No soc un teòric. No soc un crític autoritzat ni fiable pel que fa al panorama teatral, ni al panorama social, ni en cap. Escric teatre quan me’n surto, i ja està. Aquest és el resum. Així que soc reaci a parlar, sabent que hi ha, almenys, vint-i-quatre possibles aspectes per a cada afirmació, que depenen d’on estàs llavors i de quina mena de temps fa. Una afirmació categòrica, em sembla, no romandrà mai on és ni estarà completa. Immediatament estarà subjecte a modificació per part dels altres vint-i-tres aspectes. Així doncs, cap afirmació que faci ha de ser interpretada com final i definitiva. Una o dues poden sonar finals i definitives, però jo no les consideraré com a tals demà i no voldria que vostès ho facin avui. S’han representat dues obres de teatre meves a Londres. La primera va estar en cartell una setmana i la segona un any sencer. Evidentment, hi ha diferències entre les dues. A La festa d’aniversari vaig fer servir al text una certa quantitat de guions entre les frases. A El vigilant vaig deixar els guions de banda i, en canvi, vaig fer servir punts. Així en lloc de dir: “Mira, guió, qui, guió, jo, guió, guió, guió”, el text diria: “Mira, punt, punt, punt, qui, punt, punt, punt, jo, punt, punt, punt, punt”. Així que és possible deduir a partir d’aquest fet que els punts són més populars que els guions i que aquesta és la raó per la qual El vigilant va estar més temps en cartell que La festa d’aniversari. El fet que en cap de les dues no es poguessin sentir ni els punts ni els guions no ve al cas. No es pot enganyar els crítics durant molt temps. Poden distingir un punt d’un guió d’una hora lluny, tot i que no els puguin sentir.

Em va costar molt acostumar-me al fet que la resposta de la crítica i del públic segueix uns esquemes molt imprevisibles. I el perill per a un escriptor és esdevenir presa fàcil dels vells microbis del recel i l’expectació en aquest context. Però crec que Düsseldorf em va aclarir moltes coses. Fa uns dos anys a Düsseldorf vaig sortir a rebre, com és costum al continent, els aplaudiments amb el repartiment alemany de El vigilant al final de l’obra el dia de l’estrena. Immediatament vaig ser patejat pel que devia ser la més magnífica col·lecció de xiuladors del mon. Vaig pensar que estaven utilitzant megàfons, però tot eren purs pulmons.

El repartiment, però, era tan obstinat com el públic, i vam sortir trenta-quatre vegades a rebre les xiulades. Quan va arribar la xiulada número trenta-quatre només quedaven dues persones a la sala però encara patejaven. Em vaig sentir estranyament animat per tot això, i ara, sempre que sento el tremolor del recel o de l’expectació, recordo Düsseldorf, i se’m passa.

El teatre és una enorme i enèrgica activitat pública. Escriure és, en canvi, per a mi, una activitat completament privada, sigui un poema o una obra de teatre, tant se val. Aquests fets no són fàcilment reconciliables. El teatre professional, siguin quines siguin les virtuts que, sens dubte, té, és un món de falsos clímax, de tensions calculades, d’una certa quantitat d’histèria i una gran quantitat d’ineficàcia. I les inquietuds d’aquest món en què, suposo, treballo resulten molt més esteses i exteriors. Però, bàsicament, la meva posició sempre ha estat la mateixa. El que jo escric no està obligat a ningú si no és a si mateix. La meva responsabilitat no s’estén al públic, als crítics, als productors, als directors, als actors o als meus col·legues en general, sinó només a l’obra escrita i prou. Els he advertit sobre les afirmacions categòriques però sembla que n’acabo de fer una.

Normalment començo a escriure d’una manera molt simple, trobo un parell de personatges en un context determinat, els poso junts i escolto el que diuen, sense ficar-m’hi. El context ha estat sempre per a mi concret i determinat, i els personatges també. Mai he començat una obra a partir de cap idea abstracta o d’una teoria i mai he concebut els meus personatges com a missatgers de la mort, el fat, el cel o la Via Làctia o, en altres paraules, com a representacions al·legòriques de cap força particular, sigui el que sigui que pugui voler dir. Quan un personatge no pot ser definit clarament o entès en termes familiars, la tendència és col·locar-lo en un pla simbòlic, sa i estalvi. D’aquesta manera és fàcil posar una eficaç cortina de fum, per part dels crítics o del públic, contra el reconeixement, contra una participació activa i voluntària.

Nosaltres no portem una etiqueta al coll, i tot i així, contínuament els altres ens en volen posar; etiquetes que no convencen a ningú. El desig de verificació per part de tots nosaltres respecte a la nostra pròpia experiència o la dels altres es pot entendre, però no sempre es pot satisfer. Opino que no hi poden haver grans diferències entre el que és real i el que no, el que és veritat i el que és fals. Les coses no són necessàriament veritat o mentida; poden ser alhora veritat i mentida. A l’escenari un personatge que no pugui presentar cap argument convincent, cap afirmació respecte a la seva experiència passada, al seu comportament present o a les seves aspiracions, ni donar una anàlisi global de les seves motivacions, és tan legítim com un que, de manera preocupant, pot fer totes aquestes coses. Quant més aguda és la experiència, menys articulada és la seva expressió.

