[Aquesta entrevista de Rodolfo di Giammarco a Milo Rau va ser publicada originàriament el 18 d’abril de 2020 al diari italià La Repubblica.]

 

 

Traducció de Ferran Dordal Lalueza

 

Autor i director escènic d’un teatre documental marcadament polític amb testimonis d’àmbit internacional, en què es qüestiona l’art i l’activisme i es denuncien injustícies i escàndols a Occident i a terres llunyanes, el suís Milo Rau (43 anys), que ha reflexionat sobre la realitat de l’escena i sobre la cultura del nostre temps a la llum de l’emergència de la Covid-19 en diàleg amb Giorgio Barberio Corsetti a les xarxes socials del Teatro di Roma, ha acceptat parlar també amb nosaltres per descriure el seu confinament i discutir sobre els problemes, els drames, les responsabilitats i els necessaris camins alternatius que la civilització i el món de l’entreteniment podrien i haurien d’adoptar en el futur després del virus. Val a dir que fins ara Milo Rau sempre ha sabut interceptar els virus inhumans de les massacres, les arrogàncies, els maltractaments i les plagues com l’homofòbia i la pedofília, fins al punt de reescriure les tragèdies de sempre amb Orestes in Mosul i Il Nuovo Vangelo, peces que a més s’han pogut veure al Teatro Argentina de Roma.

 

En quin indret del món està passant aquests dies que els desplaçaments estan prohibits i el sedentarisme és aconsellat o obligat?

Soc a Colònia, on visc amb la meva companya i les meves filles. No gaire lluny de Gant, on dirigeixo el teatre de la ciutat, l’NTGent, que avui està tancat, com tots els teatres del món. Així que m’estic a casa, com tothom, escrivint, preparant la propera temporada per Skype i Zoom. Curiosament, tinc la impressió que encara estic més «connectat» que abans, i sento la necessitat de discutir, d’intercanviar opinions. A més d’això, jugo amb les meves filles i intento fer el muntatge online dels continguts de la nostra pel·lícula sobre Jesús, El Nou Evangeli, rodada a Matera, Roma i Palerm. De fet, abans de la Covid-19 em trobava a Brasil, en ple procés de creació d’Antígona amb el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra i algunes poblacions indígenes de Maranà, a l’Amazònia, fins que es van suspendre els assajos.

 

En aquests moments sent una responsabilitat com a artista social en tant que defensor del realisme global? Com té previst encarar futurs projectes que tractin sobre les condicions actuals del món?

Estic vivint un moment de sentiments barrejats. D’una banda, sento gairebé una alegria anàrquica gràcies a l’aturada total d’aquesta enorme màquina globalitzada. Els governs fan planificacions a llarga escala però es troben bloquejats; als professionals dels serveis essencials (com ara els metges) se’ls respecta mentre que els directius es queden asseguts a casa i se senten inútils. En poques paraules, la societat s’està replantejant el significat d’«economia» en favor de la vida, i no de generar beneficis per a uns quants accionistes. Però evidentment em temo que aquest moment serà només una pausa, i després continuarem pel mateix camí, deixarem que siguin el Sud global i la gent del carrer qui paguin les factures del món, com després de totes les crisis. O encara pitjor: deixarem que alguns se n’aprofitin, com Hongria, que està renacionalitzant algunes estructures. Coses així prefiguren un nou sistema amb menys solidaritat europea o mundial. I, de l’altra banda, podem preveure què passarà amb l’anomenada bombolla artística: després del xoc inicial hi ha el risc que cadascú continuï planificant la propera temporada a la manera antiga, potser d’una manera encara més burgesa i més localista que abans. Quan de fet el que necessitem és «pensar» realment sobre aquesta crisi, i transformar-la en una nova forma democràtica de produir art.

 

El seu manifest de Gant del 2018 en deu punts, que demana períodes d’assaig fora dels teatres, la convivència d’actors professionals amb actors no professionals i produccions en zones en crisi, de quina manera es pot adaptar a la situació actual?

El Ghent Manifesto descriu una manera social, sostenible i col·lectiva de fer teatre: distanciat de les habituals adaptacions de les mateixes deu obres del cànon europeu i orientat en canvi a la creació d’un nou repertori diversificat. Es tracta de posar en sintonia l’acte conceptual-creatiu amb la societat, amb la realitat del nostre temps. Després del coronavirus no podem continuar com abans. A la temporada 2020/21 no hauríem de continuar basant-nos en mil adaptacions de Shakespeare o Txèkhov, necessitem nous clàssics globals que presentin una autèntica solidaritat estètica amb el Sud cultural i una inevitable ruptura amb el mercat. Ens calen nous clàssics, ens cal repensar el teatre en profunditat perquè sigui útil per als nostres dies, com feien els magnífics autors del passat. Un nou art per a una nova societat.

