Autor: Josep M. Muñoz Pujol

Títol: Líder

Editorial (o forma de localització): L’autor

Any de publicació:

Traduccions:

Pàgines: 74 pàgines, mecanoscrites.

Any de redacció: 1993.

Personatges: Una dona i set homes. Tot són actors menys un home que representa el rei.

Espais: Un. L’escenari -sense decorats- és un local que s’utilitza per als assaigs i les representacions d’una companyia de teatre independent.

Temporalitat: Època actual. Atenent al sentit paròdic, l’obra transcorre entre els anys setanta i l’actualitat.

Temps representat:

Estructuració: Dues parts. Dins de cada part hi ha diversos foscos que impliquen un salt en el temps.

Sinopsi: Primera part: Una companyia de teatre independent ocupa el teatre on s’hauria hagut d’estrenar una obra reivindicativa: L’Encobert. La funció, però, ha estat censurada i la policia envolta el local. El públic aplaudeix solidàriament, es redacten manifestos i es fan parlaments… Els principals personatges queden definits: Fanfan és el director de la companyia, té poc carisma però és un hàbil estratega. Òscar, ideòleg del grup i ex-jesuïta, és qui sempre rep quan van mal dades; és poc amic d’accions simbòliques i, per aquest motiu, és bandejat constantment pels seus companys. És el marit de Júlia. Júlia és una mena de “musa” del grup; diuen que s’entén amb Fanfan. Àngel és el primer actor, l’Encobert; no és gaire intel·ligent, però connecta fàcilment amb el públic. Damià treballa al banc, s’encarrega de les finances de la companyia…
Un cop mort el dictador, desapareix la censura i es convoquen eleccions. Decideixen presentar-s’hi. Desestimades les objeccions marxistes d’Òscar, Àngel és declarat líder del grup. Contra tots pronòstics, guanyen: L’Encobert accedeix al poder. Òscar és exclòs del govern. Cal canviar d’hàbits: deixar els gecs de pana, els texans, les motos i el desordre sexual. S’ha de ser responsable, acceptar una economia de mercat… Els nous dirigents es fotografien al voltant del Més Alt Dignatari de la Corona.
Segona part: Òscar i Fanfan discuteixen. Fanfan vol que Òscar -que roman lligat a una màquina d’escriure que li han regalat- li escrigui el programa d’un nou text: L’Encobert Totpoderós. Òscar opina que l’obra s’hauria de titular: L’Encobert Trampós. Damià -el “nostre petit economista”- expressa les seves angoixes pel que fa a les qüestions pressupostaries. S’enfronta també a Fanfan, que vol que dimiteixi. Surten els draps bruts: alguns aprofitats -gent que no forma part de la colla- han estat utilitzant els papers oficials de la companyia per als seus assumptes particulars; són els assistents de Fanfan. Fanfan se’n va.
Des de la tercera planta de l’OTAN arriba la notícia: els àrabs es preparen per envair Europa. Només faltava aquesta! Júlia i Àngel parlen del present, dels objectius i dels projectes formulats en el passat; es respira un estrany ambient d’angoixa.
Ha passat temps. Òscar ha accedit a sol·licitar el divorci. Fanfan, renunciant als seus anterior principis, proposa matrimoni a Júlia: així, finalment -i contra el que tothom pensava-, podran fer l’amor. Celebren l’aniversari de Júlia. Una mena de congrés. Òscar retreu a Damià que hagi assumit una teoria i que l’hagi desmanegat, que hagi gestionat prescindint de la ideologia i que hagi fet com si res, perquè no es notés. També hi ha hagut irregularitats en el finançament de la companyia. Cada cop perden més punts. Arriba Àngel tot trasbalsat. Ha presenciat -potser en somnis- la presentació púbica d’un nou actor… Comença a llegir la nova peça que ha escrit Òscar: l’Encobert ha estat un Encobert Trampós, cal que es produeixi un canvi. Un canvi que trigarà a arribar…

Anotacions: Líder és la paròdia d’una realitat històrico-política ben identificable: la transició política espanyola; és a dir, la transformació d’una estructura de “resistència encoberta” a una altra de “dominació encoberta”. Sembla que l’autor ens vulgui explicar una cosa tan simple com això: fins a quin punt és possible accedir al poder sense trair els ideals? Em ve alguna idea al cap. Per exemple, es pot alterar el sistema sense una revolució? Fet i fet, una utopia possible sempre és una utopia morta.
Muñoz Pujol enfila el seu discurs paròdic tot teixint un dens entramat de referències: des de les companyies de teatre independent (esdevingudes metàfora d’unes organitzacions polítiques desvirtuades) a les picabaralles internes del partit polític al poder. Sense gaire dificultat, endevinarem qui és qui, com “significa” el que fa i el que diu, fins on arriba la construcció simbòlica dels noms, de quina manera s’organitza el teixit irònic que afecta les situacions i els personatges. D’entrada, la simplificació metafòrica d’unes estructures, d’unes responsabilitats, d’unes relacions i, en general, d’un món considerat històricament transcendent i políticament “seriós” serveix per fer accessible -i també, en un sentit èpic, per distanciar- una realitat que sempre se’ns amaga rere els titulars dels diaris o a l’interior dels llibres d’història. La paròdia, doncs, s’usa èpicament per tal de provocar una postura crítica -sobretot una postura menys poruga, menys possibilista- de l’espectador. Això no obstant, fent-lo reflexionar sobre l’absurditat dels cicles i de les transformacions socials, potser li encomana una feixuga càrrega de pessimisme, d’escepticisme, una estranya sensació de desencís.
Comptat i debatut, l’autor passa revista per un ample ventall de circumstàncies: la resistència d’aparador, la llibertat de premsa, els bocs expiatoris, els caps de turc, el bandejament ideològic, la pragmàtica del poder, les famílies polítiques, la immigració, la nostàlgia dels temps en què “anar en contra” facilitava les coses, el complex d’Antígona, els hàbits penjats, els hàbits canviats, la cara neta de la propaganda política, el mar de fons disfressat de cel blau i, finalment, el líder. Un líder que va per la vida d’Encobert, com podria anar de candidat, perquè el líder sempre és el millor actor. És així i no s’hi pot fer res, el món de la política i el món de la faràndula s’assemblen: els polítics són els actors i els votants el públic. I tant és que fem com que diguem, que tenim “teiatro” per molts anys.
Una petita por, però: la construcció de la paròdia sobre referents tan i tan concrets no pot perjudicar la resistència de l’obra al pas del temps?