Autor: Mercè Sarrias
Nombre de personatges: 5
Editorial: Proa
Any: 2006
Idioma: català

Sinopsi: Un text articulat a partir de breus seqüències enllaçades ens presenta la Marta i les seves circumstàncies: una carrera professional sòlida, una filla adolescent amb qui no s’entén, un exmarit xantatgista i unes quantes neurosis per resoldre que tenen a veure amb la incompatibilitat entre les coses com són i el món tal com li agradaria que fos. Un mestre estressat i angoixat per uns alumnes quasi vàndals i una funcionària del dipòsit de la grua municipal que somia a viatjar a un país llunyà completen un quadre de personatges més o menys inadaptats a l’hàbitat on els ha tocat viure, però que no han deixat encara de rebel·lar-se, cadascú a la seva manera.

Comentari: La poetessa polonesa i premi Nobel Wislawa Zymboska assegurava que les preguntes ingènues són les realment urgents, i cap a aquesta línia apunta Mercè Sarrias amb aquest text, on les reivindicacions més petites són potser les més necessàries, com a mínim per als personatges que circulen per aquesta obra entre perplexos, tossuts i puntualment accelerats (fregant l’histerisme). Infinitat de multes acumulades per aparcar reiteradament en un espai mal senyalitzat, els mosquits albins a punt de desaparèixer o la moto desitjada que la mare no vol comprar són algunes de les petites frustracions i alhora les grans reivindicacions que alimenten l’enfrontament entre els personatges. En un temps en què les escales de valors fluctuen a la baixa i el relativisme impera, les conviccions íntimes són el marc de referència per als protagonistes d’aquesta comèdia que seria amarga si haguéssim perdut la capacitat de relativitzar i riure’ns de nosaltres mateixos.

Aquest és el primer dels dos textos encarregats a l’autora dins del projecte T6, en el qual planteja i qüestiona de nou, com ja va fer a Àfrica 30 (premi Ignasi Iglésias i accèssit del Premio Maria Teresa de León) o Al tren, la capacitat dels seus protagonistes d’estar a l’alçada dels seus somnis i d’adaptar-se (o no) al medi. La recuperació de la veu dramatúrgica de Mercè Sarrias, que dóna forma a aquesta comèdia urbana amb un ritme propi de fregolisme televisiu, fins i tot amb microescenes que dibuixa no amb text sinó només amb imatges, és una bona notícia per als que ens pensàvem que les sitcoms havien «segrestat» de l’escena una personal manera de mirar i pensar el món, sovint un punt (volguda o inevitablement?) biogràfica, la d’aquesta periodista de formació, d’un cert aire absent però sempre atenta a la realitat que l’envolta.