Autor: Lluïsa Cunillé
Títol: Berna
Editorial (o forma de localització): Sala Beckett
Any de publicació: Inèdit
Pàgines: 38 pàgs. 33 línies per pàg. 76 espais per línia aprox.

Personatges:
1- Un home i un gos (invisible).
2- Una vella i un vell.
3- Una dona, un home i una nena.
4- Dues dones i dos homes.
5- Cinc personatges (sense especificació de sexe).
6- Dos homes i dos joves (sense especificació de sexe). Un escombriaire, un venedor.
7- Una dona i dos homes. Un vagabund.
8- Una dona i un home. Un taxista.

Espais: 8 espais.
1- Carrer amb contenidors d’escombraries.
2- Carrer amb dos bancs.
3- Lloc on es pot fer tir al plat.
4- Lloc indeterminat des d’on es pot observar el cel.
5- Lloc indeterminat amb cabina telefònica.
6- Lloc indeterminat amb plats trencats a terra i visió del cel.
7- Estació de tren o d’aeroport.
8- Interior d’un taxi.

Temporalitat: Època de l’acció: indeterminada, actual.
Temps representat:
1- Nit. Entre uns minuts i unes hores.
2- Dia. Entre uns minuts i unes hores.
3- Dia. Uns minuts.
4- Uns minuts.
5. Nit. Entre uns minuts i unes hores.
6- Nit. Uns minuts.
7- Uns minuts.
8- Dia. Uns minuts.

Argument:
1- Monòleg d’un individu que ha tret a passejar el gos.
2- Conversa entre dos vells que observen un colom.
3- Diàleg d’un matrimoni, que vol separar-se, mentre tiren al plat.
4- Un pare i un fill i una mare i una filla observen un fenomen celeste amb l’esperança que en resulti algun efecte curatiu.
5- Cinc vianants trunquen per telèfon. Hi ha hagut un incendi.
6- Un venedor ven un pis a dos joves.
7- Diàleg entre un vagabund i un home que sospita que acaba de perdre la dona.
8- Diàleg entre un taxista i una passatgera.

Anotacions:
L’obra està dividida en escenes aparentment autònomes. Tanmateix, no és un recull de peces curtes; el lligam entre les situacions, més o menys explícit, existeix. No només és possible repetir espais, sinó que entre les escenes descobrim diversos elements de recurrència (paral·lelisme en el plantejament de les situacions, esdeveniments similars, sorolls…).

D’altra banda, la majoria de les escenes té una estructura interna similar a la d’un conte. Sobre tot pel que fa un cert element de sorpresa que, al final de cada situació, capgira o il·lumina el sentit últim de la història. D’aquesta manera, la tensió dramàtica s’organitza al voltant d’una acurada planificació d’expectatives, d’un mínim estudi del que pot ser el procés de recepció en un lector/espectador potencial.

L’obra apunta força temes, que no intentaré resumir en quatre línies. Només constatar un fet: si l’anècdota (una baralla matrimonial, la soledat d’uns vells, la manipulació del venedor…) arriba al receptor, si li arriba a interessar segurament és degut, més que no pas a l’interès puntual d’un estadi de les relacions humanes, al fet d’haver sorgit orgànicament (com a història) de l’articulació formal del text. De fet, n’és l’última conseqüència. Així, el diàleg posa de manifest les dificultats de comunicació, s’organitza com una tàctica de persuasió o de defensa, com una batussa verbal i, en darrer terme, evidencia la impossibilitat de copsar uniformement la “veritat” d’un món compartit per múltiples i aïllades subjectivitats.