Sempre he tingut la sensació que el taller internacional és la iniciativa que millor encarna la vocació de l’Obrador de la Sala Beckett: autors joves de diferents països que es troben per discutir i escriure sobre el que està passant al món i com això s’ha de representar o presentar mitjançant el teatre, coordinats per un autor relacionat amb el Royal Court Theatre, és a dir, el model en què la Beckett i més o menys tots els teatres d’Europa amb certa idea de formació i producció s’han inspirat aquests últims anys.

Vaig participar en el taller l’any 2009 i crec que aquell també va ser el primer any per a Simon Stephens. Per aquesta raó tot estava molt obert, en prova, meravellosament lliure: no érem estudiants, sinó un grup de persones que es reunien per pensar i parlar de temes que proposava en Simon i nosaltres mateixos, temes que cada cop podien desenvolupar-se, mutar, conduir a altres temes. Realment era un laboratori en el sentit etimològic, i crec que la personalitat d’en Simon, la seva naturalesa, la seva obertura i la seva capacitat d’escoltar, van ser fonamentals per obtenir un efecte d’aquest tipus. Més enllà de la seva reputació com a autor i la qualitat de les seves obres, no em sorprèn que durant deu anys el taller internacional s’hagi identificat amb ell: la seva manera de veure les coses i expressar-les reflecteix perfectament el que hauria de ser la forma d’operar d’un grup; sense un cert grau d’harmonia intel·lectual i humana entre els membres del grup, un experiment d’aquesta mena no podria funcionar.

Cal estar molt contents de formar part d’un grup per treballar sense distraccions a l’estiu de Barcelona, amb la calor i el mar a uns passos, i nosaltres ho estàvem. L’ambient de l’Obrador d’estiu ho permetia. És crucial estar envoltat de persones en activitat, que estudien i practiquen, saber que a les aules del costat s’està fent classe o que els actors estan assajant, que s’està preparant un debat o unes lectures dramatitzades. Tot això et dóna la impressió de ser part d’alguna cosa viva, en moviment: l’activitat d’altres persones estimula la teva, i la teva estimula la d’altres persones. I a més a més, per descomptat, la trobada amb altres autors és una ocasió enormement important per entendre com es fan les coses en altres contextos lingüístics i culturals, en altres sistemes teatrals, amb altres mitjans: tot això es transforma en oportunitat, augmenta la teva perspectiva de la realitat teatral. Es produeix una confrontació sobre temes dramatúrgics, sobre aspectes de contingut i aspectes formals, per descomptat; però també sobre aspectes productius i organitzatius. La comprensió de com funciona el teatre francès, alemany, anglosaxó o lituà et porta a reflexionar sobre com millorar el sistema en què estàs operant tu. I a descobrir nous autors que faràs descobrir a casa teva. En el nostre grup de l’any 2009 hi havia Frédéric Sonntag, Anne Habermehl, Agösto Silveira, Catherine Grosvenor, Juan Menchero i Jordi Oriol, per exemple, autors amb els quals, successivament, s’ha desenvolupat una relació intel·lectual i de treball que ha portat a intercanvis de textos, invitacions i noves trobades. En Frédéric, per exemple, va ser fonamental per fer conèixer els meus textos a França i, al meu torn, vaig ajudar a difondre els seus a Itàlia; el mateix vaig fer amb els de l’Anne. Així doncs, també cal tenir en compte aquest aspecte: el taller internacional actua més enllà de la setmana en què té lloc. Pot ser un punt de partida, i pot ser-ho només si es crea una sòlida relació no només professional, sinó també humana.

A Europa hi ha dotzenes de trobades d’aquesta mena organitzades per desenes de teatres, però no totes tenen lloc en un Obrador d’estiu i no totes estan coordinades per Simon Stephens. Això és bàsicament el que fa la diferència.