“Tot porta a confirmar que la poesia i el teatre no són sinó dues realitzacions específiques d’un mateix acte. Tot allò que en el teatre irromp inflexiblement al bell centre de ex­periència humana grilla en el mateix espai de contradiccions en què opera la poesia. Ambigus i inconstruïbles, el teatre i la poesia s’acontenten amb assenyalar les col·lisions i les desfe­rres que en resten”.

La cita és d’un text programàtic de La Gàbia, de 1973. Un text no firmat però probablement obra de Lluís Solà, factòtum del grup encara per aquells dies.

La trobada del grup de Vic amb l’obra de Samuel Beckett es produeix a partir d’aquest estat d’ànim, verbalitzat amb més o menys fortuna, que xifra la recerca d’un “teatre poètic” en la identitat de fons entre poesia i teatre. Un estat d’ànim que, per una altra banda, es distancia de la tendència polititzadora gene­ralitzada en el teatre independent d’aquells anys i que tria corn a lema aquesta frase de Rimbaud: “Cal ser absolutament modern”. No és gens estrany, doncs, que la trobada es mate­rialitzi a partir d’aquell Poema beckettià que Solà traduïa així:

“qué faria (jo) sense aquest món sense rostre sense preguntes
on ésser no dura sinó un instant on cada instant
degota en el buit en oblit d’haver estat
sense aquesta ona en què a la fi
cos i Ombra s’ enfonsen plegats
què faria sense aquest silenci gorga dels murmuris
esbufegantfuriós cap al socors cap a amor
sense aquest cel que s’ enlaira
damunt la pols del seu llast
què faria com ahir com avui
mirant pel meu badiu si no estic sol
divagant i giravoltant lluny de tota vida
en un espai de titelles
sense veu entre les veus
tancades amb mi”

Poema va ser el primer treball sobre textos de Beckett que va muntar La Gàbia. Això va ser el mes de gener de 1974, en època de freds profunds i de boires a la Plana, a la platea buida de cadires de la sala del Seminari de Vic on els actors del grup havien construït una espècie de laberint de paper per on havia de passar, i extraviar-se, el públic fins a trobar-se amb tres realitzacions diferents del mateix text en tres espais diferents. Un grup de quatre actors (Ramon Martí, Anna Andreu, Ma Dolors Solà i Ramon Vila), un altre de tres (Dir Dolors Pujol, Cinto Torrents i Joan Lluís Madrenas) i un tercer format per un actor solitari (Pep Madrenas) havien buscat, cadascun pel seu compte, solucions verbals i visuals al text de l’irlandès. Cada grup repetia la seva versió tres vegades successives, per possi­bilitar als espectadors seguir les tres versions, i s’havia acabat.

El coordinador – no es parlava de direcció i els papers que el grup posava en circulació insistien en l’autonomia del treball de cadascun dels tres nuclis – va ser Joan Anguera. Anguera encetava així una tossudissima fidelitat beckettiana corn a di­rector i corn a actor, una fidelitat que més aviat sembla amistat de companys de whisky i que ha durat, fins avui, setze anys.

(Joan Anguera quaranteja, té el caminar i la còrpora, el par­lar i el riure, el menjar i el beure, dels pagesos de terra endins que han desertat el terrós. Ell, però, quan enllestia la seva infància a Castellterçol, estava destinat, es veu, a l’ofici de manyà. Se’l nota més home de passions que de raons, com si del primitiu aprenentatge de l’ofici conservés l’exigència manual de fer les coses, de convertir aquest fer en la forma concreta de la reflexió. Es mira els intel·lectuals, aquesta gent que a diferència d’ell planten cara als problemes armats d’una samfaina d’idees i paraules, amb una curiosa barreja d’admira­ció i de sornegueria. Una mixtura, em fa l’efecte a mi, extre­madament saludable. Ell m’ha facilitat les dades i els materials que configuren aquest article, m’ha passat, en definitiva, trossos de la seva vida, i ho ha fet amb una notable discreció distan­ciada, tan elegant com el caminar d’un negre del golf de Guinea. Li devia la justícia d’aquest petit retrat.)

El segon Beckett de La Gàbia va ser Acte sense paraules, estrenat a Roda de Ter el mes de novembre de 1974. El mun­tatge provava de seguir amb rigorosa fidelitat, sota la direcció de Joan Anguera, les indicacions de l’autor (posteriorment, em comenta el mateix Anguera, Iago Pericot en faria una interpre­tació molt més lliure}. El personatge era interpretat per Ivette Vigatà i l’escenografia era de Pep Vernis.

