Rosich és un home eclèctic, fan de Wagner i de Núria Feliu, dels clics de Playmobil i de Thomas Bernhard, de Jardiel Poncela i de la Terribas, conviu amb la seva fascinació per tot allò bizarro. Em porta al Bar Simpático. Tractant-se del Rosich no podria ser d’altra manera.

Marta Buchaca. Abans de res t’haig de confessar que sóc addicta al teu fotobloc. Gràcies a ell m’he assabentat que ets el nou «presidente de la comunidad» de la teva escala. Et fa por tanta responsabilitat?

Marc Rosich. (Riu.) Me’n fa perquè no tinc temps. Només em falta això a la vida.

M. B. Digue’m tots els projectes que tens ara mateix i així compartim l’estrès, com una mena de teràpia.

M. R. Estic escrivint un parell de guions per a gales festives i estic reescrivint el Party line a partir de les experiències que la directora, l’Andrea Segura, i jo vam extreure de les funcions que vam fer al Festival LOLA d’Esparreguera. També estic preparant amb el Calixto Bieito la dramatúrgia del Tirant lo Blanc que es farà a la Fira de Frankfurt, el proper setembre. Només de llegir-me el Tirant lo Blanc les vegades que me l’he de llegir ja en tindria prou per a un any sencer. A més acabo d’enllestir el llibret d’una òpera que s’estrenarà el curs que ve… I segur que em deixo coses.

M. B. L’experiència de fer de professor et va bé a l’hora d’escriure?

M. R. Sobretot serveix per ordenar coses, per plantejar-te coses que fas instintivament i que si no fos pel fet de fer de professor no racionalitzaries.

M. B. Llegint totes les teves obres veig que hi ha Surabaya i després les altres. A Surabaya hi veig un Rosich diferent.

M. R. Jo crec que totes tenen el nexe comú que parteixen de la meva mirada davant el que m’envolta i em fa riure… I després dels meus intents de jugar amb la llengua. Però llavors cada projecte té unes característiques pròpies que fan que agafi una forma o una altra. I llavors em surten obres aparentment molt diferents, però totes neixen d’un mateix impuls. Totes estan prenyades d’una mirada irònica… Però potser Surabaya et sembla més diferent perquè ha estat el meu únic intent exprés de fer una «peça ben feta», en el mal sentit del terme.

M. B. Quin és el teu procés a l’hora d’escriure una obra?

M. R. Em turmento durant molt de temps davant la pàgina en blanc del Word, el cap pensa, faig viatges a la nevera… A vegades apunto cosetes aquí i allà… i de cop i volta em trobo que els personatges comencen a parlar i llavors ja no hi ha qui els aturi. Ara sóc molt d’arrebato, d’«ARA és ARA, i ara em surt». Als entre meses variados, l’assaig obert que vaig fer amb l’Antonio Calvo al Lliure, m’aixecava ben d’hora al matí i el que escrivia entre set i deu ho assajàvem a les onze. Però quan tenia temps era diferent… (Ho diu amb to de no tenir gens de temps, ara.) Per exemple, en el cas de Surabaya, el cor de l’obra el vaig escriure en una setmana. Aleshores la vaig deixar a la nevera durant mig any i llavors va anar creixent a partir dels consells de l’Andrea Segura, de l’Albert Tola i del Xavier Albertí. Ara Arola Editors em publica l’obra i el Xavier Albertí, que és, per dir-ho d’alguna manera, el meu mestre antic favorit, m’ha escrit el pròleg. M’ha fet molta il·lusió. Tot el que faci aquest home dalt d’un escenari jo ho he de veure quatre vegades. Sent tan fan del Xavier, del seu estil i de la mirada crítica que té sobre el meu treball, és curiós entrar de cop en el món Bieito, que és radicalment contrari. Tot el que he après de l’Albertí ara conviu de manera estranya amb tot el que après del Bieito.

