El text, diuen els autors, està molt sobrevalorat. Palacios i Serrano conceben la seva creació com una escriptura amb imatges i altres elements que juguen a un mateix nivell dramatúrgic. Així doncs, el text s’allibera i interactua amb altres llenguatges tot engendrant fills bastards i rebels.

 

El text està sobrevalorat. Molt. Sobretot en el teatre que majoritàriament es produeix a Catalunya i en català. Hi ha raons sociològiques i històriques perquè així sigui (la llengua ha estat durant anys l’únic bastió identitari mitjançant el qual era possible defensar la cultura a Catalunya i ha esdevingut així vehicle de tot tipus de resistències), però els darrers 30 anys la cosa ha sortit de mare. Sembla com si fer teatre a Catalunya només fos legítim amb un munt de text escrit en català en aproximacions naturalistes, o d’un realisme pseudotelevisiu, al fet teatral.

Bé, nosaltres no ens reconeixem en aquesta escola. Per a nosaltres el text és una eina més. Nosaltres escrivim amb imatges. Concebem la creació escènica com un recipient on el disseny del dispositiu, la paraula, el gest, el vídeo, el so, les llums i els elements escenogràfics juguen al mateix nivell dramatúrgic per crear espectacles on la ficció és mínima, però on apliquem al relat visual una sèrie de figures literàries clàssiques que canalitzen l’acció. Figures com ara la paràfrasi, la metàfora, l’al·legoria, l’el·lipsi, el paral·lelisme o el zeugma. Sentim com aliè el teatre engabiat en una estructura textual compacta a la qual se supediten tota la resta d’elements. El text, en la nostra manera d’entendre i fer teatre, s’allibera i folla indiscriminadament amb qualsevol altre llenguatge per generar fills bastards i rebels.