– Ell creia haver construït un mètode per fer dir a la seva boca tot allò que ella vol. La volia plegar, treballar, sotmetre-la cada dia a l’entrenament respirat, estovar-la, muscular-la mitjançant l’exercici perpetu. Fins que esdevingués una boca sense paraula, fins a parlar una llengua sense boca… Com un ballarí que volgués sempre ballar més i més, ballar més lluny, ballar fins al límit, fins que ja no hi hagués ningú a l’espai.

– Havia renunciat a qualsevol idea d’expressió, d’intercanvi, de comunicació, de domini, d’aprenentatge. Hauria volgut desaprendre, deixar de parlar la llengua que dicta, que ens han dictat. No provava de dominar l’idioma, de posseir-lo, sinó contràriament d’empitjorar-lo, de menar-lo a la seva fi. Escrivia en un idioma crepuscular. Pensava que perdia el cap. Creia que vivia en una màquina que baixa. Encara pitjor, sempre més ensota, sempre més avall, volia menar el seu esperit, el volia empènyer fins que anés allà on res ja no val. En un indret sense valor. Creia que es capbussava, que davallava allà on hom ja no va més lluny. Volia menar ell mateix el seu esperit a la seva fi, empitjorar sempre. És un assassinat. És un esperit que es destrueix. És algú que es mata parlant. És quelcom que va a desaparèixer. Això és perquè ell es pensa que és temps, que parla amb el seu propi temps, que és el temps que s’escola parlant.

– Creia viure una experiència autogènica. Veia una mà de visió darrer el seu cap. Sovint tenia la sensació de tenir dos caps. No veia la llum, baixava una llum, baixava la llum d’un tub. Sempre s’ho imaginava com una davallada, com una escala en la llum fosca. Com un sacrifici científic. Quelcom que li havia estat encarregat. Calia que algú s’abnegués. No teia ni veu, ni visions, ni visitacions, però eta tocat, esdevenia aquell que toca, manipular, autogènic. Passava per estats de separació, veia amb les mans. Ja no té ulls sinó el cos sencer com un ull. Els peus, les mans, els músculs, nervis, sexes la mocada interior dels tubs que veuen, l’objecte d’un so tàctil, tocat i visitat. Veu la mà de visió per sobre del seu cap. Només és capaç de desplaçar-se de pensament.

– Girava les taules, apartava les màquines, canviava de lloc les cadires, els tamborets. Creia que mai no examinava de prou a prop l’espai al seu voltant: posicions, direccions, volums, línies de força. Abans de començar, llançava d’entrada el so ut per sentir ressonar l’aire, per saber com respon allò. A cada nou episodi, nova partida, li calia reordenar l’espai, tornar a moure mobles i objecte, destruir l’antiga escenografia, reprendre sense parar els seus exercicis d’orientació.

(…)

– Cada dia reprenia els exercicis de descens, la travessia circular. Mai no tronava a començar pel punt on havia arribat el dia abans, sinó sempre més endavant, sempre més endarrere, més anteriorment al punt de partida. Reculant, saltant a l’inrevés. Inscrivia les seves paraules per no enlairar-se per damunt d’altri mitjançant l’escriptura, el pensament, l’idioma dominat, sinó per baixar ensota, anar sempre més avall, descendir la seva passió descendent, com un descens manipulat, com una passió que li ha rebentat els ulls.

(…)

– No parlava amb ningú. Creia sentir la llengua en el moment que ja ningú no parla, entrava a la llengua quan ja no hi havia ningú a dins, sentia sense parlar, sentia els homes sense que ningú parlés. Per ascensió circular, per travessia espiral, per vida automàtica, per exercicis respirats, per vertígens, per descensos, per gendrades perpètues, de tant en tant havia aconseguit viure el temps.

(…)

– Eclipsi, punt cec, forat negre, crepuscularment, crepusculació, síncope, blanc a l’espai, a la percepció, blanc dels sentits, perdre la llengua, nuclear, llençar el cervell, empitjorar, fer l’experiència, davallar en l’alè, en la columna d’aire, davallar en el forat de la llum del tub de la columna d’aire, lesions experimentals, forats de memòria, buits de sentit, vertígens llengüers, llengüisme, gendrada perpètua, caiguda del sistema de reproducció, caiguda del sistema d’acció, escric sense mi, com una dansa sense dansa, escric renunciat, desfet. Desfet de la meva llengua, desfet del meu pensament. Sense pensament, sense idea, sense mot, sense record, sense opinió, sense veure i sense sentir. Escric per les orelles. Escric a l’inrevés. Ho sento tot.

(…)

– Al teatre, l’actor i l’espectador canvien d’alè. És una escena que no es pot veure mai. És el lloc de la reproducció impossible de l’home per l’home. Una lluita de les llengües a l’espai. És el drama de la llengua, la lluita de les boques per parlar. Les boques dels morts, les dels vius. Les paraules lluiten un combat, interpreten una comèdia, un drama. Perquè hi ha un crim rere cada paraula. Perquè totes les paraules són còmiques. Perquè són pronunciades per l’orifici superior del tub digestiu, tot i que són pensades molt avall. Perquè qui pronuncia les paraules en el pensament és avall. Ell és qui pronuncia les paraules en el pensament. La boca parla, però és la boca muda de baix, veu ofegada, la que mima en pensament els moviments de la boca, que llença, que pronuncia els sons en silenci.

(…)

– Pensava, amb operacions fetes a la llengua, proves a les quals sotmetre-la, turments, tractaments, provocar canvis químics, transmutacions en l’esperit. La llengua no és el teu instrument, la teva eina, sinó la teva matèria, la matèria mateixa de la qual estàs fet; els tractaments que li fas patir, te’ls infligeixes a tu mateix, i canviant la llengua et canvies tu mateix. Perquè ets fet de mots. No de nervis i de sang. Has estat fet per la llengua, amb la llengua.

(…)

– Ofereixo la meva llengua a les coses, dono totes les meves paraules a la medicina.

– Pensava haver estat concebut per la llengua. Que allò que feia no concernia la literatura sinó tots aquells que parlen, tots els parlants, tots aquells que un dia o un altre s’han servit de la parla o que es veuran empesos a servir-se’n. Pregava a tots els animals que li paressin atenció. Aquells que poden, que tenen temps. En particular certs insectes i ocells.

(…)