M. B. Ara quan escrius ja saps quins actors et faran les obres?

M. R. Jo crec que és molt important saber per a quin actor escrius. Al capdavall, són ells els qui defensen la teva feina davant del públic. Jo sempre tinc al cap l’actor que ha de dir les frases que escric, així ja tens enllestida la major part de la feina. Amb l’Oriol Guinart i el Víctor Álvaro, els Copi i Ocaña de l’obra que vam muntar amb el Julio Álvarez, sentia que cada cop que els escrivia un monòleg, els feia un regal. I això és molt important per a la meva manera d’entendre el teatre. Amb l’Antonio Calvo hem fet així els entre meses variados. I també el Duty free que hem fet per al grup Jácara d’Alacant. Jo vaig anar escrivint al mateix temps que anàvem coneixent els actors de la companyia. Així veus quins són els punts forts d’un actor i les coses que no li pots fer fer, perquè llavors el poses en un compromís. A mi m’encanta funcionar així. Amb Plataforma també va passar el mateix. Fas la dramatúrgia sabent que el que escrius serà per al Boris Ruiz o el Canut i llavors escrius segons la seva cadència.

M. B. Ets director, actor, autor, escrius teatre infantil, escrius llibrets d’òpera. Tens ganes de tornar a dirigir?

M. R. A mi m’encanta dirigir. La meva primera obra, Unhappy meals, la vaig dirigir jo mateix al Malic. De fet, a part de l’Obrador de la Beckett, he après a escriure teatre als Lluïsos de Gràcia, fent teatre amateur. Vaig començar amb divuit anys fent d’actor, però amb el temps tots vam acabar dirigint, interpretant… I jo fent dramatúrgies i traduint textos… Als Lluïsos vaig muntar moltes obres com a director: Roberto Zucco amb el Jordi Andújar de Zucco, L’home i les armes de Bernard Shaw, Speed the plow de David Mamet, contes de Bernhard… Ara sobretot em dedico a dirigir per al Festival d’Òpera de Butxaca, però el Jordi Andújar, que és la meva musa (Riu.) i al qual he dirigit moltíssimes vegades perquè m’entén l’humor com ningú, sempre em diu que he de tornar a dirigir. I potser té raó… Però també m’agrada donar textos per dirigir a la gent que estimo, a l’Andrea, a l’Antonio Calvo… Amb l’Antonio hem establert una estranya relació… com a director i dramaturg… perquè sap que dins el meu cap també hi ha un director. De vegades em presento als assajos i, sense adonar-me’n, em poso a dirigir passant d’ell i llavors, amb ironia cordovesa, em diu «Vamos, venga, ahora dirige tú, ahora tú solito» i se’n va a fer un cigarro. Amb el Calvo ens entenem molt bé. Entenem la sala d’assaig com un lloc lúdic i no com una sala de tortures.

M. B. Has escrit l’espectacle De Manolo a Escobar i també hi fas d’actor. Faràs una obra d’aquesta gira al costat de l’Escobar?

M. R. És moooolt fort tot el que m’està passant. Em sobrepassa. És el bombó dolçament enverinat que em va regalar l’Albertí, que sabia com m’ho passaria de bé fent de mestre de cerimònies. Treballar amb el Manolo i companyia és fantàstic, són un amor. Al mateix temps vas travessant el país i veient EL QUE HI HA ALLÀ FORA! El públic de l’Escobar és molt curiós i veure com es mengen amb patates el cabaret albertinià és més curiós encara. Farem gira hasta que el cuerpo aguante.

M. B. Amb la vostra productora Teatre Obligatori heu fet l’infantil Hèrcules al Guasch teatre. A aquesta alçada de l’entrevista, crec que ja podem parlar del jabalí, oi?

M. R. (Riu.) Sí. (Li agafa un atac de riure i me l’encomana.) Una de les experiències que m’ha marcat més a la vida ha sigut atropellar un jabalí a l’Obrador d’estiu. Amb la companyia de teatre infantil hem volgut fer un homenatge al pobre porc senglar i apareix dins l’obra Hèrcules. És una de les proves que ha de passar l’Andújar, que fa el paper protagonista i que en l’accident anava al cotxe de copilot. I no és l’únic homenatge, la cançó que sonava quan vam atropellar l’animal, Ma che bello questo amore, de Ramazzoti, apareix en un dels moments culminants de Plataforma. Tot el que ens va passar aquells dies a la Garrotxa forma ara part d’una mena d’espai mític per a tots els que ho vam viure. Van ser uns dies molt intensos.

