L’Obrador d’estiu segueix essent un dels records més forts dels meus primers anys com a escriptora. Va ser la meva primera exposició real davant d’escriptors internacionals. Les converses que vam tenir sobre la nostra pràctica van llençar moltíssima llum sobre l’escriptura com a art més que com a producte d’una indústria o de «l’escena» teatral. En Simon ens va donar exercicis estructurals que em van animar a escriure des de l’instint més que des de la regla. Va perfeccionar la meva comprensió de l’acció dramàtica. Va encoratjar converses entre els participants que van reforçar la nostra confiança i la nostra identitat com a escriptors. Poder fer tot això en un marc tan preciós, rebent un suport tan bo —veure els centenars de gerros trencats a la façana del teatre del davant ha esdevingut un record inesborrable[1]— em va tranquil·litzar pel que fa al dret de fracassar i com n’és de cabdal en qualsevol acte artístic. En Simon va ser i és un professor brillant. Va encaminar tensions entre escriptors de gustos altament diferents amb una diplomàcia brillant. Ens va animar a concentrar-nos en les nostres similituds i a celebrar (i aprendre de) les nostres diferències. Com deia, el taller internacional de l’Obrador d’estiu segueix essent, a dia d’avui, una de les experiències més formatives de la meva vida com a escriptora.

 

[1] L’Obrador d’estiu del 2010 es va fer a l’Institut del Teatre, davant per davant del Mercat de les Flors. (N del T.)