Tothom dissimula. Només els nens surten enfadats a les fotos.[1]

Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) ha triat per a l’entrevista El Cafè de les Delícies. Quan arribo a la part baixa de la Rambla del Raval, tinc la sensació que algú m’observa. Instintivament miro cap a l’enorme gat del Botero. I és precisament allà on me’l trobo, enfilat dalt del seu llom, el quadern obert, escrivint i observant la meva reacció com un nen entremaliat. Amb un parell de salts baixa i em saluda, somrient.

El Cafè de les Delícies encara està tancat. Anem una mica més amunt.

Helena Tornero. Si hagués de posar una fotografia a l’entrevista, seria aquesta primera impressió: Josep Maria Miró, enfilat dalt del gat del Botero, escrivint, observant, fotografiant històries.

Josep Maria Miró. Doncs hauries d’haver vist la fotografia de com hi he pujat. M’han ajudat uns holandesos amb la seva bicicleta.

H. T. En uns minuts ja han sortit tres temes que solen girar al teu voltant: la fotografia, l’observació, l’inesperat.

J. M. M. Mira, avui he tingut una situació inesperada. Visc aquí al Raval, i sempre aparco la meva bicicleta ben lligada a un senyal de trànsit. Fa dues setmanes va desaparèixer el senyal de trànsit sencer, i amb ell la bicicleta! Però el millor de tot és que avui ha aparegut la meva bicicleta, recolzada en un arbre, intacta. Em sembla sorprenent.

H. T. En pocs anys vas començar la carrera de Direcció i Dramatúrgia, a escriure textos teatrals i a rebre força premis. El Ramon Vinyes amb Les dones de Caín (2005), el Premi Boira amb L’esvoranc (2006), el Premi Teatre Breu dels XVIII Premis Literaris Penedesencs amb Per molts anys, fill (2006), i l’accèssit del Premi Marquès de Bradomín amb 360”. Quan va començar l’interès per l’escriptura?

J. M. M. Sempre hi ha hagut la necessitat d’explicar històries. M’agradava escriure, i també el teatre, fins i tot de petit havia fet una mica de dansa. Però finalment vaig estudiar periodisme. Un cop llicenciat, em vaig començar a treure el doctorat de Literatura Catalana, que vaig deixar aturat en entrar a l’Institut del Teatre.

H. T. I la fotografia?

J. M. M. M’agrada fer fotografies. De fet a L’esvoranc jugo amb el tema d’una fotografia. Tenen un punt de mentida: tots ens posem al davant de l’objectiu fent bona cara, tant si hem tingut un dia terrible com si no. Aquesta paradoxa entre la realitat i la ficció m’interessa.

H. T. Com a tot fotògraf, doncs, t’agrada observar.

J. M. M. Això ho tenim una mica, la gent de poble. M’agrada observar la gent al metro, als restaurants, i pensar quin tipus de relació tenen, per què estan junts… Imaginar les seves vides i les seves històries.

H. T. «Ja n’estic tipa, de polítics.» Això ho diu un personatge de L’esvoranc. De quines coses estàs tip?

J. M. M. Jo també n’estic tip, dels polítics. Però sobretot estic tip de l’immobilisme de molta gent, que es resigna i no s’atreveix a protestar davant les coses. I parlo des de fets més concrets fins a d’altres que comprenen tot el conjunt de la societat.

H. T. Hi ha qui qüestiona el fet que el teatre es fiqui en política. Alguns dramaturgs, en canvi, defensen que no és possible fer teatre i no fer política. Creus que el teatre és política?

J. M. M. Viure, opinar i prendre decisions, tot això és política. Som éssers polítics. Polítics en tant que pensem, que opinem, que volem transformar el nostre món o no. Qui diu que no l’interessa la política és que no l’interessa el món en què viu. Les decisions que prenem, allò que fem té unes conseqüències i, per tant, un sentit polític. I el teatre no deixa de ser una mirada, una veu sobre una realitat.

H. T. Llicenciat en Periodisme per la UAB, has treballat a diversos mitjans, entre altres, ComRàdio, RNE, i El 9 Nou. El teu pas pel periodisme t’ha donat aquesta visió crítica de la vida?

J. M. M. Sempre he intentat tenir una visió crítica. Cal que ens mirem les coses amb ulls crítics, que ja ens enganyen prou. Qüestionar-se el que ens arriba. Molta gent et diu «és que ho han dit a les notícies», com si tot allò que passa per la petita pantalla, pel sol fet de fer-ho, ja fos veritat. Fa uns anys, uns fotògrafs van fer una exposició al zoològic de Barcelona. Es deia «Fauna imaginària». Era una manipulació de fotografies d’animals barrejats que donaven lloc a éssers fantàstics. Molta gent sortia convençuda que aquells animals existien, perquè estaven fotografiats i perquè estava documentat. I això ara ens passa una mica. Som molt poc rigorosos a l’hora de mirar-nos el món que ens envolta.

