Autor: Gerard Vàzquez
Nombre de personatges: 7
Text no publicat, encàrrec del Teatre Lliure
Any: 2007
Idioma: català

Sinopsi: El negoci dels antiquaris serveix d’escenari i d’excusa per a rivalitats desmesurades, ambicions familiars i algun atac de bogeria, però especialment per a la relació entre catalans i espanyols.

Comentari: Uuuuh! no va ser una obra més en el panorama teatral català. Va ser un èxit de crítica i de públic que va popularitzar Gerard Vàzquez, un dels nostres autors més premiats, com un creador que sabia valorar els espectadors. Es tractava d’una obra que estava concebuda, en diversos sentits, tenint en compte el receptor al qual s’adreçava, una autèntica raresa en la producció teatral catalana. Potser per això el proper pas en l’escriptura de Gerard Vàzquez mereix una atenció raonable.

Gerard Vàzquez defineix la seva nova obra, anomenada provisionalment Vespertilió, com una «tragicomèdia estrafolària». Amb tota seguretat, Vàzquez ha tingut la necessitat de delimitar el gènere d’un text que resulta extraordinàriament fresc i valent. Estrafolari és un adjectiu que es refereix al tipus d’humor utilitzat i que a mi m’ha recordat al dels idiotes lacònics de Wes Anderson, realitzador de Life aquatic. La família Caspelino podrien ser perfectament Els Tenembaums —versió antiquari mafiós— de Gerard Vàzquez, un grup de personatges obsessius fins a ratllar el surrealisme que són capaços de quedar descol·locats davant la conveniència de comprendre «un croquis», com passa a Vespertilió. Pel fet de ser l’obra amb menys complexes dramatúrgics de l’autor, i la més boja, segur que sorprendrà a alguns testimonis (espectadors) de la correcció que va mostrar a les impecables El somriure del guanyador i El retratista, però Vàzquez ja ha donat mostres en altres ocasions d’una comicitat propera a l’absurd, com a la conversa beckettiana de Cansalada cancel·lada i en certs jocs verbals entre els personatges d’Uuuuh!. El paradigma d’alienació està representat a Vespertilió per Ferran, un personatge que es creu el rei Ferran el Catòlic i que fomenta l’atmosfera d’irrealitat humorística alhora que resulta, consegüentment, la peça clau en la relació de catalans i espanyols.

Com de vegades ens passa a alguns amb el cinema de Wes Anderson, desitjaríem que els seus freaks obrissin la boca i diguessin una frase amb l’enginy de Grouxo Marx, fessin un gag físic propi de Buster Keaton o entressin en el terreny surrealista que deixen intuir, però això seria trencar amb la contenció estilística que marca l’autor. Vàzquez ens diu que és una «tragicomèdia estrafolària» perquè tinguem algun referent conceptual per poder-la comprendre, però és molt més que això, és una obra «molt Vàzquez». És pròpia d’un univers molt personal que reclama unes lleis definides i una estranyesa ben particular i lliure. Uuuuh! ens presentava un dramaturg brillant, però Vespertilió ens ofereix l’oportunitat de conèixer un autor, un autor trapella. Un creador que mereixeria la oportunitat d’expandir aquest univers irreverent, d’insistir en aquesta coratjosa valentia que ha exhibit ara per donar-nos a conèixer aquesta Vàzquezlandia que desitja envair els nostres teatres.