(…)

Deu anys després d’haver fet amb ell el llibre Joan Brossa o el pedestal són les sabates li feia l’entrevista titulada “Joan Brossa, oblidar i caminar”, on assajava un acostament a la seva vida quotidiana, a les afeccions que ell encara sentia vigents i, si es vol dir-ho així, als estereotips que dibuixaven la imatge pública d’un poeta que de la marginalitat més radical, havia passat a ser un personatge excessivament relacionat amb els strip-tease, amb el món del music hall i amb la màgia. Aleshores ja parlàvem de la seva Poesia escènica, d’aquest conjunt de literatura dramàtica que era i continua sent una de les propostes teatrals més agosarades i mal conegudes del teatre català. Ara, doncs, vint-i-dos anys després de la primera entrevista, li demano novament per què no va al teatre.

Joan Brossa. Ja ho saps. Continuo dient que m’agrada tant que no hi vaig.

Jordi Coca. I al cinema, encara hi vas cada dia?

J. B. Si, sempre que puc hi vaig. Resulta una distracció i a més, si tens alguna cabòria, amb el cinema s’esbargeix. I al contrari també passa, ja que sovint el cinema et suggereix coses. Ho faig com una mena de relax. És l’única manera per revisar els autors que t’interessen. Hi ha la televisió, és clar, però a mi no m’agrada el cinema a la televisió. Si veus una pel·lícula per primera vegada a la televisió, continues sense haver-la vista. Ara, per recordar-la… Però no, és molt empipador, no m’agrada veure el cinema en una llauna de sardines… Jo la història del cinema ja me la sabia, és clar, però ara, anant-hi gairebé cada dia com hi vaig, he pogut constatar coses que pressentia o bé n’he confirmat d’altres que intuïa. El cinema és un art que gairebé ja ho havia dit tot abans de tenir res a dir.

J. C. Però per què t’agrada tant?

J. B. Lenin va dir que el cinema és a la cultura el que l’electricitat a la indústria. És l’art del segle XX. I també m’he adonat que el cinema t’ensenya a mirar i, en aquest sentit, m’ha fet guanyar temps. Hi ha coses que sense haver vist cinema no les hauria fet. Pots entendre el cinema com a passatemps o com a fet cultural.

(…)

J. C. I de coses noves n’has trobat cap que t’hagi interessat?

J. B. No ho sé… He vist unes pel·lícules russes dels germans Mihalhov i de tota aquesta gent actual, que són extraordinàries. Per mi són millors que el cinema nord-americà, tant per la sensibilitat com per la tècnica. Fabulós! És clar, a aquest cinema li costa de torbar distribuïdor. Jo el considero molt més afinat que el cinema que es fa als Estats Units. L’últim cinema rus, el de gent com ara Andrei Tarkovski o Andrei Shenguelaia, és impressionant. Segurament el que passa és que aquest art rus té un pòsit poètic. Potser és l’ànima russa, tan diferent de la nord-americana… Aquests directors que van marxar de Rússia perquè no estaven d’acord amb el sistema polític feien un cinema molt poètic. Les últimes pel·lícules nord-americanes, per exemple Scorcese, que també m’agrada força, em sembla que estan massa influïdes pels vídeo-clips. Tenen una manera de narrar molt ràpida, molt tallada, que és maca, que està bé, però que carreguen el discurs en la violència… Resultat: els nois ianquis col·leccionen cromos de criminals cèlebres. També he vist pel·lícules de Jim Jarmusch, aquest director nord-americà d’origen hongarès. N’hi ha una que a mi em va agradar molt, Mistery Tren, i en veure moure aquells personatges penso: i és això el que caldria fer amb el meu teatre! I em reafirmo en la creença que el teatre que he fet no és cap utopia…

