Podeu descarregar l’arxiu original aquí.

 

Tot el teatre modern ha intentat fugir de la pàgina.
Fins ara s’ha considerat la pàgina com a limitació,
com a base per a una cosa més.
La pàgina sempre ha estat allò que el teatre no és.
El teatre sempre començava
on la pàgina s’acabava.

Però, Puix que la pàgina és,
segons sembla, el contrari de l’escenari,
el pot substituir.

La pàgina pot traspassar
crucificar
castrar
l’escenari.

La pàgina no és
ni el dramaturg
ni l’autor
ni l’escriptor
ni el poeta
ni l’artista.
Sinó tots aquests
i ningú.

És el llibre.
És la música.
És la llum.
És el riure.
És grossa.
És buida.
Hi pots nedar.
Hi pots dormir.
La pots menjar.
La pots portar.

L’actor farà l’amor amb la pàgina
i es perdrà en les lletres negres.

L’escenògraf lleparà la pàgina
i bavejarà sobre els decorats.

La pàgina tallarà les mans del director
i la sang es barrejarà amb unes lletres
que no tindran passió teatral.

El públic vomitarà sobre la pàgina.
L’acariciarà.
Ella serà el seu únic refugi.