Autor: José Sanchis Sinisterra

Títol: Valeria y los pájaros

Editorial (o forma de localització): Sala Beckett.

Any de publicació: Inèdit

Traduccions:

Pàgines: 58 pàgines, mecanografiades a doble espai.

Any de redacció: 1992.

Personatges: Una dona i dotze presències (veus). Quatre veus de dona, cinc veus d’home i una veu de nen. Dues presències no parlen. La dons és espiritista, vident o mèdium.

Espais: Un espai: “salita de estar de lo más convencional”.

Temporalitat: Època actual.

Temps representat: Entre un any i dos anys. Primer acte, de nit. Segon acte, de nit (hivern). Tercer acte, capvespre (estiu).

Estructuració: Comèdia en tres actes (“como las de antes”).

Sinopsi: Acte primer: Se senten uns cops. Valeria entra i parla, s’adreça a algú inconcret. De fet, està sola. De mica en mica, intuïm que, a més de fer traduccions, Valeria fa algun tipus d’activitat relacionada amb l’espiritisme. Està parlant a un esperit? La presència a la qual s’adreça respon amb cops, sense veu: un cop per dir sí, dos cops per dir no. Es tracta d’un parent de “l’ala dreta” de la família anomenat Benito. Ara Valeria parla per telèfon amb el seu pare. Després de penjar, ens assabentem que Valeria vol posar-se en contacte amb algú misteriós (“él): una altra presència?). Algú amb qui somia, algú que no l deixa dormir. Sessió d’espiritisme. Invocació de la tia Sara. La tia coneixia al coronel Manso, i el coronel és possible que tingués algun tipus de relació amb Telmo Castán, l’home que busca. Tia Sara es comunica a través de sons diversos… Presència del coronel. Final d’acte amb manifestació sorollosa dels esperits i amb una misteriosa trucada telefònica…
Acte segon: Valeria sopa; és de nit i fa fred. Se senten veus; són les presències de Bernardo, Amèlia, Miguelín i Ponce. Sembla una reunió. Valeria, que parla amb el seu pare per telèfon, no els sent. Més tard arriben dues presències més: les germanes Molleja. Valeria inicia una sessió. Ens assabentem que el cosí Benito fa més d’un any que no es manifesta, des de la nit del primer acte. Valeria, que ara ja s’ha adonat de les presències, investiga la situació de Benito i la de Telmo Castán. Després d’un cert guirigall, Amèlia queda sola amb Valeria. Valeria té por del telèfon. Està intervingut? Té alguna cosa a veure amb la desaparició de Benito? Intuïm un problema polític de fons: una misteriosa ambaixada, alguna cosa relacionada amb Llatinoamèrica i amb les guerrilles… Piquen a la porta. Sona el telèfon…
Acte tercer: Valeria, amb vestit juvenil, parla amb dues presències, Carolina i Mateo, els seus pares. El pare va morir la mateixa nit del segon acte. Valeria ha tingut un somni, creu que es tracta d’un missatge, alguna cosa relacionada amb l’arribada de Telmo Castán i amb un estol d’ocells. Benito, que segons sembla havia estat degradat, es recuperat: ara truca per telèfon. Arriba Telmo, hi ha interferències, soroll. Confessió amorosa mútua. A Telmo el van fer desaparèixer. Compromès amb una determinada lluita política, va vagar d’un país a un altre fins que va anar a parar a la fosa comú. D’aquí les interferències: els ocells. Telmo intenta prendre forma, fer-se visible.

Anotacions: Algú que estigui familiaritzat amb els experiments dramatúrgics de Sanchis comprendrà ràpidament que Valeria y los pájaros neix de l’intent d’explorar els límits de la frontera que existeix entre el monòleg i el diàleg: darrere qualsevol text d’aparença monològica, no hi ha un diàleg disfressat? Així, observem com Valèria dialoga amb sorolls (més o menys codificats), respon davant de determinades accions (fenòmens físics palpables) o, simplement, parla per telèfon. Es tracta dels dilatats límits entre la “presència” i l’absència.
En segon lloc, cal tenir en compte la voluntat explícita de l’autor per construir una comèdia “com les d’abans”. En aquest sentit, entenem la divisió en tres actes i la distribució clàssica de la tensió -concentrada al final dels actes i construïda al voltant d’algunes incògnites (Qui busca? Per què? Què li ha passat a Benito? Qui truca per telèfon? Quin misteri o estranya interdicció hi ha entorn de Telmo Castán? I els ocells?) i d’algun efecte (les trucades telefòniques). Crec que Sanchis recupera alguns recursos de la dramatúrgia convencional pel simple fet d’admetre que, més enllà de les receptes, són recursos que neixen d’un estudi acurat dels mecanismes de recepció. Una recepció emmotllada clarament per una poètica de la identificació. Amb aquesta peça, Sanchis, de forma paradoxal, contraposa i identifica dos grans blocs temàtics. El primer, representat per Valeria, reflecteix la solitud; el record entès com a refugi i com a felicitat; la utopia mantinguda al nivell de l’impossible i esdevinguda protecció; la fragilitat de l’ésser humà convertit en tortuga, tancat en el seu propi món per tal de protegir-se de la realitat que, més enllà, a l’exterior, sembla immensa, obscura i agressiva. Per contra, el segon bloc -representat per Telmo- reflecteix el món de l’ideal fet acció, la conquesta interminable de la utopia, el compromís amb la vida, l’amor per l’aventura, la dispersió geogràfica, el misteri plaent… Així, de la mateixa manera que Valeria i Telmo s’estimen, podem dir que existeix una atracció inevitable entre aquests dos pols oposats. Potser es tracta d’un debat intern? Gràcies a això podem adonar-nos que la dimensió clàssica i també l’humor, en comptes de frivolitzar i quedar-se en el simple divertiment, disfressen un sentiment profund i una intensa reflexió de l’autor: l’experiència recent d’una entranyable realitat llatinoamericana on la utopia, després de la derrota, pot seguir tenint sentit.
D’una banda, l’humor permet el comentari paròdic de la pròpia estructura convencional; de l’altra, pren consistència com a objectiu en ell mateix. L’humor de Valeria, però, més que no pas de les situacions (encara que també de les situacions), prové de les paraules, dels jocs del llenguatge, de les ocurrències i dels acudits verbals. És una opció arriscada car, quan es tracta d’acudits, la frontera entre la subtilesa i el traç gruixut té un perfil molt prim. Per al meu gust, l’obra ensopega en aquest punt: connecta amb una dimensió del còmic que, al meu entendre, aquí i ara, ens resulta molt distant.