J. C. Doncs per què no es representa, Brossa?

J. B. Potser jo hauria de ser estranger. Em sembla que la pega que té és que jo no sigui japonès. Llavors potser si que el farien. Sento dir que de vegades venen companyies de fora que fan obres així, una mica agosarades… Tens el cas de Pina Bausch. No la vull anar a veure per no emprenyar-me. Perquè és una cosa, sense ser ben bé el mateix, que si el meu teatre s’hagués fet als anys cinquanta… Hauria estat un punt que s’apuntava el teatre català. Però a les representacions de les meves peces els actors no enraonaven, els ballarins no ballaven i els directors, és clar, no sabien per on anava la cosa… Per això vaig tenir interès a publicar-ho tot. Si no ho hagués fet, ara dirien que m’ho invento. Això ho vaig veure molt clar. Tu ja saps que normalment no tinc cap pressa a editar, que pel que fa a la poesia no he tingut mai pressa, però amb el teatre sí; el volia veure editat perquè em va semblar que era l’única manera de fixar-lo. Una manera com una altra de posar els punts sobre les is. Però, noi, les estrenes, no ho sé, és una situació que no controlo. Per altra banda, de vegades em diuen que els estudiants fan coses meves a les aules de l’Institut del Teatre, o a la Sala Beckett, però sempre queda en aquella cosa escolar, en un experiment… Vull dir que no acaba de sortir al carrer. Fa poc vaig veure un vídeo que Hermann Bonnín va dirigir amb alumnes de l’Institut del Teatre a partir de la meva Poesia escènica… Tot fa pensar que la cosa està preparada per fer el salt però no l’acaba de fer. Si el meu teatre es representés la meva posició quedaria clara. Si no s’estrena, jo què haig de fer, articles? Soc l’autor, i em sembla que són els altres qui l’haurien de moure. Sempre he dit que l’estat de les coses no és culpa meva. Si surto al carrer i plou no en soc responsable.

J. C. Però ara mateix hi ha algun projecte en marxa…

J. B. Si. No fa gaire vaig parlar amb Hermann Bonnín perquè ell tenia la idea de muntar una cosa meva pel Festival de les Arts; després va semblar que els responsables d’aquest festival s’hi repensaven, i ara resulta que sí que es farà… Ja ho veurem. Es gasten i s’embutxaquen tants diners sota la tapadora de l’esport, que no els en queden per a la cultura, que continua sent el parent pobre.

J. C. A què atribueixes les dificultats que encara té el teu teatre, ara que ja han estat plenament acceptades la poesia i la poesia visual?

J. B. El teatre és més complex. Hi ha la traducció, si es vol fer a l’estranger, s’ha de buscar un director, calen diners, hi ha el problema dels actors… La poesia visual és una mica com un quadre, quan ja està fet el pots portar arreu i s’explica per ell mateix. Tradueixen el títol i ja està. El teatre és més complicat. També vaig tenir la pega que quan Xavier Fàbregas estava traduint una cosa meva per fer-la a Itàlia, l’amic va morir, i el projecte va quedar penjat. També hi ha el fet que el meu teatre sigui tan abundant. Tenir molta obra et fa impenetrable perquè la gent s’espanta i ho deixa córrer. Si només tens tres obres és diferent. Ara, jo he acceptat la situació i estic content d’haver fet el meu teatre tal com és. Tal com et deia, la situació actual de desconeixement no és pas un problema que senti meu… Tot vindrà. També t’he dit altres vegades que jo soc al laboratori i no pas a la botiga. La botiga està tancada, però jo treballo al laboratori.

J. C. Encara n’escrius, de teatre?

J. B. De moment no en tinc ganes. Ja he arrodonit un cicle, que rutlla. Si el volen, hi ha moltes coses per fer. Contra la pega oposo la tenacitat. D’altra banda, no puc anar contra mi mateix per donar gust a la gent. Rebutjo el gust del públic quan només busca de satisfer la seva ignorància.

