Barcelona, març de 1990.

L’actor que s’enfronta a un nou espectacle amb la voluntat de re­forçar la projecció del seu personat­ge a través de la llum tendeix a fer-se un seguit de preguntes com ara de quina manera i en quins moments es realitzarà aquesta potenciació o quina serà la ubicació de la llum per cada efecte, com evolucionarà, etc.

La resposta a aquestes pre­guntes o a d’altres que es formuli ha de ser sempre clara i concreta per­què de la seva resolució en depèn l’èxit d’un muntatge. La llum ben aprofitada estableix i modula l’enllaç visual entre el públic i l’actor i n’aug­menta el seu poder de comunicació.

Amb el benentès que cada espectacle és diferent, em limitaré a comentar alguns tòpics sobre la mecànica habitual per aproximar-se als personatges d’una representació des del punt de vista de l’il·luminador. Abans, però, exposaré alguns con­ceptes introductoris generals.

La funció prioritària i més bàsi­ca de la il·luminació consisteix a possibilitar la visió de l’actor de manera que l’espectador no perdi cap gest ni expressió significatius. Si coincidim a acceptar la cara com la part més expressiva de l’actor teatral, caldrà que aquesta es des­taqui amb perfecta nitidesa, i serà in­dispensable que, fins i tot, l’especta­dor de la darrera fila pugui seguir amb detall el moviment de llavis i ulls facilitant així l’aplicació del prin­cipi sinestèsic: la dificultat de veure un actor repercutirà en la dificultat de sentir-lo.

S’ha de tenir present que les faccions de cada individu són dife­rents i que demanen un tractament específic i personalitzat en cada cas, això no treu, però, que hi ha una bona solució per a totes les ocasions: es tracta de fer incidir la llum dels projectors amb un determinat angle sobre la cara de l’actor de forma que les ombres projectades que donen solidesa als volums siguin propor­cionades en relació amb els relleus, el resultat és una imatge neutra, però corpòria i expressiva.

D’altra banda, cal tenir en comp­te el principi essencial que l’atenció de l’espectador sempre és atreta cap al lloc més il·luminat. Aquesta con­dició s’utilitza per crear una jerarquia visual dins cada composició escènica: des de la taula de llums es pot lograr que un personatge que és al fons de l’escenari passi a un primer pla.

El director, a part de la llum, té altres procediments per bastir la seva composició, però ha d’informar a l’actor de la seva importància visual en relació amb els altres en cada circumstància.

Arribats a aquest punt, potser val la pena enumerar alguns dels criteris generals que es fan servir per a il·luminar els personatges:

  1. Quan el protagonista és en escena sol ser ell el pol d’atenció, encara que no estigui parlant ja que les seves reaccions poden tenir im­portància.
  2. L’entrada d’un personatge a l’es­cenari ha de subratllar-se encara que sigui momentàniament perquè pot introduir canvis en el curs dels esdeveniments.
  3. És possible que els pols d’atrac­ció que crea la llum evolucionin amb els personatges, però també és pos­sible dotar-los d’autonomia focalitzant objectes que remeten als propis personatges.
  4. La il·luminació intenta orientar la recepció del públic. Les subtils modificacions, els canvis d’intensitat actuen, de fet, com un element més de caracterització dels personatges.
  5. Finalment, la llum pot ajudar a crear relacions d’afinitat entre per­sonatges il·luminats d’una manera similar esdevenint un factor de clarifi­cació en les obres amb una trama complexa.

En el terreny dels efectes puntuals convé que l’actor controli perfectament els seus desplaça­ments per l’espai atenent els llocs en els quals la impressió es produeix amb més intensitat. Tanmateix, no hauria d’ésser feina exclusiva de l’actor. Els millors resultats s’acon­segueixen amb una bona entesa per part del dissenyador de llum, els actors i el director.