Esteve Soler és dramaturg, comentarista de cinema, director, estudiant del doctorat d’Arts Escèniques i ciutadà de Manresa. Una de les coses que m’inquieten i m’atrauen d’ell és la quantitat d’informació que controla, una barreja bastant rica i contradictòria entre la més ferotge actualitat i coneixements de vegades més marginals o erudicions de la cultura clàssica.

És un home amb el qual discuteixo bastant, amb qui m’agrada discutir. Potser perquè darrere de les nostres diferències, veig un home sensible, que s’apassiona. Sovint el rubor que apareix a les seves galtes em fan pensar en un cor incòmode i inquiet.

Victoria Szpunberg. T’interessa la dramatúrgia catalana contemporània?

Esteve Soler. M’interessa la dramatúrgia, independentment del país o el moment en què aquell autor estigui escrivint. Per proximitat, la dramatúrgia catalana contemporània m’interessa més que
cap altra. El treball de Belbel, Espinosa, Alberola i Galceran em sembla molt bo. No, perdó… Em sembla extraordinari. I no crec que exageri gens ni mica.

V. S. Gens ni mica?

E. S. Cal creure una mica més en els autors catalans. La dramatúrgia catalana no ha passat per un millor moment en tota la seva història i encara podem estar molt millor. Cal ser optimistes.

V. S. Estàs fent la teva tesi del doctorat sobre alguns aspectes de la comèdia. Per què t’interessa la comèdia com a gènere teatral? Quin autor còmic t’agrada especialment?

E. S. La comèdia em motiva per diverses raons. En primer lloc perquè em fa molta por prendre’m seriosament a mi o qualsevol cosa que pugui escriure i, en segon lloc, perquè la vida és molt trista com per haver de passar hores davant de l’ordinador torturant-me a mi o un futur espectador. Això no significa que els temes hagin de ser necessàriament banals, però sí que busco una perspectiva còmica. Una autora que m’agrada especialment em serveix a la perfecció per explicar-ho. Paula Vogel fa tres dècades que escriu sense parar obres mestres de la comèdia que parteixen de la prostitució d’ancianes, la sida, l’abús de menors…

V. S. Digues tres autors dramàtics, no còmics, que t’interessin. I explica’m per què.

1. J. B. Priestley. Em fascina el seu treball amb l’espai, el temps i la casualitat, però sobretot que tots els seus jocs formals acabin repercutint gairebé filosòficament. És un dels grans grans dramaturgs i aquí se’l coneix massa poc. També ha influït en un altre autor, un còmic sovint menyspreat, que em sembla brillant: Alan Ayckbourn.

2. Tony Kushner. Hi ha moltes coses que m’agraden d’ell. La construcció de personatges, l’enginy del seu diàleg, la capacitat que té per barrejar diversos nivells de realitat i ficció… La llibertat i la intensitat amb què escriu és fantàstica. També m’agrada que tingui ganes de dir coses. No em refereixo tant a la seva militància política o reivindicativa com a l’expressió directa del seu discurs, que no s’amaga rere dobles sentits i metàfores.

3. David Mamet. Em fa la sensació que Mamet de vegades va massa «de sobrat», especialment a les seves darreres obres, però la seva carrera creativa és simplement increïble. Qualsevol dramaturg amb dos dits de front dedica les seves pregàries a David Mamet. M’encanta que sigui un científic fred i calculador de la dramatúrgia, de l’expressió visual i oral, i al mateix temps pugui ser tan subjectiu i parcial a les seves obres, amb un estil tan personal i marcat però perversament premeditat.

V. S. Vas escriure un article a PAUSA sobre Sarah Kane i sé que t’agrada molt Michael Haneke i que t’interessa Howard Barker… Però també t’he sentit defensar el teatre comercial i la ficció que busca la complaença de l’espectador… T’agrada tot? Quin és el teu criteri a l’hora de valorar una ficció?

E. S. Sí, m’agrada tot. I molt. Crec que, per exemple, entre l’agressió masoquista de Michael Haneke, la tensió espectacular d’Alfred Hitchcock i l’humor suggerit d’Ernst Lubitsch hi han molts vincles. Són tres creadors diferents, però units per la seva mútua creença en la intel·ligència del públic. L’únic teatre que no m’agrada és aquell que menysprea l’espectador i, per contra, els espectacles que més m’interessen són aquells que dinamitzen l’atenció del públic. En termes dramatúrgics podríem parlar de la creació o no d’un receptor implícit que, des del meu punt de vista, és l’únic que pot fer veritablement que una obra funcioni. En termes més populars podríem dir que cal matar a tot aquell que resulti avorrit.

