Des de (Pausa.) hem volgut parlar de l’Albert Mestres, dramaturg, poeta, narrador, director d’escena i traductor, per conèixer més a fons la seva obra i la seva manera d’escriure, de pensar. No podem menystenir un home que, des de la seva calma aparent, no para d’escriure i estrenar coses de naturalesa i mida diverses que acostumen a sorprendre, desconcertar i emocionar a parts iguals. Mestres treballa amb el llenguatge de manera acurada i dialoga amb el mite i la tradició per empènyer el seu teatre més enllà dels límits del naturalisme.

Per a molts serà un autor poc conegut, fins i tot desconegut, per a d’altres més familiar, però el que és indiscutible és que l’Albert Mestres és un dels dramaturgs catalans amb més obra publicada i, fins i tot, podem dir que estrenada gràcies a la seva tossuderia. Perquè l’Albert és un home d’acció, tot i que ell es defineix com a poeta, que sempre és amb la ploma a la mà a punt per crear, projectar, estrenar, editar teatre en mil formats diferents, o fins i tot organitzar concerts de música contemporània si cal. Sempre és una incògnita saber quina serà la propera aventura «mestressiana». Però ho fa, i se’n surt.

En aquest dossier veurem l’Albert Mestres a través de la mirada de diferents personatges que han topat amb ell. Una actriu, un autor i un director joves relaten la seva primera trobada amb el Mestres director i el Mestres autor; dos directors, Marc Chornet i Joan Castells, analitzen la seva obra dramàtica a partir de peces concretes com La partida o Còctel de gambes, Dramàtic, Dos de dos i Vides de tants; Ruth Vilar ens mostra la vessant del Mestres editor; una entrevista amb l’autor pretén acostar-nos a la persona que hi ha darrere la seva obra; Biel Sansano i Ramon Simó contribueixen al dossier amb dos articles endinsant-se en la seva dramatúrgia, la seva narrativa i la seva dimensió més ambiciosa com a director. I el mateix Mestres completa el retrat regalant-nos la seva poètica, un text que recull els seus principis artístics entre els quals reivindica la funció poètica del teatre i defensa la utilitat d’aquest art inútil però indispensable avui dia.