La meva relació amb la Victoria és llarga i estranya. Potser és l’autora catalana de qui millor conec l’obra. Entre aquí y allá (lo que dura un paseo) va ser un dels primers textos teatrals contemporanis que van passar per les meves mans. Va ser el 1998, quan jo tot just em començava a interessar pel teatre, i recordo que el vaig trobar original, inquietant, divertit i, amb permís de la Carol López, mereixedor del premi Maria Teresa León.[1] Des de llavors ha plogut molt i totes dues hem jugat a ignorar-nos mútuament, cosa prou difícil en un país tan petit com el nostre. Vam tenir una oportunitat a Sitges, el 2002, quan la Victoria va participar al seminari del Royal Court que jo coordinava, però la vaig esbroncar un dia per haver arribat tard i vam decidir que seguiríem ignorant-nos una mica més. Feliçment aquest estiu hem trencat el gel. Hauria estat força violent no fer-ho, perquè ens va tocar compartir habitació a la trobada de creadors que es va celebrar al castell de Magalia, a Ávila.[2]

Gemma Rodríguez. He fet un «google» i he buscat Victoria Szpunberg. He trobat 504 entrades. Què has fet per ser tan famosa?

Victoria Szpunberg. 504? Això és molt? Deu ser que pertanyo a un lobby, és clar, on el senyor Jacobo Google és el president i jo la primera becària…

G. R. A finals d’any estrenaràs La màquina de parlar. A la trobada de Magalia ja se’n va fer una lectura escenificada amb uns resultats prou bons. T’ajuda a afrontar l’estrena més confiada?

V. S. Ja n’he fet unes quantes lectures dramatitzades que m’ajuden a millorar el text. A distanciar-me’n i poder entendre el mecanisme que de vegades és inconscient. Els actors m’ajuden molt.

G. R. En anteriors muntatges dels teus textos vas deixar la direcció en mans d’altres persones. Per què ara decideixes afrontar tu mateixa la posada en escena?

V. S. Ara per ara, es tracta d’un desig.

G. R. Seràs fidel al text i a l’autora?

V. S. Sóc una persona bastant fidel.

G. R. El fet de ser-ne l’autora garanteix una millor comprensió del text?

V. S. No ho sé.

G. R. Llegeixo que l’obra parla de les relacions de poder, de subordinació i de dependència. I jo convençuda que parlava de la manca d’identitat, la soledat i la incomunicació; no he entès res?

V. S. És possible que tu ho hagis entès bé. La manca d’identitat és un tema recurrent a les meves obres (o això m’han dit). De totes maneres, la dependència està molt relacionada amb una mena de manca d’identitat, tenint en compte que el concepte identitat és molt discutible i que abasta molts significats, no només el de «ser una persona», també el de ser una personalitat civil. Aquell que està alienat, escindit de la societat, depèn de l’arbitrarietat dels altres, dels que estan per sobre d’ell… A aquell que ha estat reduït a «pur cos» se li pot fer qualsevol cosa, ja no és un subjecte de dret, sinó un objecte que depèn de la voluntat del sobirà. El patiment de les relacions de poder està relacionat també amb l’aïllament de les persones i la seva soledat.

V. S. Realment no sé quin és el tema central de l’obra. Vaig començar amb una imatge: una dona plena de cables. Ara els cables ja no són importants, perquè la imatge ha esdevingut una peça, una història.

G. R. A l’obra, un dels personatges és una dona argentina que treballa com a màquina de parlar. Tot i la seva erudició i els seus esforços per esdevenir una companyia grata i edificant, el seu propietari, avorrit fins a la medul·la, se la vol treure de sobre, fins i tot arriba a adquirir un gos famolenc com a substitut. Digue’m mal pensada, però hi veig un paral·lelisme amb el món de la cultura i el teatre.

V. S. Ets malpensada, i jo també. El teatre és el gos famolenc o la dona argentina?

G. R. La dona que fa de màquina de parlar, tot i tenir les seves pròpies idees, gustos i preferències, cedeix a les demandes del seu nou propietari per por a ser refusada. Els autors correm el risc de convertir-nos en màquines d’escriure?

V. S. Cada cop, el ritme que proposa el nostre sistema social és més accelerat i més deshumanitzat. Per això deia que l’obra parla de la «dependència». Cada cop és més difícil ser independent. En tots els àmbits, a la vida política, a la cívica, a la cultural…

G. R. La màquina de parlar està subordinada als desitjos del seu propietari, però la relació de dependència és mútua. A què estàs enganxada tu i t’estimaries més no estar-ho?