M. B. Al YouTube he trobat un reportatge de La nit al dia. La Terribas diu tres vegades: Copi i Ocaña és una obra d’un noi que comença. Encara tens la sensació que ets un noi que comença?

M. R. Hi ha gent que se sent molt segura, però jo porto a l’esquena una gran inseguretat que em fa sentir com si sempre comencés de nou. Crec que cap de nosaltres té la veritat, perquè en dramatúrgia treballem amb unes alquímies molt estranyes i, en fi, el més normal és que les coses no surtin bé.

M. B. Ara que parles de veritat ja et puc fer l’última pregunta per tancar l’entrevista.

M. R. Però si no he dit res divertit!

M. B. Sí, home sí, ja veuràs que quedarà mono. Va, la pregunta que havíem pactat: (Ric. Riu.) QUÈ ÉS EL TEATRE PER A TU? (Riem.) Quin és l’impuls que et fa fer teatre?

M. R. Em trobo molt còmode fent parlar personatges, donar-los una veu i deixarlos sueltos a veure què diuen… Però potser també escric teatre perquè sempre m’han fet molta por els paranys de la comunicació oral. Per a mi és molt difícil ordenar els pensaments mentre parlo… Sempre em faig un embolic i sempre dic el contrari del que volia dir. És una cosa que em fa por.

M. B. Tens un esperit molt lúdic a l’hora de fer teatre. Tinc la sensació que l’únic que li demanes a l’espectador és que segui i s’ho passi bé.

M. R. La meva intenció sempre és fer que l’espectador s’ho passi bé… I mentre li colo unes rèpliques que el facin riure, dir-li entre línies algunes coses que penso, la manera que tinc de veure el món, no ho sé.

M. B. Bé…

M. R. No! No! Fes-me més preguntes!

M. B. No pateixis. Tinc un test Buchaca.

M. R. Test Buchaca!

M. B. Quantes hores dorms al dia?

M. R. Moltes. Vaig estressat, però no he sabut mai estar una nit en blanc. Moltes vegades escric de nit, però mai és una nit sencera. Quan tenia exàmens no era capaç de passar-me una nit en blanc per estudiar i…

M. B. Marc, era un test. Tipus quantes hores dorms al dia?

M. R. Vuit. (Riem.)

M. B. El títol de la teva pròxima obra?

M. R. A tots els que heu vingut.

M. B. No és en anglès.

M. R. No pot ser-ho: amagarà un rendido homenaje a la Núria Feliu.

M. B. El teu rècord de temps d’escriptura d’una obra.

M. R. Els Entre meses variados. Va ser un visto y no visto.

M. B. Autors imprescindibles?

M. R. Fa un temps m’hauria fet l’interessant i només t’hauria dit Mamet i Pinter. I és veritat, m’agraden molt Mamet i el seu sentit rítmic del fraseig, i també els misteris entre línies de Pinter. També hi ha la Sarah Kane. Però ara ja no m’avergonyeixo d’afirmar la influència que tenen en mi coses tan bizarras com Joe Orton o Jardiel Poncela. Actualment l’autor que és al capdamunt del meu rànquing és Thomas Bernhard. Em fa riure molt. I riure és sa. D’entre els autors catalans, la Lluïsa Cunillé em té el cor robat.

M. B. Quantes vegades has llegit Plataforma?

M. R. Bé, una. Quatre en diagonal, però en moooolta diagonal. I finalment una altra per fer-ne un buidat de materials. Ara amb el Tirant… no serà tan fàcil.

M. B. Has buscat alguna vegada el teu nom al Google?

M. R. Tots som dèbils.

M. B. Núria Feliu o Manolo Escobar?

M. R. (Es tronxa.) I no estava preparat!

M. B. Ara sí que hauríem d’acabar.

M. R. Noooooooooo!!!!!!!!

Abandonem el Simpático amb pena i passem per una botiga de vins per no arribar amb les mans buides a casa del Luis Martí, que ens ha convidat a una paella. No tenim ni idea de vins, així que triem pel disseny de les ampolles. No sabem si seran bons, però estèticament són preciosos.