Deixant de banda qualsevol altre consideració, ens enfrontem amb la immensa dificultat, per no dir la impossibilitat de verificar el passat. No em refereixo només als anys preterits, sinó a ahir, a aquest matí. Què va passar, quina va ser l’essència del que va passar, què va succeir? Si un pot parlar de la dificultat de saber què va passar ahir, un pot tractar, em sembla, el present de la mateixa manera. Què està passant ara? No ho sabrem dins demà o sis mesos després, i no ho sabrem tampoc llavors, ho haurem oblidat o la nostra imaginació atribuirà característiques totalment falses al present. Un instant és engolit i distorsionat sovint des del seu mateix inici.

Tots interpreten una experiència corrent d’una manera completament diferent, encara que preferim subscriure l’opinió que hi ha un fons comú compartit, però que s’assembla molt als aiguamolls. Com que la paraula “realitat” és una paraula sòlida, tendim a creure, o a esperar, que l’estat a què es refereix sigui igualment sòlid, segur i inequívoc. No em sembla que sigui així, no és ni millor ni pitjor per això.

Una obra de teatre no és un assaig, ni un dramaturg pot, sota cap concepte, vulnerar la consistència dels seus personatges introduint un remei o una disculpa per les seves accions a l’últim acte, simplement perquè hem estat acostumats a esperar, faci fred o calor, un desenllaç a l’últim acte. Presentar una moral explícita a una idea dramàtica desenvolupada i compulsiva em sembla fàcil, impertinent i deshonest. Quan això succeeix no podem parlar de teatre sinó de mots encreuats. El públic es manté en el seu paper. L’obra omple els espais buits. Tothom surt content.

Hi ha una gran quantitat de gent que ara demana alguna mena de clara i sensata acció per a ser nítidament revelada a les obres de teatre contemporànies. Volen que el dramaturg sigui un profeta. Hi ha, certament, una gran quantitat de profecia que els dramaturgs es permeten avui en dia, dintre i fora de les seves obres. Advertències, sermons, admonicions, exhortacions ideològiques, judicis morals, problemes que es defineixen amb la solució incorporada; tots poden agrupar-se sota l’estàndard de la profecia. L’actitud que hi ha darrera d’aquest tipus de coses podria ser resumida en una sola frase: ja t’ho deia!

Tota classe de dramaturgs s’ocupen a bastir un món propi i pel que fa a mi “X” pot seguir qualsevol camí que triï, sense que jo faci el paper de censor. Propagar una falsa guerra entre les hipotètiques escoles de dramaturgs no em sembla un entreteniment productiu i no és certament la meva intenció. Però no puc sinó sentir que tenim una marcada tendència a emfatitzar, amb facilitat sospitosa, les nostres vanes preferències: la preferència per la “vida” amb majúscula, que es considera molt diferent a la vida amb minúscula, vull dir, la vida que de fet vivim; la preferència per la bona voluntat, la caritat, la benvolença, tan fàcil com és lliurar-nos a aquestes.

Si hagués d’afirmar algun precepte moral, aquest podria ser: alerta amb l’escriptor que posa les seves preocupacions a la consideració de vostès, que no els deixa en dubte sobre el seu valor, la seva utilitat, el seu altruisme, que declara que el seu cor és al lloc correcte, i assegura que pot ser considerat plenament una massa batent on els seus personatges han de romandre. Allò que és presentat, la major part del temps, com un cos de pensament actiu i positiu és, de fet, un cos perdut en la presó de la definició buida i del clixé.

Evidentment, aquesta mena d’escriptor confia plenament en les paraules. Jo, en canvi, tinc els sentiments confosos pel que fa a les paraules. Movent-me enmig d’elles, classificant-les, veient-les aparèixer a la pàgina en trec un plaer considerable. Però al mateix temps tinc un altre sentiment arrelat respecte als mots, que equival, no gens menys que a la nàusea; tan gran quantitat de paraules se’ns posen al davant, dia rere dia, paraules dites en un context com aquest, paraules escrites per mi o d’altres, la majoria d’elles rància i morta terminologia; les idees repetides i permutades incansablement esdevenen plenes de tòpics, trivials i sense sentit. Davant d’aquesta nàusea, és molt fàcil ser vençut per ella i retrocedir cap a la paràlisi. Suposo que la majoria d’escriptors en saben alguna cosa d’aquesta paràlisi. Però, si és possible enfrontar-se amb aquesta nàusea, seguir-la fins estar-ne tip, moure’s-hi a través i fora d’ella, llavors, és possible dir que alguna cosa ha passat, que alguna cosa ha estat aconseguida.