H. T. Allò de no voler esbrinar què hi ha més enllà de les aparences…

J. M. M. Exacte. Si algú riu en una fotografia, no sempre és sinònim que és feliç.

H. T. A Les dones de Caín parles de la guerra dels Balcans, però també vas més enllà.

J. M. M. Quan estudiava primer de Periodisme vaig anar als Balcans amb una ONG, sense conèixer massa el que passava allà. Va ser una experiència que em va marcar. Em va fer reflexionar sobre el món en què vivim. També et planteges què implica una guerra i quina posició hi tindries. En una guerra, l’ordre de les coses es torna molt estrany.

H. T. Dediques l’obra «Als que pateixen d’una forma o altra l’estupidesa de les guerres i de l’home». Tant la guerra com l’home hi són brutalment presents en la seva absència.

J. M. M. Les dones que hi apareixen no tenen la guerra com a situació present. Més aviat és la manera com el fenomen de la guerra les ha transformades. Són sis dones des del present postbèl·lic, com assumeixen i afronten la seva nova realitat.

H. T. Tota una altra guerra, la de les dones que es queden a casa.

J. M. M. Volia parlar sobretot de dones com a motí de guerra i com a víctimes. Però també hi ha uns personatges absents que sempre són homes soldat. El fil conductor podria ser perfectament un soldat, fins i tot el mateix soldat.

H. T. «Un bon home no hauria d’anar a la guerra.»[2] Per què?

J. M. M. En aquest monòleg (Ningú no pensa dir res), la idea era la d’una dona que espera la tornada del soldat. Un home que va a l’oficina, que l’estima, que la protegeix, que serà el pare dels seus fills. Però ella dubta sobre com es deu comportar ell, allà, i això li crea un enorme malestar intern. Parla de com abans vivien tranquils, tot i que a ella li preocupava que «alguna cosa que no poguéssim controlar ho espatllés tot». M’agrada molt aquest factor que hi hagi algun element exterior que faci pertorbar l’equilibri.

H. T. Una mostra de la fragilitat de les coses que ens envolten?

J. M. M. Quan vaig estar treballant amb el Xavier Albertí a l’espectacle Tennessee (Teatre Romea, 2006) hi havia una frase que m’agradava molt: «La repetició no proporciona seguretat, només dóna una sensació de seguretat. Pots caminar pel mateix carrer cada dia i sentir-te segur en aquest carrer, i de cop un dia el carrer s’enfonsa sota els teus peus i el cel es torna negre.».

H. T. De fet és el que els passa als personatges de L’esvoranc. D’on sorgeix la història?

J. M. M. Parteix d’una idea molt senzilla: set històries encadenades per objectes que uns perden i altres troben. Són escenes molt breus. En termes fotogràfics seria com una instantània. Però crec que seria un error dir que parla del Carmel. L’escenari de fons és una gent que ho perd tot quan s’esfondren les seves cases. De cases que s’esfondren n’hi ha, malauradament, a tot arreu, per motius diversos. La història real em donava peu per parlar d’uns personatges que per un fet exterior comencen a veure emergir tots els seus propis problemes. L’esquerda ho fa sortir tot a la superfície: pors, desigs, frustracions. Però en realitat és l’excusa: l’esquerda real és en ells mateixos, en les seves relacions.

H. T. La fotografia hi apareix com a objecte concret, com a acció d’alguns personatges, i fins i tot en el tractament de l’obra. Amb una mena de zoom ens apropes amb més detall a aquest moment de les seves vides.

J. M. M. Sí, però no és una fotografia de la geografia trencada, sinó més aviat la fotografia de com reaccionen aquests personatges.

H. T. Una fotografia perduda obre i tanca aquesta cadena d’objectes. I es qüestiona la seva veritat: «Tothom dissimula. Només els nens surten enfadats a les fotos.»

J. M. M. Hi ha qui es pensa que la fotografia és un reflex de la realitat. Però té un punt molt realista i al mateix temps falseja la realitat absolutament. En aquesta escena hi ha una fotografia on els personatges que hi apareixen riuen. Un d’ells recorda que era un moment molt feliç i en canvi l’altre recorda que no, que aquell dia estaven enfadats.

H. T. I el detall dels objectes?

J. M. M. Sí, volia parlar també del fetitxisme que tenim amb els objectes. Jo sóc de guardar moltíssimes coses i els atribueixo un valor sentimental. Alguns personatges de L’esvoranc donen molta importància a alguns objectes. Si ho pensem fredament, només són objectes.

H. T. Al pròleg de L’esvoranc, l’escriptor Jordi Folck fa un comentari curiós: «Com a agent immobiliari, Miró seria home de poc futur». Creus que series un mal agent immobiliari?

