Autor: Joan Casas

Títol: Al restaurant

Editorial (o forma de localització): Edicions 62 (Els llibres de l’Escorpí, Teatre/El Galliner, 133).

Any de publicació: 1993

Traduccions: Al castellà. Revista ADE. Febrer 1994.

Pàgines: 55 pàgs.

Any de redacció: 1993.

Personatges: Tres dones i nou homes. Hi ha alguns personatges secundaris que podria fer un mateix actor. Cambrer (55 anys), funcionari (50 anys), captaire (vell, recull cartons), universitari, prostituta (jove). També una dona de 45 anys, un noi de 15 anys, una noia de 25 anys, dos homes joves i dos nois d’aspecte marginal. El vell, la prostituta, els nois marginals, els homes joves i l’universitari no parlen.

Espais: Un. Interior d’un restaurant amb visió del carrer (una placeta o àrea peatonal sense circulació de cotxes) a través d’un gran finestral que divideix l’escenari en dues meitats.

Temporalitat: Època actual.

Temps representat: Unes hores (amb una aturada fora del temps real).

Sinopsi: Una dona arriba al restaurant. Arriba d’hora, espera el seu ex-marit i el seu fill. Pel carrer passen els dos homes, el vell dels cartrons, la noia, i després, altre cop la noia acompanyada de l’universitari. Mentrestant, la dona conversa amb el cambrer, que és l’amo del local. Arriben el marit i el fill.
Comença la segona part: la dona, l’home i el fill són gairebé al final del dinar. Pausa: el temps real s’atura -el cambrer atura el rellotge-, desapareix la frontera entre el restaurant i el carrer, la dona i el cambrer conversen en un espai i un temps irreals. La resta de personatges de la comèdia els observa des del banc que hi ha al carrer. El rellotge torna a funcionar. La dona, l’home i el fill encara són als postres.
Comença la tercera part, és de nit, la noia entra al local i conversa amb el cambrer, fan l’amor, la noia se’n va. Quan surt, el cambrer fa proposicions a la puta, que el rebutja. Apareixen dos nois d’aspecte marginal, apunyalen el cambrer i li roben la cartera. La puta s’ajup, l’agafa, li posa el cap damunt la falda i l’acaricia. Fosc.

Anotacions: Al pròleg que encapçala la peça, Ramón Simó cita Bernard-Henri Lévy a propòsit de la seva biografia novel·lada de Baudelaire. Diu així:
Ni ha sentit ni ha vist el vell que l’atrapava. De l’única cosa que pot estar segur és que això ha passat, recentment per una misteriosa acceleració del temps que de sobte cristal·litza en ell.
Es tracta, doncs, de la sobtada consciència del pas del temps, del temps passat irrecuperable (idealitzat o perdut) i del temps present que no s’atura, que cada dia ens allunya més dels propòsits i de les esperances, d’una vida plena. Segurament, l’existència de l’home té sentit en la mesura que compta amb la penyora del temps futur: l’assegurança enganyosa que sempre és a punt per justificar els fracassos i la mandra, l’ajornament pesant de projectes i obligacions. Una assegurança que, de mica en mica, es va exhaurint fins a deixar-nos indefensos davant d’un present que s’escapa veloçment cap al no-res.
A Al restaurant, Casas, com ja havia fet a Nus, juga deliberadament, des del punt de vista formal, amb una organització temporal complexa, una temporalitat que té molt a veure amb els anhels i les preocupacions dels personatges: quanta gent no desitjaria poder aturar les agulles del rellotge tal com fa el personatge principal d’aquesta peça? Tot consisteix a obtenir uns instats de recapitulació, una petita treva, un armistici que serveixi per aturar, encara que només sigui durant una breu estona, aquests minuts implacables que s’escolen vertiginosament i no ens deixen temps per ordenar les idees, per organitzar el futur, per reflexionar. És per això que els personatges volen “fer una pausa per saber on som”, que volen organitzar-se, planificar el temps que els queda: ara, en la maduresa, de sobte, s’han adonat que sempre han viscut “pensant que la vida començava demà”.