Autor: Raimon Àvila

Títol: Home perplex

Editorial (o forma de localització): Pròxima publicació a la “Biblioteca Teatral” de l’Institut del Teatre.

Any de publicació: 1993

Traduccions:

Pàgines: 74 pàgs. (Comptades sobre galerades)

Any de redacció:

Personatges: Una dona i quatre homes. Tots quatre entre 25 i trenta anys. Ells semblen estudiants de filosofia. Ella fa gimnàstica i dansa.

Espais: Bàsicament tres: l’interior de dos cotxes i un estudi convencional. Tenint en compte que els cotxes circulen, quan els personatges en surtin l’indret haurà canviat. Hi ha dues projeccions de carretera -una per cotxe- que suggereixen el moviment del vehicle. Els cotxes són dalt d’unes plataformes; l’estudi, en un nivell més baix, haurà de quedar entremig.

Temporalitat: Època actual.

Temps representat: Unes setmanes.

Estructuració: Divisió en 30mescenes. Catorze pertanyen al primer vehicle (amb tres joves), setze pertanyen al segon vehicle o a l’estudi (amb una parella). Hi ha possibilitat d’encavalcament entre escenes. És a dir, fragments de simultaneïtat.

Sinopsi: Els ocupants del primer automòbil són tres joves que semblen companys d’estudi. Fan un viatge de vacances per Mèxic. Al seu voltant, el desert. Juguen a endevinar cites filosòfiques i literàries. D’entrada, doncs, tot va bé. Tanmateix, la convivència en un espai reduït, les necessitats de coordinació que imposa el fet de viatjar, la dissemblança dels seus caràcters i dels seus hàbits quotidians generen un estat de crispació cada cop més elevat. Finalment, la cosa esclata: Peter -el més “fantasma” dels tres és abandonat a la carretera.
Aquesta situació (el viatge) té el contrapunt, a l’altra banda, en la convivència d’una parella que tot just enceta la seva relació.
Quedar-se a casa: una forma diferent de passar l’estiu. Ella és germana de Feliu (un dels tres “turistes”); Ell sembla un company d’estudi que s’ha estimat més no viatjar. Segurament, ha renunciat al viatge per la novetat de la relació amb Ella.
Durant tota l’obra, Ell i Ella juguen un misteriós estira i arronsa que manté precàriament l’estabilitat de la seva relació. De fet, la parella està provant; intenta trobar -delimitar- unes regles de joc que serveixen per governar i per dirigir la seva convivència. Constantment, per exemple, es refereixen a la piscina d’un tal Hans. El fer d’haver-s’hi banyat o no sembla que és força important a l’hora de decidir si el diàleg transcorrerà amb bonança o amb tempesta. En un moment determinat, tenen un accident de cotxe. Per un estrany fenomen telequinèsic, Feliu, des de l’altre cotxe, a Mèxic, intueix que ha passat alguna cosa. Tot plegat, però, no ha estat res. No ha passat res de res.

Anotacions: En primer lloc, Home perplex es presenta com una investigació sobre l’espai: “l’espai-territori a l’interior d’un cotxe” i “l’espai territori a l’interior d’una casa”. “A mesura que ens allunyem de la casa -diu l’autor- ens debilitem”: un viatge, doncs és un procés de pèrdua i de reconstrucció. Es tracta d’iniciar alguna cosa, d’establir uns nous punts de referència, d’esdevenir vulnerables, de lluitar, de guanyar i de perdre… El procés es repeteix a l’altra banda, a la casa. Iniciar alguna cosa: la vida de parella; és a dir, transformar un espai. Tant en un cas com en  l’altre, la redefinició de l’espai és el que genera un primer nivell de perplexitat: la percepció nova del conegut (d’un mateix i de l’altre) esdevingut estrany.
Després hi ha el moviment. Espai i moviment. L’espai reduït del cotxe violenta la manifestació del cos, del gest, encarcara l’expressió individual i modifica la comunicació.
Conseqüentment, s’alteren les pautes establertes de relació. No hem d’oblidar que Raimon Àvila és un home dedicat a la dansa. Això explica que els seus plantejaments dramatúrgics neixin de l’experiència coreogràfica acumulada davant del mirall, i també de la reflexió docent. Quan Ell i Ella dansen -amb una justificació no necessàriament realista-, expressen el sentit més profund del drama.
Fins aquí, doncs, uns plantejaments i uns objectius prou interessants. Amb tot, val la pena apuntar algunes petites paradoxes que, al meu entendre, perjudiquen l’obra.
Primer: un excés d’informacions. Una acurada descripció dels personatges pot ser útil; esdevé, però, innecessària quan gairebé totes les dades que aporta es desprenen de forma quasi literal del text. El mateix passa amb les acotacions. La majoria afegeixen informació redundant o, simplement, informació excessivament orientativa pel que fa a la interpretació o al que pensen els personatges. Val la pena tenir en compte dues idees. L’una: cal escriure per a un lector actiu; esperar -demanar- una lectura intel·ligent; mai sucumbir a la por del “no ho entendran”. L’altra: tota informació ha de ser necessària; s’ha de construir el drama partint d’un principi de morositat o d’economia informativa. Ometre gasivament qualsevol dada (explícita o subliminal) fins que no ens la demani la situació. Lògicament, resulta estrany que, en oposició a aquesta voluntat explicativa, Home perplex s distribueixi per una complicada ortografia formal que neix bàsicament d’alguns problemes derivats de l’anotació de la simultaneïtat.
Segon: està bé que l’obra plantegi interrogants per mantenir la tensió; ara bé, de forma més o menys explícita, el drama sempre ha de resoldre interrogants. És cert que no cal recompensar totes les expectatives tanmateix, hauria valgut la pena concretar el joc de relacions sobre la base d’un mínim conflicte. I no dic que no hi sigui (alguna cosa ha de significar això de la piscina de Hans!), dic que no cristal·litza en cap direcció; ni tan sols – a banda la metàfora espacial- s’intueix per on transcorre la necessària interrelació entre els dos nivells dramàtics. L’absència d’una estructura d’acció i revelació fa que el lector quedi francament decebut després de passar la darrera plana, carregat amb un sac eixorc d’expectatives obertes i de preguntes a mig fer.
Malgrat aquestes petites objeccions, s’ha de reconèixer -i també s’ha d’agrair- el fet que l’obra neixi d’una inquietud dramatúrgica evident i d’una clara voluntat d’experimentació formal. Un bon exemple: l’ús teatral de tècniques cinematogràfiques.