V. S. No has pensat que allò que et pot avorrir a tu pot divertir a un altre?

E. S. No sé si recordes que hi ha una escena a Funny games, de Michael Haneke, en què es manté un plànol fix en un menjador durant deu minuts i gairebé no passa res. Òbviament Haneke ha creat grans expectatives per sostenir l’interès d’aquell moment, però segur que un nen podria adormir-se mentre espera que passi alguna cosa. Haneke s’adreça al seu públic d’una manera molt diferent de com Walt Disney tracta el seu, per exemple. Cada tipus de narració necessita un llenguatge propi. El problema consisteix a no fer arribar les emocions que t’has proposat a qui tu et dirigeixes, sigui qui sigui.

V. S. Molts cops, quan parles d’una obra, he sentit que donaves molta importància a la reacció del públic. El públic determina la qualitat d’una obra? Penses que un autor teatral que no té èxit de públic és un fracassat? No creus que alguns elements aleatoris (o no), com el màrqueting, les modes, els actors, el context, la premsa, els interessos extraartístics, etc. poden distorsionar els èxits i els fracassos?

E. S. En el teatre català, l’únic que determina l’èxit d’una producció és que el seu responsable pugui rebre una nova subvenció per al següent muntatge. I això és molt trist.

V. S. Dramaturg, director, teòric, comentarista de cinema a mitjans de comunicació… Quina d’aquestes tasques et proporciona més satisfacció? Per què?

E. S. Crec que tot gira al voltant del dramaturg. Em fascina la narració i com aquesta es relaciona amb el públic, en tots els seus múltiples aspectes. Les diferents feines que realitzo les veig com un procés de formació per al dramaturg.

V. S. Parla’m d’alguna pel·lícula que t’hagi emocionat, traspassat, que hagi modificat alguna part de tu. Tots tenim centenars de pel·lícules que ens han canviat. Sento una certa veneració per la filmografia d’Alain Resnais, des de la poesia d’Hiroshima mon amour fins al musical d’On connaît la chanson. I si he d’escollir una de les seves pel·lícules, em quedo amb El año pasado en Marienbad, una pel·lícula hipnòtica amb una capacitat de seducció eterna que converteix el cinema en una experiència límit, gairebé religiosa, com en el cas de Persona i 2001. En tot cas, no puc negar que, quan era un nen, E.T. el extraterrestre em va provocar una autèntica commoció. Vaig passar-me tota la meva infantesa obsessionat per Steven Spielberg.

V. S. Has fet una obra basada en textos de Thomas Bernhard. Et va interessar la seva part còmica o la seva part terrible? O totes dues?

E. S. Un part sense l’altra el faria insuportable. Per mi, l’interès de Bernhard resideix en aquest contrast.

V. S. Llavors estaries d’acord en què moltes vegades allò més còmic pot coincidir amb allò més tràgic? Parlaríem de tragicomèdia, de patetisme? T’ho pregunto a tu que ets expert en definicions de gènere. Perquè a mi m’apassiona quan es provoca una unió d’aquesta mena.

E. S. Doncs has de llegir-te els còmics de Daniel Clowes. Des de les vinyetes de Bola ocho o David Boring ha arribat a barrejar l’existencialisme amb un humor brillant. A Clowes ja se l’estudia a les universitats, no és broma. Des de la llibertat de les vinyetes s’ha pogut experimentar molt més en els límits dels gèneres i de les formes dramatúrgiques. Per comprovar-ho només cal obrir per la pàgina que vulguis Jimmy Corrigan, de Chris Ware.

V. S. Estaries d’acord que la tristor de la teva obra Runes té alguna cosa a veure amb la incomoditat que provoca Jo sóc un altre!? No són obres tan diferents, oi?

E. S. Curiosament, Daniel Clowes és un dels referents que vaig prendre per escriure les dues obres.

V. S. Jo sóc un altre! em sembla una obra plena d’un cinisme gairebé maliciós. Es tracta d’un punt de vista teu o d’una mala interpretació meva?

E. S. Tu acostumes a interpretar-ho tot negativament (he, he!), però en aquest cas em sembla que tens raó. Em moro d’enveja cada cop que llegeixo qualsevol text d’Oscar Wilde, Dorothy Parker o Empar Moliner.

V. S. Els personatges de Runes i de Jo sóc un altre! semblen personatges que busquen la companyia de l’altre, de vegades d’una manera desesperada. La diferència potser és que a Jo sóc un altre! la recerca de l’amor es transforma en una recerca purament sexual, de vegades volgudament grollera, salvatge… Has perdut la fe?

E. S. Vols dir que «una recerca purament sexual» suposa «perdre la fe»? En què? En les persones? En les emocions? No sé, Woody Allen diu que «el sexe sense amor es una experiència buida, però com a experiència buida és una de les millors». Woody Allen és tan bo…