El mes de maig de 1975 es va presentar Va i ve. El breu text havia estat traduït per Lluís Solà, i Joan Anguera dirigia les tres joves actrius (Carme Redon, Concepció Domènech i Mariàngels Crosas) que el representaven sobre l’espai endreçat per Pep Vernis. Les representacions, que duraven poc més de deu minuts, van tenir lloc al local del Col·legi d’Aparelladors de Vic. La brevetat de l’esdeveniment escènic i 1 ‘exigüitat del local van suggerir una estratègia gairebé de cinema de barri, de “sessions contínues”. Vull dir que la representació s’anava repetint cada hora o hora i mitja, i així durant un parell de tardes.

L’octubre de 1976 estrenaven cinta. La presentació es va fer en el marc dels actes de la primera Universitat Catalana d’Estiu, que se celebrava a Vic. L’escenògraf Pep Vernis va convertir la sala de la representació en una mena de golfes, amb el terra cobert d’un escampall de diaris que feia pensar en el peculiar sentit de l’endreça que caracteritza l’es­tudi de Joan Brossa. La traducció, en aquest cas, era obra de Miquel Martí i Pol. El personatge de Krapp era interpretat per Joan Anguera que també es feia càrrec de la direcció en col·laboració amb M Dolors Solà.

Després de L’ última cinta ve un eclipsi beckettià que dura tres anys. La nova trobada del grup de Vic amb el dramaturg irlandès marca també el naixement de La Gàbia com a grup professional. Justament la circumstància que va permetre fer el salt va ser que un projecte de muntatge de Fi de partida va obtenir un premi que concedia La Caixa i que assegurava la inclusió en un cicle i l’entrada en un circuït d’una vintena de “bolos”. Fi de partida, segons la traducció de Lluís Solà que ha publicat no fa gaire l ‘Institut del Teatre de Barcelona, es va estrenar doncs el mes de maig de 1979 al teatre Romea, for­mant part d’un cicle que incloïa, per exemple L’ espantu, un excel·lent treball del Teatrí d’Esparreguera sobre textos de Juli Vallmitjana, o bé Victor o els nens al poder, de Roger Vitrac, dirigida per Santi Sans.

Joan Anguera i Ramon Vila representaven en aquest primer Fi de partida els mateixos personatges de Hamm i Clov que han repetit després, al cap de deu anys. El personatge de Nagg era interpretat per Joan Isern i el de Nell per Vicki Sanz. L’es­cenografia era de Pep Vernis i la direcció, una vegada més, de Joan Anguera.

Al llarg d’aquests últims deu anys La Gàbia ha reincidit amb Beckett dues vegades més, sota la direcció, en tots dos casos, de Jordi Mesalles.

El mes de febrer de 1985 presentaven, a l’escenari de la Sala Villarroel de Barcelona, Tot esperant Godot, segons la traduc­ció que n’havia fet Joan Oliver més de vint-i-cinc anys enrere i que el TEC ja havia estrenat l’any 1965 al Romea. Ja hem dit que la direcció era de Jordi Mesalles, i afegirem que l’escenografia va ser obra d’Alfons Flores, Joan Anguera hi feia el paper de Vladimir, Ramon Vila el d’Estragó, Eduard Naudó el de Pozzo, Perot Torres el de Lucky i Carme Fernàndez feia el paper del Noi. Em sembla que no m’ equivoco si afirmo que era el primer text de Beckett que es proposava, en un escenari de Barcelona, per a una explotació comercial -diguem-ho així- normal. De fet va ser molt ben rebut per la crítica i va obtenir una resposta de públic més que enraonada.

La represa de Fi de partida ja s’estava coent quan va arribar la notícia, pels volts de Nadal de l’any passat, de la mort de Samuel Beckett. Per a aquesta nova posada en escena La Gàbia havia triat la nova versió feta pel tarragoní Joan Cavallé, que havia guanyat el premi Sagarra de traduccions teatrals de 1988. Ja hem dit que Anguera i Vila repetien els papers que havien fet deu anys abans, però ara Nell i Nagg eren interpre­tats per Ivette Vigatà i Lluís Soler. L’escenografia i els figurins eren de Jon Berrondo i Txema Nogués, els col·laboradors habituals en els últims treballs de Jordi Mesalles, que firmava la posada en escena.

I això és tot, fins ara. Ves a saber si hi tornaran. Joan An­guera no diu que sí ni que no, o més aviat diu que no que no que sí. Però aneu a saber les sorpreses que pot amagar aquesta esplèndida cara de gitano del moianès. No ho sap ni ell.