Autor: Pablo Ley

Títol: La extraña però verídica confesión de un hombre bueno en su lecho de muerte. (Tragicomedia para ocho farsantes. Psicodrama a las puertas del cielo).

Editorial (o forma de localització): Text inèdit. Sala Beckett.

Any de publicació:

Pàgines: 136 pàgines.

Traduccions:

Any de redacció: 1994.

Personatges: Sis actors (un ancià, un de 40 anys, tres d’edat indefinida i un qualificat de jove) i dues actrius (una de 35 anys, l’altra molt jove).

Espais: Un estudi-biblioteca polsegós, les parets del qual s’aniran enderrocant per descobrir un segon espai, irreal, on viuen el sacerdot i el cavaller, fins que, en ensorrar-se el ciclorama escènic, descobrim encara un tercer espai: un paisatge en ruïnes sota un dia lluminós.

Temporalitat: Actual.

Temps representat: El de l’acció. Però el temps que s’evoca és tot el segle XX.

Sinopsi: L’ancià protagonista, un home de 104 anys, cultivat, poliglota, que es considera ell mateix un home bo, s’està a la seva sala d’estudi com una mena de grotesc doctor Faust, i narra als espectadors una estranya aventura que li va passar fa poc estant en la mateix situació que ara es troba. A mesura que ho fa, la peripècia es representa a l’escenari.
Entra un home que amenaça l’ancià amb una pistola i l’intima a que faci una confessió. L’home no entén què passa. Un món irreal envaeix el món real a través de les parets de llibres que s’ensorren: darrera l’enderroc apareixerà un sacerdot que ha de rebre la confessió de l’home, i una espècie de cavaller medieval que notifica que el món s’està acostant a la seva fi “per culpa” de l’ancià interrogat.
El sacerdot i l’home de la pistola, ajudant-se amb amenaces de turment i fent venir diversos personatges que han estat testimonis de la vida de l’ancià, el porten finalment a la confessió que volien. Aquell “home bo” ha viscut tots els daltabaixos del segle i quan ha calgut, per sobreviure, ha estat indiferent i covard. És aquest indiferència i aquesta covardia la que han portat el món al caos.

Anotacions: Text escrit en versos blancs curts. Prescindint de les convencions realistes habituals, opta per un llenguatge de gran farsa pretesament metafísica, que transparenta molt netament una metàfora moral sobre els conflictes del món contemporani. Escrita devessall, manté en general una gran capacitat d’atracció dramàtica, amb alguns moments de feblesa i fractura fàcilment solventables en el treball de posada en escena. Un treball que, per la singularitat de la proposta, és tot un repte.