El dramaturg David Plana relata la seva experiència com a professor d’escriptura a l’Obrador de la Sala Beckett, i reflexiona sobre les particularitats de l’escriptura teatral.

El teatre, com és sabut, és la discipli­na literària que enfronta de manera més crua i directa l’autor amb el seu receptor. Un novel·lista, un poeta o un assagista no poden observar en di­recte quin és l’efecte de la seva obra sobre el lector. Poden llegir les críti­ques i rebre els elogis o el menyspreu dels lectors que, voluntariosos, con­tactin amb ells per fer-los arribar els seus comentaris. Però entre l’impacte, positiu o negatiu, que hauran tingut els lectors durant el moment de la recepció de l’obra i la comunicació a l’autor dels efectes d’aquesta recep­ció hi va un temps i, fins i tot, un es­pai, llargs. Si l’obra no ha agradat, el temps que passarà abans que el lector aconsegueixi entrar en contacte amb l’escriptor i dir-li que la seva novel·la, poesia o assaig no li han interessat gens segurament farà que els seus comentaris siguin més matisats. Si el llibre de poemes el va avorrir sobi­ranament, potser li acabarà dient que prefereix altres textos seus. Si amb la seva novel·la va sentir un fort impacte estètic, li serà difícil transmetre amb paraules una emoció tan abstracta. Al teatre tot és immediat: si l’obra no agrada, la gent es regira a la cadira; si fa riure, riuen. Si l’obra és una reflexió incisiva, arriscada i conceptualment brillant, segur que es pot arribar a percebre el silenci reverencial que es crearà a la platea.

Amb això vull dir que, per a un dra­maturg, és essencial controlar al mà­xim els mecanismes de la recepció. Com més perfecta és una obra, més a prop se situa dels objectius de l’au­tor. Perquè en el teatre la relació de l’emissor amb el receptor és tensa, a vegades fins i tot agressiva. S’esta­bleix una lluita entre escenari i platea perquè hi ha un missatge que s’està intentant enviar i un receptor múltiple que l’ha de rebre en bloc, amb mati­sos i diferències, és clar, però bàsica­ment alhora. L’autor teatral ha de ser extremadament hàbil en l’estratègia comunicativa perquè la seva obra ha de ser rebuda (i assimilada, desxifra­da o senzillament experimentada) a temps real. No pot esperar a una re­lectura atenta. Bé, sí que pot esperar que algú llegeixi l’obra més endavant i la redimeixi d’una recepció errònia, però diguem que l’acte principal de comunicació ja s’ha produït. D’alguna manera, és massa tard.

Per tant, algú que vulgui escriure te­atre haurà de ser conscient d’aquesta realitat: si els teus textos no funcio­nen, ho comprovaràs en viu i en di­recte. Si has volgut fer riure i la cosa no té cap gràcia, t’ho diran a la cara els espectadors amb el seu silenci. Si l’obra senzillament no arriba, no s’entén, avorreix, també ho perce­bràs de manera clara. I això és una injecció d’adrenalina quan l’acte de comunicació és reeixit, però també pot ser un cop de puny a l’estómac si la cosa no qualla.

L’any 2000 vaig començar a donar classes d’iniciació a la Beckett. Com­partíem els cursos amb en Sergi Pom­permayer, i tots dos estàvem força espantats perquè no teníem gens clar que algú amb tan poc currículum professional com nosaltres pogués fer classes d’escriptura, ni que fos d’inici­ació. El cas és que també teníem mol­tes ganes d’enfrontar-nos a la gent que, com nosaltres, volia escriure la seva primera obra. Hi vam posar ganes i una mica de cara dura i crec que, més o menys, ens en vam sortir.

Després, he seguit fent cursos a l’Obrador de manera intermitent, amb clara predilecció pels cursos d’inici­ació. És el que m’estimula més. So­bretot m’encanta el moment en què dic als alumnes: «…i ara llegirem els exercicis en veu alta. Qui comença?». Aquell silenci, aquelles mirades que s’abaixen subtilment, aquells sospirs, aquelles expressions de «m’agradaria llegir avui, però de cap manera ser el primer»… Al llarg d’aquests deu anys, he gaudit veient com els alumnes s’enfrontaven a aquest moment maleït. Però després de totes les excuses im­prescindibles («em sembla que no he acabat d’entendre l’exercici», «és mas­sa curt», «és massa llarg», «a veure… no és exactament el que ens vas de­manar, però…»), tothom acaba llegint i comprovant quin efecte produeix el que ha escrit en els companys. Diria que gairebé tots els alumnes que he tingut han escrit algun exercici que els ha sortit especialment bé, que els ha fet sentir que havien aconseguit el que es proposaven. Tothom ha tingut el seu moment de glòria.

