Podeu consultar l’article original aquí.

El text de Strauss segueix amb dues lectures crítiques d’Andreas Kilb i Peter Glotz.

 

(…)

¿Quina capacitat de transformació li queda a allò que és nostre, en el punt crític on hem arribat? Segons sembla, cap. Hem entrat a la continuïtat del sistema que es corregeix a si mateix. Queda saber si això és democràcia o democratisme: un model cibernètic, un discurs científic, una associació d’autovigilància político-tècnica. És segur, certament, que aquesta estructura necessita de tant en tant com un organisme físic, la pressió internaiexterna dels perills, dels riscos, finsitot un temps de debilitament seriós, per recobrar forces que tendeixen a perdre’s en milers de detalls secundaris. Fins ara no té cap competidor; ni el totalitarisme ni la teocràcia serien capaços d’aconseguir res millor per al bé del major nombre de persones que aquest sistema de llibertats utilitàries.

És evident que això només és vàlid mentre estiguem convençuts que només l’èxit econòmic forma, amalgamaiil·lumina les masses. Tal com van les coses, més d’un ja intueix ara que les societats on l’economisme no construeix el centre de tots els impulsos es mostraran, en cas de conflictes, amb una força considerableifinsitot superiors ja que limiten les seves necessitatsipretensions de forma reguladaibasant-se en la fe.

Quan nosaltres, els rics, perdem només un tant per cent mínim de la nostra riquesa, això no només té conseqüències de política interna a la nostra estructura nerviosa irritable, sinó d’estranyar si les seves paraules ja no tenen pes en un cas d’emergència.

(…)
Des del seu origen (a Hitler) la intel·lectualitat alemanya de la postguerra s’ha obstinat en què només podem tenir consciència d’allò que és dolent de les condicions existents; fins it tot ens han intentat convèncer de la bondat de les alternatives més dubtosesiens ha ofert allò que és radicalment boidiferent en forma d’una escatologia profana. Mentrestant, aquesta s’ha ensorrat d’una manera tan estrepitosa com les promeses de certes sectes referides a la proximitat de la fi del món.

Allò que és liberal ja no es manifesta com a liberal per si mateix, sinó cada vegada més com a adversari decidit —amb armes cada cop més poderoses—iper tant el seu liberalisme és cada cop més despietat. És un contradictor d’allò que és antiliberal, un contradictor que no para de proclamar-se summament irritable en el seu fur internimolt proper a allò mateix que contradiu.

De vegades, un hauria de comprovar què hi ha d’autènticid’independent en la seva pròpia tolerànciaiquè es deu a l’autoodi acomplexat de l’alemany que dóna la benvinguda als estrangers, perquè aquí, a la seva pàtria odiada, la realitat ensenyi la seva famosa cara (“feixistoide”), tal com pretenia abans (i, és clar, ara també, secretament) la dialèctica criminal del terrorisme d’esquerres.

Els intel·lectuals són amables amb l’estranger no per l’estranger en si mateix, sinó per odi a allò que és nostreiperquè saluden qualsevol cosa capaç de destruir-ho… Allà on s’observa aquesta perversitat afectiva, cosa que passa de forma latent a molts llocs, se la veu disposadaidesitjosa d’encaixar amb la perversitat de dretes, amb l’afirmació brutal.

(…)
La major part dels portadors de conviccions que avui en dia deixen la seva veu només semblen conèixer el seu proïsme com el veí il·luminat amb força pels focus en una tertúlia televisiva. Pel que es veu, han perdut la intuïció sensible —cosa que també significa moltes vegades un refúsiun terror sensibles— del caràcter que és estrany de qualsevol ser diferent, finsitot dels mateixos compatriotes.

Resulta curiós com un es pot anomenar “d’esquerres” quan l’esquerra sempre ha estat considerada sinònima de falta de llestesaihabilitat. Un es marca, per tant, amb l’estigma d’allò que és falsiembruixat perquè, ple d’arrogància de la il·lustració, basa la seva política en demostrar la impotència de les concepcions màgiques de l’ordre.

Ser de dretes, no per convicció barata ni per intencions vils, sinó profundament, significa experimentar la supremacia d’un record que commou el ser humà (i no tant ciutadà), que el torna solitariiel sacseja enmig de les condicions modernesiil·lustrades en les quals viu la seva vida normal. (…)

Es tracta d’un altre tipus de rebel·lia: contra el domini total del present, entestat en robarieliminar de l’individu qualsevol presència d’un passat no il·lustrat, d’un devenir històric, d’un temps mític. Contràriament a la fantasia d’esquerres, paròdia de la salvació, la fantasia de dretes no s’imagina cap futur regne universal, no necessita cap utopia, sinó que busca tornar a connectar amb el temps llarg i inamovible, és en la seva essència memòria d’allò que és profund i, en aquest sentit, una iniciació religiosa o protopolítica. És sempre i existencialment una fantasia del poeta, d’Homer a Hölderlin.

