Autor: Lluís-Anton Baulenas

Títol: Melosa fel

Editorial (o forma de localització): Editorial 3 i 4. Col.1. Textos teatrals. València 1993

Any de publicació: En una primera versió, l’any 1990 (com a suplement al número 7 de la revista Escena, abril-maig de 1990). Segona versió 1993 editada.

Traduccions: Castellà (1990) i alemany (inèdit).

Pàgines: 72 pàgs. mecanoscrites (versió 1993).

Any de redacció: 1989 (?) – 1993.

Personatges: Cinc dones i quatre homes. Una noia és voyeur, grassa, diabètica i progressivament cega. Una altra és drogoaddicta. Aquestes dues són els personatges principals. També hi ha una telefonista i una portera.

Espais: 5 espais.
Un pis (menjador que, a banda de les funcions que li són pròpies, fa de dormitori, de cuina i de safareig). Un lavabo. Una sala d’espera a un hospital. Recepció d’una empresa de pinsos. Sex-shop (somni).

Temporalitat: Època de l’acció: actual.

Temps representat: no lineal. Moviment entre el present (lavabo i pis), passat recent (hospital i pis) i passat llunyà (recepció i pis). Entre el present i el passat llunyà hi pot haver, aproximadament, un interval mínim d’un any, probablement més.

Sinopsi: Una dona grassa, diabètica i progressivament cega coneix una drogoaddicta a l’hospital. La grassa, que per culpa de la malaltia ha perdut la seva feina de telefonista en una empresa de pinsos, proposa a la nova amiga de compartir pis…

Anotacions: Repasso algunes de les etiquetes que han servit per definir aquesta obra. Joan Ollé, al pròleg, parla de “teatre de container” i de “realisme brut”; el mateix Baulenas subtitula la peça com a “tragicomèdia urbana en dues escenes”. D’una banda, doncs, un teatre cru, despietat, implacable, sense marges per a la clemència, un teatre que pot ferir sensibilitat; de l’altra, un teatre urbà suposadament realista i marcadament irònic. Sortosament, la literatura no se sotmet amb facilitat a determinats esquemes. El dirty realism, com a oposició a la literatura postmoderna, pot ser dirty però no estrictament realista. i precisament no estrictament realista per ser dirty. El “realisme brut”, més que no pas realista és “naturalista”, i això simplement pel fet de partir d’una selecció premeditada de la truculència; una truculència suposadament real, però clarament atípica. Amagat al darrere, un Problema de versemblança. És realista l’excepcionalitat?

D’altra banda, alguns crítics han subratllat una particularitat de la literatura postmoderna; la coincidència dels autors en el desig de remuntar-se als orígens del teatre (o novel·la) per explorar i revisar irònicament els estils ja experimentats i exhaurits. A Melosa fel, Baulenas treballa des de la perspectiva de l’experimentació formal i la ironia. És postmoderna, per això? En un altre sentit, descobrim que la literatura “bruta” fa poques concessions a l’humor. L’obra de Baulenas, en canvi, tal com diu el subtítol, és marcadament irònica, “tragicòmica”, fins i tot esperpèntica. Així, doncs, no és “realisme brut”? O sí? De fet, els autors dirty, tal com ho fa Baulenas, gairebé sempre presenten personatges fràgils i impotents, homes i dones habitant un món urbà ferotge i despersonalitzador. Ollé cita Koltès: ¿què és Koltès, dirty o postmodern? Vet aquí l’absurditat de les etiquetes.

Aquesta obra va guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi 1989.