La pianista Maria Carratalà (Barcelona, 1899) combinà la seva faceta de concertista i docent amb la crítica musical a les revistes Art Novell (1925-1928) i La Nova Revista (1927-1928), i al diari El Matí (1930), com també col·laborà, en tant que musicòloga, a Vibracions (1929).[1] Durant els anys republicans, va esdevenir membre fundadora del Lyceum Club (1931) i, de 1933 a 1935, prengué el relleu de la presidència que detenia l’escriptora Carme Montoriol. Exercí d’assessora de música d’aquesta entitat cultural femenina i hi impulsà l’activitat teatral. També hi impartí conferències o cursos sobre temes artístics, literaris o musicals, i hi féu concerts com a pianista. Una altra de les entitats femenines amb la qual estigué vinculada —encara que molt més circumstancialment— fou el Club Femení i d’Esports de Barcelona, en el qual col·laborà com a concertista i féu alguna conferència sobre temàtica musical.[2] Com a experta en temes musicals, va ser coautora, amb Joan Llongueras i Joan Ramon, del retrat biogràfic «Pau Casals» (Barcelona: La Nova Revista, 1927).

Partícip de la incipient presència de la dona en l’esclat cultural dels anys trenta, Carratalà fou una de les signants del «Manifest a les dones», promogut pel Lyceum Club de Barcelona l’any 1931. Amb el lema «Llibertat i cultura», les impulsores del manifest —entre les quals hi havia Aurora Bertrana— es proposaven de promoure l’educació i la instrucció de la dona (en política, dret, higiene, sociologia, economia, moral, art i literatura) mitjançant activitats culturals (cursos, conferències, converses). Militant de la Secció Femenina d’Acció Catalana, el maig de 1932 Carratalà prengué part, així mateix, en la constitució del Front Únic Femení Esquerrista, una iniciativa que aspirava a remoure les consciències de l’electorat femení i que secundaren també les escriptores Aurora Bertrana, Carme Montoriol o, entre d’altres, Rosa M. Arquimbau. Dos anys més tard, el 1934, s’adherí al Congrés Mundial de Dones que tingué lloc a París.

A propòsit dels articles que Carratalà escrivia a Art Novell i a La Nova Revista, l’escriptor Carles Soldevila donà la benvinguda a la nova veu femenina amb paraules molt elogioses: «Escriu endiabladament, amb aquella mena d’embranzida feliç que és senyal infal·lible d’un temperament d’escriptor i de periodista […] Amb una mica d’entrenament —potser sense entrenament i tot— fóra capaç de guanyar-se la vida amb la ploma als dits».[3] Com a articulista, tanmateix, Carratalà va col·laborar de manera més aviat esporàdica en diverses publicacions dels anys trenta, com ara Portantveu del Club Femení i d’Esports de Barcelona, La Nova Revista, D’Ací i d’Allà, L’Opinió, Claror, Ràdio Barcelona, La Publicitat i Meridià.

En l’àmbit teatral, a més de ser la dinamitzadora de l’activitat escènica del Lyceum Club, Carratalà traduí diverses peces, estrenades durant la dècada dels trenta: Orfeu, de Jean Cocteau (Teatre Prado de Sitges, 1 de setembre de 1930); Caps de recanvi, de Jean-Victor Pelleron (Teatre Prado de Sitges, 10 de setembre de 1931); Antonieta o la tornada del marquès, de Tristan Bernard (Teatre Studium de Barcelona, 17 de gener de 1934; editada per Bonavia el 1935); Davant la mort, d’August Strindberg, i La innocent, d’Henri-René Lenormand (totes dues al Teatre Studium de Barcelona, el 9 de juny de 1936).[4] En qualitat de traductora, Carratalà formava part de les escriptores de teatre «emergents» —titllades irònicament com a «dones sàvies» (títol d’una peça d’Arquimbau) per a la revista El Consueta— que començaven a destacar en l’escena catalana de la immediata preguerra: Carme Montoriol, Maria Lluïsa Algarra, Rosa M. Arquimbau, Llucieta Canyà i, entre d’altres, Cecília A. Màntua.

