Des de petit, l’Iván Morales cultiva l’hàbit de explicar-se a ell mateix i al món contes que l’ajuden a trobar el seu lloc i la seva identitat i a entendre el seu entorn.

 

Quan era un nen, abans d’anar a dormir vaig aprendre un mètode infal·lible per a aquelles nits en què estava massa revolucionat com per agafar fàcilment el son: tancava els ulls i m’explicava a mi mateix una història que inventava sobre la marxa. Era una forma d’aconseguir donar-me pau sense massa esforç. Aviat també vaig començar a posar en pràctica aquest hàbit a la vida diürna, quan allò que la vida real tenia per oferir-me era massa avorrit o desagradable. Una estratègia d’evasió, sí, però també una manera de construir els meus propis somnis, de viatjar despert al meu inconscient i descobrir-me.

Però, al final, aquesta catarsi solitària es fa avorrida i estèril.

Amb l’adolescència, experimento el teatre com mai abans, tot i ser actor, l’havia viscut quan per primer cop començo a compartir aquesta necessitat de transcendir que havia acostumat a exercir sol amb un grup de gent amb tanta gana com jo. És per això que el que principalment m’interessa del teatre, de fer-lo i de veure’l, és la possibilitat de posar en peu una experiència col·lectiva única i efímera, la utopia de germinar alguna mena de llavor transformadora en un grup de persones a través de les infinites possibilitats que ens dóna la mentida escènica, el poder radical d’explicar-nos contes. El text teatral és, per a mi, el primer pas, ni més ni menys, d’aquest viatge que, un cop fet, es descobreix infinit.

Per aquesta raó m’agrada escriure teatre, perquè saps que no seràs esclau de la interpretació que a aquell text se li pugui donar exclusivament en un dia concret, en un instant congelat. Quan escric, em relaxa l’estómac saber que les perspectives des d’on donar vida a aquelles paraules poden ser infinites, que no m’ho jugo tot a una carta, que l’atzar haurà de jugar el seu paper. Fer teatre no crec que et faci savi, però t’obliga a ser humil.

Disfruto com un nen veient una platea de teatre plena de gent molt diferent però compartint la gana que els expliquin alguna cosa que els doni una mica de pau. Entrar en un teatre com l’adolescent que surt al carrer ple d’expectatives la nit de festa major. Sol, davant de l’ordinador, sé que hi ha alguna cosa que necessito compartir amb aquesta platea imaginada. Sé que hi ha coses que si no les hi dic, rebento. Sé que hi ha perifèries entre allò que necessito descobrir i la recepció d’aquest públic fantasma, però intento evitar parar atenció a qualsevol cosa que no sigui essencial. Tinc por de perdre’m, així que cada cop dedico més temps a fer ferma l’arquitectura narrativa, per poder donar després el màxim de llibertat a les veus més irracionals.

Necessito que l’acte d’escriure em transformi, de la mateixa manera que m’han transformat les úniques experiències culturals que realment recordo, que són, quan el viatge se’m fa borrós, les que em serveixen de far. Els tebeos de Jaime Hernàndez, Super-López, Goscinny, Clowes, Doucet, Max, Yves Chaland, les pel·lícules de P.T. Anderson, Arnaud Desplechin, Bergman, Pixar, John Cassavetes, Lynch, Jan Svanmayer, el teatre de Veronese, Lupa, La Cubana, Complicite, Martin McDonagh, Mishima, Animalario, Alvin McCraney, DV8, els llibres de Kureishi, Dostoievski, Patricia Highsmith, Pelecanos, Cervantes, la música d’Ennio Morricone, Lee Perry, Serrat, Solo los Solo, Marvin Gaye, Sonic Youth, l’art de Goya, Mueck, Caravaggio, Dyx, el Bosco, Manet. O la gent que estimo. En algun moment algú m’ha explicat alguna cosa que m’ha commogut. Necessito fer el mateix. De vegades els robo idees, als amics o als ídols. Intento que no es noti, si això em serveix d’excusa.

De vegades, abans d’escriure res, t’has de dedicar a escoltar. I escoltar tampoc sembla acabar mai. Per escriure Cleòpatra vaig dedicar més de mig any només a parlar amb gent que tingués coses a dir-me sobre els personatges que encara havien d’agafar forma. No eren tant les dades que podia acumular, sinó les mirades, els desitjos, els meus prejudicis que es trencaven o les pors que em comunicaven. Vaig descobrint-me exercint l’ofici familiar, el periodisme.

Aquells contes que encara m’explico quan no puc adormir-me m’expliquen el món, m’ajuden a trobar el meu lloc. Vull saber on sóc, qui sóc, i qui m’envolta. El lloc on he après a donar ales a aquesta curiositat devoradora és el teatre.