Autor: Manuel Dueso i Almirall.
Títol: Sara y Simón.
Editorial (o forma de localització): Inèdita. Sala Beckett.
Traduccions: Català.
Pàgines: 56, mecanoscrites.
Any de redacció: Juny 1994.
Personatges: Tres dones i tres homes. Comptem a Sara com a dona (és un transvestit). Sara és artista de cabaret. També hi ha un metge i un traficant de droga. Edats: Sara, 30-34; Simón, 23-27; Brando, 25; Madre, 56-60; Susana, 23-27; Víctor, 28.
Espais: Diversos. Espais diferenciats de carrer: cabina telefònica, cantonada, un parc o una plaça, etc.; cabaret, camerino del cabaret i hospital. Tot el segon acte té lloc a l’hospital.
Temporalitat: Època actual.
Temps representat: Uns tres anys agrupats en dos períodes (els dos actes). En cada període transcorren uns mesos, la resta és temps elidit. Les escenes de carrer són nocturnes o gairebé nocturnes.
Estructuració: Divisió en dos actes. El primer acte té deu escenes; el segon en té vuit. Cada escena porta un títol independent. De les deu escenes, al primer acte, hi ha tres monòlegs. Al segon acte, tret d’un únic cas, els monòlegs no configuren escenes independents.

Sinopsi: El primer acte ens permet conèixer mínimament els personatges, el seu món i els seus conflictes; la relació que estableixen entre ells. Sara i Brando són parella: ell és el macarró d’ella. Simón és un drogoaddicte —client de Brando— que constantment reclama diners a la seva mare, una senyora benestant que viu en temps de vaques madres. Susana és amiga de Simón; fa temps va haver de triar entre ell i Víctor, i es va quedar amb el segon. Ara està tramitant la separació. Víctor treballa a la secció d’infecciosos d’un hospital. Al final de l’acte, passa alguna cosa: Brando ha mort un client de Sara i ha d’anar a la presó.

Tot el segon acte té lloc a l’hospital. La mare de Simón ha tingut un accident i s’ha fracturat la pelvis, el seu marit ha mort. Ha de tornar periòdicament a l’hospital. També hi hauran de tornar, cada cop més sovint, Sara i Simón, contaminats per una malaltia infecciosa i degenerativa innominada. Brando, a la pressió, mor del mateix mal. Sara i Simón, doncs, no es coneixen fins que es troben a l’hospital. La seva relació s’interfereix en la que mig mantenen Simón i Sara. Quan acaba l’obra, els malalts han mort i Susana cultiva una nova vida al ventre.

Anotacions: Sara y Simón no és una obra sobre la sida. No parla de la prevenció, ni del rebuig social, ni del contagi, només mostra la presència atuïdora de la malaltia. Així de simple. Sara y Simón és una obra sobre el mal inesperat i irreversible que sorprèn i estronca qualsevol opció de futur. Els processos identificadors, des d’aquest punt de vista, funcionen a la perfecció: el lector se sent ferit, impotent, assumeix el dolor dels que se’n van, i també la punxada inestroncable dels que es queden… quan l’evidència ja és inqüestionable, quan ja no queden cuses per posposar accions, desitjos i pensaments un altre temps, només aleshores apareix amb claredat la consciència de les hores perdudes, de tot el mal infós, de tot el mal que cal reparar, de la felicitat que queda per viure…

La història, per aquest motiu, malgrat la complexitat de les relacions mostrades a la primera part —sobretot la que s’estableix entre Sara i Brando— no adquireix la seva màxima profunditat fins que gairebé al caire del segon acte, irromp la malaltia. El fet és en certa manera previsible (els monòlegs —en pijama d’hospital— proporcionen una bona anticipació=, però no per això perd la seva contundència: és anunciat per Brando des de darrere les reixes de la presó; per ell, que havia fet promeses i alimentava esperances d’un amor feliç i futur.

Estructuralment, per al meu gust, l’obra no és del tot rodona. M’agrada la unitat d’espai del segon acte; una unitat en certa manera anunciada ja al primer temps. El treball amb els monòlegs és igualment lloable: no només funcionen a un nivell poètic sinó que s’articulen amb tota naturalitat en l’estructura tensional de la peça: dosifiquen informacions, generen expectatives, desvelen incògnites… Tanmateix, la presència compacta d’aquests fragments de confidència es difumina al segon acte tot diluint la percepció —vigent fins ara— d’una orquestració formal travada. Res de gravetat, però.

És bo, d’altra banda, que el registre poètic que emana dels monòlegs contagiï subtilment la resta del text. És un dels encerts de l’autor: tot i l’ambient semimarginal en el qual es belluguen els personatges, el llenguatge, respectant sense problemes l’estat de versemblança, té un elevat to de poeticitat que, no cal dir-ho, s’agraeix.

Per acabar, una qüestió a part. I aviso que, així, improvisant, i com a «inici de reflexió» el que vaig a comentar potser sigui una solemne ximpleria, però no me la pic callar. No sé si l’obra va ser escrita abans en català o castellà. Sé que hi ha un exemplar en català i que probablement s’estrenarà en aquesta llengua. En qualsevol cas, les dues versions són degudes a la mateixa ploma i produïdes gairebé al mateix temps. Fins ara el concepte de «teatre català» —parlo de teatre de text— es fonamentava en un fet estrictament lingüístic: teatre català era el teatre escrit en llengua catalana, i aquesta característica constituïa un tret diferenciador important. El cas d’en Manuel Dueso no és únic. ¿Què passarà ara —no parlo d’autors— amb tot un seguit de textos que han estat concebuts «simultàniament» en les dues llengües? I no es tracta d’un problema de traducció: tenim dos germans bessons, quin és el primogènit?