J. M. M. Fatal. Detesto els agents immobiliaris. Els odio.

H. T. Gairebé tant com als polítics?

J. M. M. Gairebé com als polítics. El de la situació immobiliària és un món que també em preocupa.

H. T. Com el tema de la incomunicació?

J. M. M. Això és una mica fruit del nostre temps. Moltes vegades vivim junts i no coneixem qui viu al costat.

H. T. És un problema només d’ara?

J. M. M. D’incomunicació sempre n’hi ha hagut. Arribar a entendre’ns i a comunicar-nos és molt difícil. Però ara és el temps que en diuen «de la societat de la informació, de la comunicació», i és l’època en què estem més desinformats i més incomunicats. Una mica paradoxal, tot plegat.

H. T. A Per molts anys, fill, a més de la incomunicació, afegeixes un altre element que distancia els personatges.

J. M. M. Sí, parla sobretot de la religió i de com pot modificar les relacions. Són tres personatges aparentment molt propers i la incidència de la religió trenca absolutament les seves vides. Saben quin és el seu problema, però no són capaços de parlar-ne.

H. T. Paradoxalment, tot i que entre ells no aconsegueixen comunicar-se, els teus personatges sí que aconsegueixen arribar a l’espectador. No podem evitar sentir-nos identificats amb ells.

J. M. M. Bé, m’agradaria pensar que sí.

H. T. Si a Per molts anys, fill jugaves una mica amb el temps, a 360” ja hi jugues de ple, començant pel títol i l’acotació inicial: «(L’acció transcorre en 6 minuts.)».

J. M. M. Sí. És el temps durant el qual cinc personatges intenten fer un gir de 360 graus a les seves vides. En aquests sis minuts pot passar o que la volta sigui sencera i ho canviï tot, o pot passar que tornin al punt d’origen.

H. T. Aquesta obra serà la que presentaràs dins el cicle d’autors de la Beckett. Què me’n pots dir?

J. M. M. Casualment vaig llegir en premsa una notícia que em va semblar tremenda i molt interessant. És una història d’amor, de família i de desencontres. Són personatges que es busquen, es necessiten, però no es troben. És una mica puzle, va ser molt divertit escriure-la, n’estic molt content, del resultat.

H. T. Tant a 360” com a L’esvoranc apareixen pinzellades d’humor, tot i que és un humor prou especial.

J. M. M. Tenen pinzellades d’humor i d’ironia, però és un humor una mica desagradable i cruel.

H. T. Així i tot, sempre hi ha un punt de tendresa vers els teus personatges.

J. M. M. Tendresa n’hi ha, perquè són personatges que s’equivoquen, però és que és lícit equivocar-se, no? No hi ha cap intenció de jutjar-los, sinó de mirar-los. Estan en un moment extremadament fràgil i mostren tota la seva vulnerabilitat.

H. T. S’haurien de parlar més les coses a les famílies?

J. M. M. A les famílies, a les parelles, amb els amics… Les relacions són pactes, però de vegades no estan clars quins són, aquests pactes. Si tu t’estàs saltant un punt d’un pacte, però tu no el tens entès, o aquest mai no s’ha establert, pots estar fent un mal terrible a algú altre. Són temes que si no es parlen, queden penjats. Com que no ho hem verbalitzat, no sabem com afrontar-ho.

H. T. Ja per acabar: què significa per a tu el fet d’escriure?

J. M. M. M’agrada molt escriure. Escric moltes hores al dia, i no cal que sigui sempre teatre. De vegades té un punt de vici, tot i que no és ben bé…

H. T. Una necessitat?

J. M. M. Sí. I una forma de descàrrega emocional.

H. T. I tornem a la «fotografia» del principi: enfilat dalt del gat del Botero, escrivint al teu quadern…

J. M. M. En aquest quadern no només hi escric. Hi enganxo fotografies, entrades, targetes. Desprès m’ho miro, i associo aquell objecte amb una persona o un esdeveniment.

El que passa a continuació juro que no ha estat preparat. S’apropa una parella i ens demana que els fem una fotografia. En Josep Maria s’aixeca de seguida, cordial i sol·lícit. «Ja us la faig jo.» La parella seu feliç, davant l’objectiu de la càmera. En Josep Maria torna a seure al meu davant i em fa un somriure còmplice.

Mira quina forma més bona d’acabar l’entrevista: amb una fotografia. Ara se la miren amb la càmera digital. Riuen, estan molt contents, diuen que ha quedat molt bé. I ara podríem pensar si aquesta parella de la fotografia, que ha sortit molt somrient, realment és feliç. I si la fotografia que ha captat aquest moment explica realment el que hi ha sota aquesta primera impressió. O tot el contrari…

[1] MIRÓ, Josep M. L’esvoranc.

[2] Frase a Les dones de Caín.