 

Segons vostè, quina és l’autèntica tragèdia que està vivint la nostra comunitat internacional?

L’«autèntic drama» del nostre temps és que no tenim mitjans per descriure’l o, millor dit, som coneixedors de la tragèdia ecològica i cultural que estem vivint, amb els seus problemes, però no trobem la manera de construir cap antídot textual en forma d’acció directa i col·lectiva. Ens trobem en una situació apocalíptica, i sabem què passarà en cinc, deu, vint anys si no intervenim, però curiosament «no ens deixem arrossegar pel pànic», com diu la Greta. Sabem que la crisi climàtica ho canviarà tot i que matarà milions de persones els propers anys. Podríem replantejar-nos procediments i prendre decisions, fins i tot amb el llenguatge i les eines de l’art, però no actuem. Per mi, la crisi infligida pel coronavirus, aquesta aturada total, és un «assaig general»: si no aprenem la lliçó gràcies al moment actual, em penso que estarem fotuts per sempre. I ens ho mereixerem, per no haver actuat.

 

Hi atribueix algunes responsabilitats? Considera que hi ha solucions que no es poden ignorar?

Abans de tot hauríem d’entendre que la nostra situació no és dramàtica, sinó tràgica. En altres paraules, el sistema en què vivim ja és incurable. És completament disfuncional, és una màquina condemnada al fracàs, cal substituir-lo per un altre sistema. Hem d’assumir aquesta responsabilitat.Però abans de tot, hauríem de reactivar allò que podríem anomenar «la manera tràgica de pensar». Quan els grecs van batejar aquesta forma d’art, havia estat creada per explicar els antagonismes de tots els temps: la societat tradicional enfront de la societat moderna, el feudalisme enfront de la democràcia, els límits de la família enfront del lliure albir, etcètera. Van comprendre, ja fa més de dos mil·lennis, que havia arribat el moment de replantejar-s’ho tot, de reconciliar els coneixements amb les narracions, la moralitat amb la pràctica. La tragèdia és l’art de la responsabilitat humana, és l’acceptació que hem d’actuar, encara que no sapiguem ben bé de quina manera. Tragèdia significa que res és «reparable», que no hi ha cap pla perfecte, que no hi ha cap esdeveniment complet en si mateix. Hem perdut aquesta metodologia: creiem que una mica més de control sobre el sector financer, o sobre la tecnologia verda, ens salvarà d’alguna manera. Però és un error. És per això que encara recitem Shakespeare o Sòfocles ritualment: perquè no tenim un camí propi, un sistema per confrontar-nos amb les nostres contradiccions. Ha anat tot massa ràpid. Som com Èdip: entenem massa lentament fins a quin punt la nostra racionalitat es basa en la perversió i la mort.


Preveu grans repercussions problemàtiques (a banda de per a les persones) sobre l’art, sobre el teatre?

Òbviament: tota la manera que tenim de fer art, de concebre les relacions amb els nostres veïns, amb els nostres conciutadans, amb els ciutadans d’altres països i també amb el planeta en el seu conjunt, amb el futur i amb el passat, ha de canviar. Aquesta era la norma de la tragèdia clàssica, el destí d’Èdip: encara que hagis saldat comptes amb el passat, el passat no ha saldat comptes amb tu. Hem de pagar el preu del que li hem fet al planeta durant les darreres generacions. I hi ha una segona tragèdia: ens havíem pensat que podríem planificar el futur, controlar la natura. Però la natura i el futur no han saldat comptes amb nosaltres. A aquest ritme deixarem de controlar la terra. La confusió, la complexitat política, la moral insostenible, l’ambigüitat i, un cop més, el profund trauma que hem d’afrontar, constatar que tot allò que hem fet com a civilització en els darrers cinc-cents anys ha estat essencialment equivocat: això és el que hem de comprendre. I després reaccionar-hi, d’una manera solidària, democràtica i universal. A la vida i a l’art. Al teatre.

 

 

Rodolfo di Giammarco

Versió completa de l’entrevista publicada el 18 d’abril de 2020 al blog “Che teatro che fa” de repubblica.it