V. S. Aquesta pregunta és massa intima i jo sóc massa pudorosa…

G. R. Recordo una trobada d’autors i escriptors on es va generar certa polèmica sobre el perquè de l’escriptura. Autors com Belbel defensaven que escrivim per agradar, per seduir, mentre que d’altres, com en Pere Peyró, encara creuen en un teatre que pot canviar el món. Em sembla que tu estaves més a prop d’en Peyró.

V. S. Em sembla que les raons que té cada escriptor per posar-se a escriure són menys categòriques que simplement voler agradar o voler canviar el món… No estaria d’acord amb cap de les dues afirmacions, o amb totes dues… En tot cas, si vull agradar, vull agradar a aquella persona concreta, o a un grup concret, mai agradar en general. La complicitat de la majoria sempre és sospitosa, és grollera… A més, agradar és també provocar, vull que passi alguna cosa. I això inclou un «canvi». Escric teatre perquè em faig preguntes, és part d’un qüestionament, d’una recerca, també d’una incomoditat… i d’un plaer. I ho faig perquè vull, no per una raó categòrica. Perquè em fa viure una experiència particular, introspectiva i que després s’entrega als altres. M’agrada,
forma part de la meva manera de viure, i també d’una mena de crisi.

G. R. Crec que ets una persona força polititzada, mai t’has plantejat parlar dels gran temes a les teves obres?

V. S. No entenc gaire aquesta pregunta. Que vols dir amb «polititzada»? Tothom, d’alguna manera, viu polititzat. I els grans temes… No crec tant en els grans temes, crec en el punt de vista. Acabo de llegir un article d’Angélica Liddell que cita unes frases de la Muntanya màgica de Thomas Mann. Ell diu una cosa interessant al voltant de la teva pregunta: «El humanismo era el amor a la humanidad, nada más, y por eso mismo el humanismo también era política, también era rebelión contra todo aquello que mancillara y deshonrara (la idea de) humanidad». Jo he posat «la idea de» entre parèntesis.

G. R. Quan vas escriure L’aparador, a Barcelona feia furor aquell eslògan de «Barcelona, la millor botiga del món». El teatre, la cultura forma part d’aquesta botiga?

V. S. Sí. Quan vaig escriure L’aparador encara no havíem patit el Fòrum, però la imatge que es vol donar de Barcelona cada cop és més artificial. Tancant locals, sales, amb un abús grotesc del disseny, la marca… Has vist com està Gràcia? Cada cop queda menys barri i més aparador. És un tema indignant. L’altre dia vaig veure el Delgado al programa de la Terribas[3] i ho explicava molt bé, parlava de la importància que té el carrer com a espai espontani on la gent que no es coneix es pot creuar, conèixer… Aquest «civisme» fals és molt perjudicial per a la vida a la nostra ciutat… I sí, la cultura i els artistes també es fan servir com a productes de l’aparador.

G. R. Totes dues vam néixer el 1973, tu a Buenos Aires, jo a Barcelona, compartim el castellà com a llengua materna però escrivim en català. Tu vas guanyar l’accèssit al premi Maria Teresa León el 1998 i jo el 2002. Després totes dues hem passat pel programa T6 de dramatúrgia catalana del Teatre Nacional, i ara ens retrobem a la Sala Beckett dins el cicle de teatre català contemporani. Som el producte d’una minsa política cultural?

V. S. La minsa (o la manca de) consistència de la política cultural és un peix que es mossega la cua. Per una banda, és culpa d’una política cultural massa polititzada, però també és responsabilitat nostra, per acceptar determinades «tasques» i per la manca de posicionament. Hi ha autors de la meva generació que m’interessen molt, i que estaria bé que poguessin dir-hi la seva, treballar amb independència. Però la gent entra dins una roda i deixa de decidir sobre les seves obres. Gajes del oficio? Eterns alumnes?

G. R. Sobren les joves promeses i falten autors?

V. S. El tema de la jove promesa és un clàssic. A PAUSA li hem dedicat un espai (còmic, evidentment). A veure, d’una banda, ser una jove promesa dins el món minoritari del teatre és ridícul. Quina és la promesa? Vull dir, una jove promesa, en el sentit que ho planteja el mercat, és un noi que surt d’Operación triunfo. Promet que vendrà elapés i arribarà a la fama, o arriba a la fama gràcies als seus discos (generalment de música prefabricada i simple), o s’exhibeix als programes del cor, o totes dues coses… El problema és que aquest sistema de fàbrica de productes ha envaït tots els terrenys culturals i artístics. Dins el teatre el camí és un altre, o això espero… A banda d’això, penso que els autors, com els gran cantants, tenen tot el dret a fer un camí llarg, provar i madurar… S’ha de «passar» més d’això de les promeses i la carn jove, el dinamisme i la pressa. Penso que hi ha una sobrevaloració del que és «fresc, jove…» i molta mandra davant la complexitat i l’experiència.

