Aprofitant el seu pas per l’Obrador de la Sala Beckett, el jove autor alemany Oliver Kluck va ser entrevistat pel dramaturg i traductor Albert Tola. Kluck parla de quin és el paper de l’escriptura a la societat actual i de com la sinceritat hauria de ser el principi innegociable d’aquesta l’escriptura.

Albert Tola. Com veus el paper de l’escriptura a la societat actual, en països com Alemanya o Catalunya o Espanya?

Oliver Kluck. Entenc l’escriptura sobretot com un deure, del qual s’ha de ser conscient. Aquest deure és en punts essencials comparable al deure a què s’ha d’enfrontar un conductor de camions d’escombraries, un escombriaire o un infermer.

A. T. Em fa l’efecte que en alguns dels teus textos es dissolen els límits entre teatre i literatura. Ho perceps de manera semblant? I en cas que sí, quin podria ser el motiu d’aquest fenomen?

O . K. Sobretot es dissolen els límits entre el teatre i allò que anomenem quotidianitat. Per això, la part més rellevant del joc passa sobretot a fora de les cases. Les millors programacions teatrals les trobo als diaris i a les revistes. Amb admiració i un gran interès segueixo les converses de les elits. Cada vegada que les sento penso que cap autor no s’ha pogut inventar mai personatges tan autèntics fins a aquest punt.

A. T. El fet que la literatura i el teatre es percebin com a part d’un mercat influeix la teva feina, el teu pensament com a autor?

O. K. No es tracta en absolut ni de peces ni de continguts. El mercat mateix és la millor escenificació de si mateix. Els seus protagonistes absurds són els personatges d’un espectacle que el teatre encara no ha viscut mai en aquesta dimensió. Jo mateix sóc el meu millor objecte d’observació. Quan vaig rebre el meu primer premi teatral es va eliminar la meva biografia, i sense que me n’adonés. Ara hi ha gent, del tot desconeguda per a mi i en definitiva d’alguna manera presonera del sistema, que m’explica d’on vinc i quines van ser les situacions decisives que han marcat la meva vida. Com et podràs imaginar, ara percebo el Faust de Goethe de manera ben diferent que fa un parell d’anys.

A. T. Com vius la relació entre tècnica i sinceritat en l’escriptura?

O. K. En la meva opinió, els millors resultats només es deixen assolir amb un material cent per cent pur i del tot immaculat. La resta és qüestió de pràctica.

A. T. Escrius perquè ho necessites, perquè vols o perquè ho has de fer?

O. K. En primer lloc haig de decidir cada dia si m’aixeco del llit o prefereixo no fer-ho. Tant li fa per quina opció em decideixi, tot forma part d’un pacte que he fet amb mi mateix.

A. T.  T’interessa el teatre com a empresa?

O. K. Tota empresa és interessant. Cada lloc és bo i en la mateixa mesura adequat perquè l’observem. Al teatre, aprecio sobretot l’escenificació autèntica i per a tots perceptible de la desconfiança i de l’enveja. Totes dues coses tenen a veure amb la por, que és el tema central del teatre.

A. T. Per què has organitzat en blocs de text la teva darrera peça, escrita a Barcelona, El gos del vell?

O. K. La forma resulta per si sola després de les primeres pàgines. Sense cap dubte. Una influència important de l’escriptura és el lloc on es produeix. També m’adono que m’influeixen els llibres que llegeixo mentre escric. A Barcelona va ser Escombraries per a tothom, de Rainald Goetz.

A. T. Quina mena de relació desitges entre els teus textos, la feina dels actors i la del director?

O. K. La gent que utilitza els meus textos com a material de base, de vegades fins i tot els llegeix. Els tinc gratitud, a aquestes persones meravelloses i treballadores. Per sobre de tot. Per ocupar-se d’una cosa tan mancada de perspectiva com el teatre, cal una constitució d’esperit i una enteresa ben difícils de trobar.