[Aquest text es va publicar per primer cop en alemany el 14 d’abril de 2020 al Triakontameron Blog. (N. de l’E.)]

 

Traducció de Marc Villanueva Mir

 

En les darreres setmanes, he après molt: he après sobre xifres i corbes de creixement, sobre taxes d’infecció i la diferència entre les mascaretes FFP 1,      FFP 2 i FFP 3. He après que el meu menjador pot ser un despatx, un bar, un club i un teatre, i que només necessito diferents canals de xat per moure’m d’un a l’altre. I he après que el meu cos no s’acaba allà on gairebé sempre —almenys en el meu comportament quotidià— havia pensat que s’acabava, és a dir, a la meva pell, sinó a un metre i mig de distància (si més no, si partim de les distàncies mínimes de seguretat dictades per diferents governs). Vivim —i no només ara— dins un núvol d’aire en moviment, del qual també formem part. Aquest cos aeri està format per les trajectòries d’una infinitat de gotetes en suspensió, i és constantment agitat per la nostra respiració. Quan tossim (però també quan fem molts altres moviments), aquest núvol s’altera i s’expandeix abruptament. I això és perillós.

 

[Demostració visual de l’alteració aèria produïda per la tos i de l’eficàcia de diferents sistemes d’atenuació. Un experiment d’Amayu Wakoya Gena, Bauhaus-Universität Weimar.]

 

La major part del temps —fins i tot aquests dies— l’extensió del meu cos d’aire en moviment m’és igual i, de fet, ser-ne gaire conscient arribaria a complicar-me les relacions amb l’entorn. Per asseure’m a una cadira, m’he de deixar guiar per les meves mesures corpòries i moviments habituals. També obrir una porta requereix un moviment de la mà, que he hagut d’aprendre i convertir en hàbit, i saber que les meves extremitats estan limitades per la pell. En contacte amb la gent, però, la cosa canvia: en passejar o en anar a comprar tinc aquest nou cos constantment present, modifico la trajectòria dels meus moviments, intento parar atenció a la meva respiració i a les alteracions de l’aire al meu voltant i, per facilitar-me una mica les coses, acabo per sotmetre’m a la famosa distància de seguretat d’un metre i mig. Podria dir-se que el SARS-CoV-2 ha penetrat tant en la meva consciència com en el meu moviment.L’expansió del virus coreografia els meus moviments[1]. Quan en una cruïlla o en un passadís estret del súper algú irromp en el meu núvol d’aire i l’agita sense adonar-se’n me n’intento decantar, allunyar l’intrús del meu espai, recuperar el control de la disrupció. El fet que gairebé mai me’n surti es desprèn, entre altres, de la meva incapacitat per contemplar tots els moviments de l’aire que m’envolta —produïts pel vent, l’escalfor, per altres persones, etc. La seva increïble complexitat fa que sigui impossible disposar d’un veritable control sobre el meu nou cos; cada moviment, per petit que sigui, produeix noves alteracions atmosfèriques que interfereixen amb altres. Apareix un camp de clinamen (per emprar el terme de Lucreci), impossibles de controlar, tant en els seus recorreguts com en la seva extensió. El meu cos s’ha convertit en un aero-cos. Un cos de circulacions, del qual només una part és visible, incapaç de comprendre tota la diversitat de moviments i circulació. I al final, al súper, torno a fixar-me només en la distància de seguretat d’un metre i mig que ens demanen que respectem, per no perdre’m en els remolins i les seves trajectòries.

La Covid-19 impregna els nostres moviments quotidians. Aquesta obvietat té a veure amb la constatació, també banal, que no hi ha contacte (com a mínim el contacte del qual parlo i el qual totes les regulacions estatals tracten de restringir) sense moviment. Quan el cos està en moviment, ens apropem, ens allunyem i ens creuem constantment (ara mateix una mica menys).

Que la contenció de la Covid-19 presenti el contacte físic humà com la infraestructura més eficaç del SARS-CoV-2, el qual pot ser contingut incidint sobre el moviment, sembla imposar-se simultàniament en tres àmbits parcialment contradictoris: 1) en les polítiques de confinament i limitació del moviment, 2) en el debat sobre la utilització de dades per monitoritzar i controlar el moviment, i 3) en la discussió sobre el restabliment del moviment per evitar el «col·lapse» econòmic. Els dos darrers punts es troben (encara) en fase de valoració.

 

01A[Un grup de soldats de les forces armades alemanyes assagen el funcionament d’una app de rastreig basada en la detecció de contactes a través de Bluetooth. © Torsten Kraatz / BUNDESWEHR / AFP]

 

IMG_4697 Gerko[Control de moviment en un centre comercial. © Gerko Egert]

 

Les polítiques de restricció del moviment, a través del confinament, s’han aplicat extensivament a la majoria de països. Tot i que les pautes dels governs identifiquen la limitació del contacte com a factor clau per frenar la transmissió del virus, la majoria de polítics han aprofitat menys l’ocasió per regular el contacte en si que per reglamentar el moviment (suposadament) vinculat a aquest contacte. En comptes de limitar el contacte, s’ha optat per limitar el moviment. El moviment fa que el contacte sigui imprevisible i per això sembla perillós. És més ampli i fàcil de controlar que els esdeveniments puntuals i momentanis en què es produeix el contacte. El moviment és el mode de la regulació. Si bé és cert que el contacte només pot produir-se com a resultat d’un moviment, també ho és que s’han prohibit molts moviments que de ben cert no haurien conduït a cap contacte. El que els estats estan implementant ara mateix és una política coreogràfica, una política que opera a través de la restricció i la prohibició del moviment, i que s’inscriu en una llarga tradició de polítiques defensives que es remunta a l’edat mitjana [2].