G. R. Parlem de dones, tres de deu, ens congratulem?

V. S. No m’agrada gens el pensament masclista que argumenta «és que alguna dona hi havíem de posar», així que espero que sigui pels nostres textos que podem estrenar. De totes maneres, penso que en general el «món de la cultura» desconfia de nosaltres, de la nostra veu.

G. R. Parla’m bé d’un autor/a d’aquí que no siguis tu (ni jo, s’entén).

V. S. Un autor que m’agrada molt és en Paco Zarzoso. És valencià. M’agrada el misteri que hi ha a les seves obres, l’originalitat, l’humor i, sobretot, tinc la sensació que les seves obres són obres úniques i diferents, profundes i tendres (sobretot les últimes).

G. R. Defineix la teva escriptura. Quins elements creus que la defineixen millor?

V. S. Això ho ha de dir una altra persona.

G. R. I ara defineix la teva escriptura somiada. Què o com voldries escriure?

V. S. M’agraden els autors que han aconseguit fer un camí personal, que han pogut madurar el seu estil, sense fórmules prefabricades, ni massa exercici d’enginy, m’interessa el marge i l’humor. I el treball sobre allò concret… I no renunciar. Voldria dominar més el llenguatge i l’estructura… Bé, si començo a demanar… Mai estic contenta amb el que faig. El més important és la resistència. Estem envoltats de moltes distraccions, d’un món que valora molt el camí fàcil, la moda, fer diners com sigui… És molt difícil resistir, no deixar-se emportar per l’estupidesa, sobretot per l’estupidesa pròpia, que és la més perillosa, o l’excés de vulnerabilitat personal, d’altra banda tan necessari per no convertir l’escriptura en un exercici de rigidesa.

G. R. Quan preguntes als autors que han començat a escriure al llarg de la darrera dècada quines són les seves influències, rarament mencionen els autors catalans o espanyols ja consagrats. Les influències són més aviat internacionals, els autors miren cap a Europa, però també a Sud-amèrica. Quina relació mantens tu amb el teatre argentí?

V. S. La meva primera formació en teatre va ser a Buenos Aires, a l’escola del Ricardo Bartís. Tenia 17 anys. He anat viatjant sovint, intento veure teatre cada cop que faig un viatge a Buenos Aires. La meva darrera feina ha estat una ajudantia de direcció amb Rafael Spregelburd.

G. R. Què importaries d’aquest teatre?

V. S. Principalment els espais teatrals. A Bs As hi ha moltíssimes sales de teatre del tot alternatives, espais improvisats on es fa teatre de qualitat, i on pots estrenar les teves obres, provar, arriscar-te… La gent té l’espai necessari per poder provar una obra darrere l’altra i aprendre d’una manera més natural que aquí. Bs As té un públic que va molt al teatre, a veure de tot. I la direcció d’actors que he vist allà també m’interessa. Ara mateix hi ha una moguda artística molt interessant, passen coses…

G. R. Hi ha directors que semblen del parer que havent-hi bons autors a Europa no val la pena muntar-ne d’aquí. En un món globalitzat, és una opció vàlida? Som realment prescindibles?

V. S. S’ha de fer teatre local. Com sigui.

G. R. Sincerament, dulce de leche o crema catalana?

V. S. Dulce de leche (però amb una mica de seny).

G. R. I ara, per acabar, digue’ns un poema d’Alberto Szpunberg.

V. S. (És clar, per això deus haver trobat tantes entrades al Google, per ell.) He obert un llibre seu a l’atzar, un de fa anys:

Poema VIII (del libro Apuntes)
Nunca dices toda la verdad: nunca
mientes.
Como si dijera: el ruido de las ramas
agitándose no es el viento.
El ronroneo del agua en la hornalla no es
la tibieza,
Ni siquiera tu cabeza sobre mi hombro es
tu presencia,
Pero todo lo que ocurre entre hoja y hoja
ocurre en la raíz.
Y la taza de té que enfría tus manos no
ocurre sólo entre tus manos.
Como si dijera: nada hace pensar que es
así, pero todo lo confirma,
Hasta tus destellos de sombra con que
me iluminas.
Nunca dices toda la verdad: siempre
existes.

[1] Entre aquí y allá (lo que dura un paseo) va guanyar l’accèssit al premi María Teresa León 1998, el premi va ser per Susie, de Carol López.

[2] I Encuentro de Creación Contemporánea 2006, Coordinadora Estatal de la Red de Teatros Alternativos, 14-22 juliol, Navas del Marqués (Àvila).

[3] Mònica Terribas va entrevistar l’antropòleg Manuel Delgado a La nit al dia de TV3 (08/02/07).