Els articles i materials que conformen aquest dossier s’han escrit arran del cicle d’espectacles i activitats que, sota el mateix nom, es va organitzar a la Sala Beckett la temporada passada.

La idea de dedicar les tres produccions d’una mateixa temporada a un teatre amb referències locals ben evidents (i la de presentar aquestes produccions dins d’un cicle que servís per reflexionar sobre el tema) va anar prenent forma al llarg de successives converses amb diferents autors i directors de teatre en què sorgia, de manera espontània però insistent, el mateix debat sobre les mateixes qüestions: ¿Té (o ha de tenir), el teatre, una dimensió sociopolítica? ¿Peca, el nostre teatre contemporani, d’una excessiva ambigüitat referencial? ¿Està o no renyida la universalitat amb el localisme? ¿És (o ha de ser) conscient, el creador, de la seva faceta com a constructor de cultura social i ideologia? ¿És realment efectiva, aquesta faceta? ¿Quin lloc ocupa el teatre, actualment, en la jerarquia dels llenguatges de la ficció? I, ¿quina és, al cap i a la fi, la funció real del teatre en el nostre temps? ¿Per què escrivim i fem teatre?

No cal ni dir que cap d’aquestes preguntes (sobretot les últimes) no té una única resposta, si és que en té alguna, i que, encara menys, la simple organització d’un cicle específic sobre el tema en un espai com la Beckett no resol cap debat, sinó que més aviat l’alimenta. Però d’això es tractava, i per això es va fer; per compartir les inquietuds i els dubtes amb altres creadors, amb l’opinió pública i amb els espectadors.

Les tres produccions que van configurar el gruix més important del cicle i que havien d’ajudar-nos a fer més extensiu el debat van néixer, doncs, de tres encàrrecs molt concrets a tres autors diferents. Es tractava que escrivissin una obra de teatre l’acció de la qual tingués lloc a Barcelona, i que això fos ben explícit en el text i en l’espectacle a través de referències concretes a llocs i/o personatges, elements escenogràfics, etc. Res més. Pel que fa a la resta, llibertat absoluta, excepte, evidentment, en els condicionants del tipus de producció que els proposàvem: petit format, treball en complicitat amb un director, etc. El resultat van ser aquests tres espectacles: Do’m, d’Enric Casasses, dirigit per Albert Mestres; Barcelona, mapa d’ombres, de Lluïsa Cunillé, dirigit per Lourdes Barba; i Plou a Barcelona, de Pau Miró, dirigit per Toni Casares. Pel que fa als espectacles, el cicle es va completar amb una producció invitada  (Vides de tants, d’Albert Mestres, dirigida per Joan Castells) que s’havia estrenat uns mesos abans al Sitges Teatre Internacional i al Tantarantana Teatre, i que s’ajustava perfectament a les condicions que havíem marcat per al cicle.

A més d’aquests quatre espectacles, el cicle «L’acció té lloc a Barcelona» va incloure altres activitats, com una marató de lectures dramatitzades de textos breus, escrits per alumnes de l’Obrador i per altres autors amb la mateixa condició de concreció referencial a Barcelona; i, finalment, una jornada d’encontre i debat que, amb el títol «Barcelona / Ficcions lliures», va reunir creadors de distintes disciplines com ara el teatre, la narrativa i el guió televisiu; la trobareu àmpliament explicada i reportada per Esteve Miralles i Eva Comas, en dos dels articles d’aquest dossier.

El dossier inclou també el text inicial que va servir per presentar la idea del cicle al públic i als mitjans de comunicació, un article de Carles Batlle, un d’Albert Mestres i un de l’especialista nord-americana en teatre català contemporani Sharon Feldman, que, de fet, és la segona part d’un assaig seu anterior intitulat La Catalunya invisible.

Es tracta, doncs, d’un conjunt de materials teòrics que, al voltant del tema de la major o menor concreció referencial en el nostre teatre contemporani, aborden qüestions com ara el localisme, la idea de ciutat i de país o l’ús dels registres lingüístics en escena, però també el nivell de qualitat de la nostra ficció, la seva dimensió social o el perquè de l’escriptura teatral en un temps de comunicació multimèdia.

Sense ànims (ni capacitat, d’altra banda) d’extreure’n gaires conclusions, sí que es pot dir que el cicle ha fet el seu fet i ha tingut una molt bona acollida entre la professió, l’opinió pública i el públic més especialitzat. El debat, evidentment, continua viu; més o menys.