El llenguatge, en aquestes condicions, és un afer molt ambigu. Sovint, sota la paraula parlada, està la cosa sabuda i no expressada. Els meus personatges em parlen fins aquí i només, sobre la seva experiència, les seves aspiracions, els seus motius, la seva història. Entre la meva manca de dades biogràfiques sobre d’ells i l’ambigüitat del que diuen, s’estén un territori que no només és digne de ser explorat sinó que és obligatori que ho sigui. Vostès, jo i els personatges que creixen en una pàgina, la major part del temps som inexpressius, revelem poca cosa, som poc fiables, esquívols, evasius, obstructius, poc dispostos. Però és a partir d’aquests atributs que sorgeix el llenguatge. Un llenguatge, repeteixo, on sota el que es diu, s’està dient una altra cosa.

Si els personatges tenen empenta per ells mateixos, la meva feina no és imposar-me sobre ells, ni subjectar-los a una falsa articulació, que vol dir, forçar un personatge a parlar com no pot parlar, o fer-lo dir allò que mai podria haver dit. La relació entre l’autor i els seus personatges ha de ser molt respectuosa, en ambdues direccions. I si és possible parlar d’aconseguir una certa llibertat a partir de l’escriptura, aquesta no ve de portar els nostres personatges a unes actituds fixes i calculades, sinó de permetre’l suportar les seves pròpies culpes, de donar-los una llibertat d’acció legítima. Això pot ser extremadament dolorós. És molt més fàcil, molt menys dolorós, no deixar-los viure.

M’agradaria deixar clar al mateix temps, que no considero els meus personatges for de control o anàrquics. No ho són. La funció de seleccionar i disposar és meva. De fet, jo faig tot el treball brut, i crec que puc dir que presto una meticulosa atenció a la forma de les coses, des de la configuració d’una oració a l’estructura sencera de l’obra. Aquest donar-li forma, sense cap dubte, és de primeríssima importància. Però penso que succeeixen dues coses alhora. Tu ordenes i escoltes, seguint les pistes que et deixes tu mateix, a través dels personatges. I de vegades, l’equilibri es troba, quan una imatge engendra lliurement una imatge i quan al mateix temps ets capaç d’aconseguir veure allí on els teus personatges estan callats i s’amaguen. És en el silenci on els personatges són, per a mi, més evidents.

Hi ha dues menes de silencis. Un quan no es diu cap paraula. L’altre, potser, quan es fa servir un torrent de paraules Aquest discurs està parlant d’un llenguatge amagat darrere seu. Aquesta és la seva referència contínua. El discurs que sentim és la indicació del que no sentim. És una escapada necessària, una violenta, astuta, angoixada i falsa cortina de fum que manté l’altre al seu lloc. Quan el veritable silenci cau, quedem encara acompanyats per un eco, però més a prop de la nuesa. Una manera d’observar el discurs és dir que és una constant estratagema per cobrir la nuesa.

Hem sentit moltes vegades la repetida i bruta expressió: “manca de comunicació”… i aquesta expressió ha estat vinculada al meu treball constantment. Jo crec el contrari. Crec que només ens comuniquem molt bé en el nostre silenci, en allò que no és dit, i que allò que succeeix és una contínua evasió, un desesperat intent de defensa per tancar-nos en nosaltres mateixos. La comunicació és massa alarmant. Entrar a la vida d’un altre fa massa por. Descobrir als altres la nostra pobresa interior és una possibilitat massa terrible.

No estic suggerint que cap personatge en una obra de teatre no pugui dir, de vegades, allò que en realitat vol dir. De cap manera. He descobert que invariablement arriba un moment en què això succeeix, quan el personatge diu alguna cosa que, potser, no ha dit mai abans. I quan això succeeix, allò que diu és irrevocable, i mai no es pot fer enrere.

Una pàgina en blanc és alhora, una cosa excitant i terrible. Després, dos períodes més segueixen en el desenvolupament d’una obra: el període d’assaig i el de la representació. Un dramaturg absorbirà una gran quantitat de coses de valor a partir d’una experiència activa i intensa al teatre durant aquests dos períodes. Però, finalment, és abandonat de nou davant la pàgina en blanc. En aquesta pàgina hi ha alguna cosa o no res. Però sempre queda una possibilitat que val la pena d’intentar.

He escrit nou obres, per a diversos mitjans, i fins al moment no tinc la més mínima idea de com m’ho he fet. Cada obra ha estat, per a mi, “un diferent tipus de manera”. I, aquest fet, suposo, m’ha fet escriure la següent.

I si escriure obres de teatre és una tasca prou difícil, tot i entendre-ho com una mena de celebració, com més difícil i ineficaç és encara, per a mi, intentar racionalitzar el procés, tal com els he demostrat clarament aquest matí.

Samuel Beckett diu, al principi de la seva novel·la L’innombrable: “el fet semblaria ser, si en la meva situació puc parlar de fets, no només que hauré de parlar de coses de les quals no puc parlar, sinó també, la qual cosa és encara molt més interessant, sinó també que jo, la qual cosa és, si és possible, encara molt més interessant, que jo hauré de, se m’ha oblidat, tant se val”.