En Joan Brossa va ser un avantguardista quan, durant la guerra civil, va combatre als rengles de l’exèrcit de la República. Només al front de batalla ets a l’avantguarda. I cal observar, de passada, que els de l’altre bàndol també hi són.

El Joan Brossa artista, forjat en el gran desert de la postguerra, no ha estat mai un avantguardista. Potser a fer servir metàfores espacials, li escau molt més el terme “excèntric” que no pas el terme “avantguardista”.

A Barcelona, a més, La Vanguardia és el diari del senyor comte de Godó.

Brossa ha estat sempre un excèntric que ha transitat camins propis molt distants dels que fressava la majoria dels seus col·legues. Diguem que mentre el cor de la cultura bategava pels volts de la plaça de Catalunya, Brossa es passejava pel Guinardó.

Però resulta que, al llarg dels anys difícils i també dels fàcils, quan el prestigi cultural del país ha necessitat demostrar que tenia un avantguardista -perquè s’ha de tenir tot, un país que no té de tot no és un país-, tothom ha adreçat la vista cap a la perifèria, a veure qui hi trobava. De vegades les mirades s’han topat amb l’amo d’una pastisseria de Sarrià. De vegades amb les passejades marginals de Joan Brossa. I d’aquí venen les confusions.

De la mateixa manera que ha estat utilitzat quan el cas es donava, Brossa ha estat ignorat en la resta d’ocasions. La seva poesia no figura a les antologies canòniques dels anys cinquanta i seixanta -ni a la de Triadú ni a les de Castellet i Moals- i la crítica li ha dedicat una ignorància pertinaç, sovint vergonyosa. Per exemple, l’editorial Alta-Fulla va treure, fa ben pocs anys, tota una sèrie de llibres de poemes inèdits de Brossa, amb el títol genèric d’Els entraisurts del poeta. Doncs bé, a la premsa de Barcelona no en va sortir ni una sola ressenya!

Ho diu Joan Fuster amb les paraules justes: “Brossa fa por”. I allò que fa por de Brossa és la seva escandalosa llibertat.

Ni la manipulació ni la ignorància no poden alterar un fet molt simple: Brossa és un poeta. I torno a manllevar paraules de Joan Fuster per dir les coses amb precisió i amb contundència: “Joan Brossa és el ‘gran poeta’ de la generació que segueix a la de Salvador Espriu”.

L’ofici del poeta és lluitar contra l’opacitat del món. Els materials que el poeta fabrica esmolen els sentits i la mirada i retornen a la percepció un paper actiu. És fàcil entendre que, amb un ofici concebut així, s’esborrin les fronteres entre estètica i ètica. L’activitat del poeta és una activitat ètica. No pot ser de cap altra manera.

Brossa és un poeta que dilata el seu ofici. Normalment els poetes fan l’operació contrària: el redueixen. (La revista de poesia més prestigiosa del país es diu Reduccions). Potser la seva familiaritat amb el món de les arts plàstiques ens pot ajudar a establir un paral·lelisme. De manera semblant a certs pintors de la seva generació, Brossa es planteja el problema del suport. Com que la seva poesia es mou a un nivell d’elaboració conceptual molt abstracte, li resulta fàcil plantejar-se un trasllat de codis i canviar el suport de paper per un suport objectual. (Hem sentit com Brossa definia el gran poema visual instal·lat als jardins del Velòdrom d’Horta com “un poema que té per suport el paisatge”). Per aquest camí crea la seva poesia visual, cosina germana de l’art conceptual dels anys seixanta, però que el sobreviu i el supera. La poesia visual de Brossa significa la dilatació de la poesia en l’espai. A més, en la mesura que els poemes visuals reclamen un context, una ubicació i un procés de ser vistos, ocupen ja un lloc en el temps. Vull dir que no existeixen fora de la seva realització concreta, sovint efímera. Som ja a les portes del teatre.

Sense moure’ns del context de les arts plàstiques, podem constatar que també corresponen a la generació de Brossa els intents de projectar en el temps l’activitat plàstica, a través de l’action paiting o del happening. Brossa, pel seu compte i abans, ja havia encetat la dilatació en el temps de la seva poesia. És com si hagués constatat, amb fascinació, les similituds que mantenien amb la seva poesia tot de fenòmens molt diversos, des del cinema de Georges Meliès al music hall, amb un interès específic pels àmbits del transformisme, la màgia i l’strip-tease. D’aquesta fascinació en neixen tot de contrapropostes que configuren un bon gruix de la seva “poesia escènica”, així com de les seves idees de guionatge cinematogràfic o d’acció musical. I ho hem de dir així, posant-ho tot al mateix plat, perquè el treball de Brossa, per la seva naturalesa i els seus propòsits, no s’avé amb cap divisió ni etiquetatge còmodes. O, si de cas, només amb un. Brossa, faci el que faci, fa sempre poesia.

Aquest procés, però, no esgota ni de lluny la plural riquesa de la poesia escènica brossiana. Hi ha tot un seguit de textos que són fills de la fascinació del seu autor pel teatre de text, pel teatre de text de la modernitat catalana, amb una flaca reconeguda per Ignasi Iglesias. La mirada de Brossa s’atura a mirar allò que per a molts és transparent: el contrast que s’estableix entre un llenguatge verbal, ric de prosa quotidiana, i un marc absolutament artificiós, fet de papers pintats, perruques i llum de bateria. De la perplexitat de Brossa davant quest contrast, un contrast que la presència del públic en la foscor acaba de fer punyent, en neix un altre bloc del teatre brossià, que resulta ser aleshores una assumpció irònica -però mai sarcàstica- de la pròpia i tronada tradició teatral.

Però en tot allò que hem dit, que no passa de ser una aproximació parcialíssima a l’inesgotable univers d’aquest homenet petit i discret, hi ha uns denominadors comuns: en primer lloc la mirada fascinada del poeta, que proposa després un contrajoc igualment fascinant, però alterant les regles del joc primitiu; en segon lloc la humilitat dels materials artístics, uns materials tot sovint insignificants, en l’accepció més usual d’aquest terme. Per això el títol, que també volia ser un resum: “Joan Brossa o els significats de la insignificància”. Un contrast notable amb aquesta Barcelona olímpica que monumentalitza la inanitat.

Em temo que Brossa continuarà fent por força temps.