La segona política és més recent, i potser ho sigui fins i tot tant que això la fa més difícil d’introduir: la vigilància dels moviments mitjançant el control de patrons de moviment. Que les dades sobre el moviment generades pels smartphones ja fa molt de temps que s’utilitzen, ho sap tothom que mai s’hagi preguntat com s’ho fa Google Maps per mostrar embussos i retencions a temps real. I per això tampoc sorprèn que, ara mateix, Google sigui capaç d’oferir en molt poc temps dades estadístiques sobre trajectes i volums de moviment.

 

02

[Dades estadístiques de la variació de la mobilitat a Catalunya durant l’estat d’alarma, del 21 de març al 2 de maig de 2020, generades pel servei de Google «COVID-19 Community Mobility Report». La franja blava indica la mitjana del «moviment habitual» previ a l’inici de la pandèmia. Google actualitza aquests informes de manera periòdica. Les darreres versions poden trobar-se a: https://www.google.com/covid19/mobility/]

 

Però també en combatre la pandèmia a través del control del moviment es confonen contacte i moviment: per què s’han de generar, guardar, inspeccionar i analitzar tantes dades sobre el moviment si, al capdavall, el que compta són els moments de contacte entre individus concrets? Johannes Abeler, Matthias Bäcker i Ulf Buermeyer han proposat un sistema alternatiu que no es basa en el moviment sinó en el contacte i que, per tant, no es basa en la recopilació centralitzada de dades vinculades a una localització, sinó en esdeveniments de contacte descentralitzats (dos mòbils que es troben a prop un de l’altre)[3]. Aquí també sembla clar l’interès dels governs a desenvolupar una nova política coreogràfica, la qual no es basa en la prohibició sinó en el control del moviment. Lituània i Corea del Sud actuen com a models de referència per a una política que no només analitza els perfils de moviment, sinó que també els fa públics i visibles online per a qualsevol que vulgui consultar-los a temps real.

La tercera política, ara mateix en discussió, té com a objectiu primordial restablir al més aviat possible la llibertat de moviment lligada a la circulació de mercaderies. Amb la finalitat de reactivar el flux econòmic, aquesta política s’oposa sobretot a la prohibició del moviment i hi contraposa la doctrina neoliberal. En lloc d’executar un control extensiu sobre el territori (o més aviat, en coalició amb aquest), aquest model s’orienta —com Foucault el va descriure en un famós fragment— a «organitzar la circulació, tot eliminant-ne tot allò que suposi un perill, distingir entre bona i mala circulació i maximitzar la bona al mateix temps que es redueix la dolenta»[4]. Aquesta lògica apareix constantment en boca d’aquells que defensen una separació entre població treballadora (bona circulació) i grups de risc (mala circulació), i que per tant proposen una gestió coreogràfica de les possibilitats de moviment, únicament dictada pel seu màxim ideal, un flowlogístic ininterromput de béns en circulació.

Totes tres polítiques hostatgen un «règim coreogràfic»[5] específic: aturar, controlar o gestionar el moviment. Tots tres règims existien i estaven actius molt abans de la pandèmia de la Covid-19, i fa temps que governen sobre els nostres moviments. Però gairebé mai havien estat tan visibles. Des del moment que el moviment del cos humà s’ha convertit en la infraestructura per a la circulació global del virus, i el contacte corporal en el seu node central, el qual cal regular i bloquejar, s’ha imposat una biopolítica orientada a l’establiment —per recórrer al terme encunyat per Stefano Harney i Fred Moten— d’una «població logística»[6].

I aquests darrers dies encara he après una altra cosa: sota la influència de les polítiques de la Covid-19, el cos no només ha experimentat una expansió espacial d’un metre i mig al seu voltant, sinó que s’ha convertit en si mateix en un camp d’aire en moviment. No es tracta, però, d’una combinació de pertorbacions aèries, sinó més aviat del fet que els seus moviments estan travessats per una política coreogràfica/logística orientada a la regulació de la població. En la situació actual, aquests aero-cossos —els seus moviments i possibilitats de contacte—són l’objectiu i l’instrument a la vegada del règim coreogràfic de la Covid-19.

 

 

 

 

[1]Gia Kourlas, crítica de la dansa a The New York Times, va descriure així la dimensió coreogràfica de la pandèmia de la Covid-19: «Estem juntes en això, i el moviment disposa d’una moral i unes conseqüències —la seva pròpia partitura coreogràfica, o conjunt d’instruccions— en aquesta època del coronavirus.» (Gia Kourlas, «How We Use our Bodies to Navigate a Pandemic», The New York Times, 31 de març de 2020).

[2] Podem pensar, per exemple, en com Michel Foucault descriu les polítiques d’aïllament, confinament i estricta restricció del moviment implementades a l’edat mitjana per contenir la pesta (Michel Foucault, Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Buenos Aires: Siglo XXI, 1976).

[3]Ulf Buermeyer, Johannes Abeler i Matthias Bäcker, «Corona-Tracking & Datenschutz: kein notwendiger Widerspruch», Netzpolitik.org, 29 de març de 2020.

[4]Michel Foucault, Seguridad, territorio, población. Curso en el Collège de France (1977-1978). Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2006, p. 38.

[5]El concepte de «règim coreogràfic» descriu una política dirigida al moviment i que opera, simultàniament, a través del moviment. En aquest sentit, no parlo de coreografia com a sistema de producció de la dansa, sinó com una tecnologia del poder aplicada al moviment i exercida a través seu (coreopoder). Per a més informació, podeu consultar el meu projecte de recerca Chorepower: Choreography or the Politics of Movement.

[6]Stefano Harney i Fred Moten, The Undercommons. Fugitive Planning & Black Study. Nova York: Minor Compositions, 2013, p. 90.