Pau Miró és un dels autors més destacats de la dramatúrgia catalana actual. Els seus muntatges al nostre país són regulars èxits de públic, i en àmbits més qualitatius que quantitatius el seu nom és sovint el representant de la nova dramatúrgia catalana a nivell internacional. Es tracta, doncs, d’un autor de prestigi i alhora de tirada popular, tant aquí com a l’estranger.

Per què?

Probablement perquè Pau Miró és l’equilibri ambigu del teatre català.

Per un costat, la seva escriptura treballa des d’una absoluta vinculació a la «tradició» més immediata i massiva del nostre públic (i que —coses de la globalització cada cop és més indestriable del seu hiperònim occidental: mitologies urbanes, cultura pop, ritmes que combinen melodrama i lleugeresa, etc.) Per un altre costat, l’autor s’entesta a reactualitzar conscientment la independència estètica de la seva escriptura, amb tota mena de filtres més o menys evidents que tanmateix no reclamaran mai el protagonisme escènic absolut dels seus textos.

Aquesta ambigüitat tenyeix tots els àmbits de l’obra de Pau Miró, tant en les virtuts com en les mancances. Hi ha apostes estètiques, però matisades. Hi ha voluntat narrativa, però matisada. Hi ha discurs ideològic, però matisat. Aquest fet dificulta enormement qualsevol aproximació metòdica (radical) a la seva feina, bé sigui des del rigor academicista, bé sigui des de la necessitat de satisfacció «teatral». Una mica com si l’autor —amb un zel extrem— hagués disposat un joc de miralls per cobrir-se sempre les espatlles de qualsevol judici que se’n vulgui fer.

Això ens ha dut a atacar l’obra de Pau Miró des de la «franja del mig»: hem cregut convenient posar els focus d’atenció en territoris poc estridents, però que ens semblava necessari evidenciar per aproximar-nos-hi amb major seguretat, amb l’esperança d’il·luminar de retruc alguns patrons de funcionament i algunes espurnes de consciència de la seva idiosincràsia.

El Dossier Pau Miró conté els següents textos:

Pau Miró i la vida dels discrets, de Jordi Prat i Coll.
Cafè Zurich, Caffe Gambrinus, d’Enrico Ianiello.
Entrevista a Pau Miró, de Marc Artigau.