Durant el període bèl·lic i revolucionari, Carratalà va presentar, sense èxit, tres textos originals, avui perduts, al Premi del Teatre Català de la Comèdia de 1938: La mort al parapet, El mantó de Manila i Joventut femenina. En canvi, Florentina, el text que editem, va concursar, també sense reeixir-hi, al Premi Ignasi Iglésias de 1938, però, de manera miraculosa, s’ha conservat en un fons de peces teatrals, fins ara no exhumat, que es troba a la Biblioteca de Catalunya i que aplega algunes de les obres presentades en els premis Ignasi Iglésias (1932-1938) i Teatre Català de la Comèdia (1938), tots dos convocats per la Generalitat de Catalunya. Florentina s’afegeix als textos que —com La fam, de Joan Oliver— porten a escena l’experiència bèl·lica i en fan matèria artística. En aquest cas, Carratalà expressa en el seu «drama» una intenció palmària, dins del joc de la ficció i sota l’aparença d’una història d’amor, de posar en evidència la brutalitat i deslleialtat de la militarada feixista i de contraposar-hi l’honestedat i l’idealisme de l’Exèrcit Popular de la República.

La seva dramatúrgia ideologitzada —«de circumstàncies»— respon a una posició clarament favorable al compromís de l’escriptor en temps de guerra i, de retruc, n’és una concreció pragmàtica en l’escriptura teatral.[5] Coetàniament, al diari La Publicitat, Carratalà va publicar un article molt significatiu, intitulat «Els intel·lectuals i la Revolució», que, tot participant del debat sobre el compromís dels escriptors catalans amb la nova conjuntura bèl·lica i revolucionària, prenia una actitud ben diàfana, contrària a qualsevol inhibició:

En totes les revolucions hi ha uns homes que es baten per unes idees, i hi ha uns homes que representen aquestes idees

Els primers lluiten amb les armes, i els segons lluiten, i han lluitat abans que les altres, amb la paraula i la ploma.

Els intel·lectuals són els primers a denunciar els punts vulnerables d’una estructura social estatuïda i marquen noves orientacions. […]

La revolució és un procés de creació, i l’intel·lectual ha de posar la seva intel·ligència i l’experiència adquirida en l’estudi d’altres processos de creació per a contribuir a fer més normal, que equival a dir menys dolorosa i sagnant, la naixença d’un ordre nou.

Un intel·lectual no pot renunciar a aquesta funció, i si hi renuncia comet una doble deserció, com a home i com a intel·lectual.

En temps de revolució, l’home ignorant que pren un fusell i es juga la vida per defensar una idea que creu justa, és més útil a la societat que l’intel·lectual indiferent.

(La Publicitat, 03.06.1937, pàg.1)

 

[1] Vegeu-ne, en la seva faceta musical, l’entrada biogràfica corresponent a: Diccionario de la música española e hispanoamericana, vol. 3 (Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999); Gran enciclopèdia de la música, vol. 2 (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000), i Història de la música catalana, valenciana i balear, vol. 9 (Barcelona: Edicions 62, 2003).

[2] «Hi hagué —evocava Anna Murià— una altra amistat meva efímera: la pianista Maria Carratalà, dona culta, intel·ligent, que publicà alguns bons articles a la premsa, donà una conferència [probablement la que oferí, sota el títol «La dona i la música», el 25 de novembre de 1930 al Club Femení i d’Esports de Barcelona] que indignà el públic feminista perquè hi afirmà la superioritat artística de l’home a nivell genial, i prou» (MURIÀ, Anna. «El temps i les escriptores de la II República». A: Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: LaSal Edicions de les Dones, 1988, pàg. 51).

[3] SOLDEVILA, Carles. «Intel·lectualisme femení». La Publicitat, 12.09.1927. Citat a: REAL MERCADAL, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, pàg. 130. Aquest estudi inscriu Carratalà en la florida d’escriptores de les dècades dels vint i trenta.

[4] Vegeu FOGUET I BOREU, Francesc. «Lyceum Club de Barcelona: una aposta per un teatre intel·ligent (1934-1937)». Serra d’Or, núm. 465 (setembre 1998), pàg. 62-65, i ARTIGAS, Isabel. «Artur Carbonell i Carbonell. Una vida dividida entre dues passions, el teatre i la pintura». Assaig de Teatre, núm. 18-20 (desembre de 1999), pàg. 31-48.

[5] Val la pena de destacar que a la revista Ràdio Barcelona, dedicada al món de la ràdio, Carratalà va escriure una sèrie d’«impressions de reraguarda», inspirades també en el moment històric: «Avions nocturns» (núm. 680, 30.10.1937, pàg. 8), «Els soldats que tornen del front» (núm. 682, 13.11.1937, pàg. 9), «Uns refugiats» (núm. 684, 27.11.1937, pàg. 6), i «Els ferits de guerra» (núm. 690, 8.01.1938, pàg. 3).