J. C. I pel que fa als problemes estrictament escènics, al fet mateix de la representació…?

J. B. Home… Jo crec que s’hauria de trobar el director. Amb les poques proves que he vist he pogut constatar que hi ha moments en que els actors, malgrat no tenir l’actitud adequada ni anar per la bona via, encerten el nivell, i aleshores fa molt bonic. Ara, al cap de poc allò es fon, es fon de seguida… És com si encenguéssim el llum només un moment i de seguida l’apaguéssim. El que caldria és poder mantenir aquest clima que et dic. És clar, per això fa falta un director, un Jarmusch. Jo crec que el problema fonamental és la direcció. Perquè no pot ser que, amb tanta gent que hi ha que fa teatre, no es trobi l’actor que funcioni. Tens, per exemple, encara que sigui en cinema, el cas de Fernando Rey, que era un actor perfectament mediocre i quan l’agafa Buñuel, aquell senyor funciona. És un exemple que es podria traspassar al teatre català, oi? Fa falta un director. Quan vam fer Quiquiribú vaig trobar que la primera part, que era una cosa de music-hall, els quedava millor que no pas la segona. I saps per què passava, això? Doncs perquè ni la Maria Vila ni en Borràs no van fer strip-tease. Si n’haguessin fet ara el fotrien igual que ells, com en Borràs o com la Pepeta Fornès. Per sort no en van fer i als actors d’ara els surt d’una manera més espontània. En tot cas imiten els models de París. En canvi, en el teatre literari, estan lligats a una manera determinada de dir. A l’strip-tease no hi ha motllo, i per tant, els queda millor. Però noi, quan es posen a garlar… Més que cap altra cosa, però, em sembla que és un problema de direcció. A un actor se li ha d’indicar el camí, cal donar-li instruccions.

J. C. I les institucions no en tenen una mica de culpa, també?

J. B. Sembla que les institucions només tinguin interès a patrocinar coses que ja són pensades per a guanyar diners. I en realitat haurien de donar suport a manifestacions noves. Pel que fa a la cultura, les institucions fluctuen. La mica de projecció que es fa de la literatura catalana consisteix en unes persones que van pel món parlant d’elles mateixes. I si no hi ets, no hi ets comptat.

(…)

J. C. Quan alguna de les teves obres per al teatre s’ha estrenat, com l’has vista?

J. B. Mai no m’han sorprès, eren el que jo imaginava. Jo sempre he treballat les coses fins al màxim, però quan he acabat una obra, quan he cregut que havia arribat on havia d’arribar, l’he abandonada. Hi ha persones que quan arriben a aquest punt el que fan és començar a administrar l’obra, a treure’n partit, a projectar-la. Jo això no ho he fet mai. L’he guardat en un calaix i n’he començada una altra, que era conseqüència de l’anterior. Per això he acumulat tanta obra. Segurament això que dic és un defecte la conseqüència del qual és que el meu teatre no es coneix. Hi ha pocs crítics que el coneguin. A vegades venen coses de fora que s’assemblen una mica a les meves, en aquest aspecte de la investigació, i ningú no ho diu. Això és senyal que es fa una crítica de rutina o que als crítics no els interessa documentar-se.

(…)

J. C. Recordes quan t’acusaven de ser un poeta poc social?

J. B. I tant! El meu realisme poètic no era acceptat ni pels esotèrics ni pels del realisme social. Jo trobava que en parlar de realisme s’havia de crear una arma diferent, no valia deixar de parlar de la teva estimada i parlar d’obrers amb el mateix registre. En certa manera tot havia degenerat i el poeta redactava, però no escrivia. El fet que diguessis una cosa com ara: “Franco és un fill de puta”, era suficient. Però la literatura té altres aspectes. Has de dir el que penses, però ho has de dir fent una aportació de recerca, si no, més val que no diguis res. Ja n’hi ha prou de literatura… N’hi ha molta. Potser n’hi ha massa i tot, no trobes?

J. C. Això que dius és d’alguna manera aplicable a la vida?

J. B. No hi pot haver canvi al món sense canviar de mentalitat. Però el progrés no evoluciona en el sentit de convertir l’univers-força en l’univers-consciència. El poble hauria de ser responsable dels seus deures i exigir els seus drets. En grups individuals la persona pot funcionar, però acaba reduïda a una fitxa estadística. Sovint els governants són deshonestos amb les idees. Avui per a molts polítics la cultura no ha de ser necessàriament millor o pitjor: necessàriament no ha de ser. Llàstima! l’home viu en tant que no és etern i en aquest intent de fixar els seus límits hi ha el seu mèrit. L’aventura humana! Jo he après a estar tranquil des de dintre.

 

Brossa ja ens ho deia l’any 1974, en un poema titulat El ball de les respostes: “i a dintre teu el cant va fent camí.” Brossa fa aquest camí des del cor de la màgia.