Però hi ha alumnes que ho aconse­gueixen més sovint que altres. Són aquells que, de sobte, veus que s’es­forcen més per fer els exercicis, que hi posen els cinc sentits i que, quan el llegeixen en veu alta, són especial­ment sensibles a l’impacte que produ­eix el seu text. Aquests són els que te­nen més números per seguir escrivint després del curs, perquè tenen ansietat per comunicar-se, que és la patologia principal de l’autor teatral. Alguns d’aquests alumnes (no tots, natural­ment) han aconseguit estrenar i, al­guns, s’han convertit en dramaturgs d’èxit al nostre país. A vegades, quan em vull apujar l’autoestima, penso en la quantitat de bons autors que he tingut com a alumnes als cursos de la Beckett i em sento fantàsticament bé. Penso que sóc un professor collonut, que en sé molt i que gràcies a mi tota aquesta gent està triomfant. En reali­tat sóc perfectament conscient que no és així. La gent acaba escrivint perquè ho portava de fàbrica, perquè s’hi es­força i per un cúmul de casualitats i coincidències. Això sí, el primer pas, la trencada del gel, la primera im­mersió a la piscina, sovint s’ha fet a l’Obrador de la Sala Beckett.

Els cursos de l’Obrador, per a una persona que comença, o que vol co­mençar, són l’oportunitat de rebre estímuls i començar a produir més. Aprendre del professor, és clar, però també dels companys. I, sobretot, co­mençar a barallar-se amb la pròpia escriptura. Una baralla, una lluita que, si se segueix escrivint, no s’aca­barà mai. A l’Obrador coneixes altres sonats com tu que també volen es­criure teatre. Això és essencial. Les primeres temptatives que has escrit en la intimitat de casa teva surten de l’armari: passes textos als companys, al professor… A les classes comences a escriure sobre coses que no t’hau­ries imaginat mai: temes que no t’in­teressen especialment, personatges que són molt diferents de tu mateix. Opines sobre idees i material d’al­tra gent, i altra gent opina sobre el que tu fas. Aprens a escoltar, aprens a respectar (perquè si no, quan et toqui a tu, aquells a qui has tractat massa rigorosament seran implaca­bles amb tu.) Escrius per sorprendre el professor i els altres alumnes: per intrigar-los, per fer que pensin que has escrit alguna cosa que val la pena. Per demostrar que realment vols escriure, que tens talent, que ets capaç d’expressar allò que realment vols expressar. Comences a fer creure als altres que ets escriptor i, per tant, t’ho comences a creure tu també.

També és el moment per aprendre a equivocar-se. I a reconèixer que t’has equivocat. Llegir el teu exercici i frus­trar-te. Veure que no, que el text no s’entenia, o que s’entenia a la inversa del que tu pensaves. Llegir-lo i adonar-te que s’està fent etern, que a tu mateix se’t fa etern. O no, sentir el silenci atent, els petits riures de complicitat que indiquen que sí, que està molt bé, que el text és genial. I aquí es produ­eix el millor moment per al professor. Quan, en un alumne que ha llegit un bon exercici, perceps l’orgull, l’íntima satisfacció i aquell mig somriure que indica que l’alumne està pensant: «hòs­tia, sóc bo, sóc bo!», i contenint la seva alegria, perquè som un país poc donat a les expressions de l’ego.

Per això m’ho he passat tan bé tots aquests anys, perquè fer cursos d’iniciació és assistir contínuament als teus propis inicis, als dubtes, les pors, l’energia i la força de quan co­mences. És assistir al Big Bang, al moment en què comença tot, la gran explosió. I observar el talent que, sempre tímid i poruc, però també ple de força explosiva, comença a treure el cap en una de les aules d’aquest univers en expansió que és l’Obrador de la Sala Beckett.