013, p. 12.