Des d’aquest punt de vista, l’home de dretes està tan lluny del neonazi com l’aficionat al futbol dels hooligans, finsitot encara més: el destructor dins de la seva escala de valors és per a ell el pitjor, l’enemic més aferrissat. (Encara que, això sí: ¿poden ser enemics nostres els fills que nosaltres abandonem?).

L’home de dretes… dins la crisi: un marginat. Allò que el separa profundament del món problemàtic és la falta de passió d’aquest món, la seva autodeferència contínuaicriminal, la seva socialització tan ridícula com repel·lent del sofrimentide la felicitat.

Pot passar qualsevol cosa a l’Europa de l’est; aquí, l’esquerra continua ocupant el lloc de la majoria cultural. Sense diferències grans, és la intel·lectualitat pública, són els vigilants hàbilsipenedits de la consciència els qui utilitzen el seu caminar recte per dirigir-se al micròfon o al podi més pròximsiels qui s’esforcen en l’actualitat, sense excepcions, acarnissadament, per realitzar, amb mitjans racionals, un exorcisme, com si desitgessin, com a mínim per a ells mateixosiper al seu discurs, precisament aquesta autoritat màgicaisagrada que combaten amb totes les seves forces en tant que vigilants rectesihonrats.

La modernitat no s’acabarà amb les seves suaus estribacions postmodernes, sinó que es trencarà de cop amb un xoc cultural. Un xoc cultural que no afectarà els salvatges, sinó els desolats oblidadissos.

La menor era audible, la sensibilitat negativa de les reaccions hostils que de seguida es converteixen en bogeries de l’odi són presagis sísmics, avançaments d’un conflicte més gran que s’anuncia a través dels qui es veuran afectats de la manera més greu. (…) És el terror del pressentiment,

Després de dècades d’una manifestació cultural generalitzada anomenada joventut ara ens trobem amb una substància bastant desgastada de la joventut, amb l’última progenitora de l’època de postguerra, la tradicióil’estat d’ànim de la qual ha estat una història de negociacionsid’odi al pare, el fruit bord producte de la unió d’un antifeixisme dirigit per decret amb un altre antifeixisme antre llibertariipsicòpata.

La societat en té la culpa! L’educació ha fracassat!— sentim dir als moderadors, impertèrritsibasats en l’estil de sempre. Què cecsidesvalguts que semblen ara els crítics il·lustrats, carents d’un sentit de la fatalitat, que han recolzat la concatenació dinàmica de les emancipacions en el canvi generacional, així com qualsevol potència rebelirevolucionària, fins que aquesta ha descobert, ara, el seu nucli purineutre: l’odi brutal.

Els atacs al pudor comesos per la primera joventut anarco-fidel pels volts del 1968 ara han estat heretats per la dreta. De moment, els joves nous fan el mateix que la generació anterior: fardariiniciar-se, destruint tabús.

Els crims nazis, però, són tan enormes que no es poden compensar amb la vergonya moralialtres sentiments burgesos. Posen l’alemany en un estat de commocióiel deixen allà, sota l’efecte d’allò que és terrible; tant és on dirigeixi el seu tremolorila seva indignació, una culpa que supera la mesura humana no pot ser “elaborada” per una o dues generacions. Es tracta d’una fatalitat en la dimensió sagrada de la paraulaino simplement d’un tabú comparable amb els tabús que serveixen per protegir certes formes de relació interhumanes o la nostra esfera més íntima.

Per això, les profanacions comeses últimament pels neonazis, sobretot els seus excessos antisemites, no són en absolut actes militants de l’anti-il·lustració. Aquesta, en un sentit estricte, sempre serà la màxima guardiana del tabíidel pudor, la violació dels quals ha estat durant molt de temps el programa dels estrategs del desemmascarament crític (…)

Captivats pel pressentiment. Si un s’imaginés una física de dimonis petitsiminúsculs, generadors immaterialsidesgràcies, ja volarien pertot arreu bandades d’amplificadors, acceleradors, precipitadors (elements d’una evolució que va llançada). Així, per exemple, quan el moderador comunica amb gest d’indignació pàl·lida que Alemanya està amenaçada de convertir-se en el país deportador més gran d’Europa (per allò del canvi de la llei d’asil). Si això no és una profanació de conceptes…

En general, resulta curiós veure fins a quin punt el corrent principal intenta eixamplar el rierol de la dreta radical insisteix en desacreditar allò que està desacreditat, amb l’única finalitat, es veu, d’introduir més aigua al rierol, ja que volen fer-lo més gran; tanta excitació ha de servir d’alguna cosa. El corrent principal cria allò que refusa, ho alimenta, de vegades dinsitot ho compraiho manté. El rostre impàvid als mitjans de comunicacióila cara desfigurada del xenòfob constitueixen el cap de Janus de la política (…).

En el fons, avui dia només existeix la incompatibilitat entre l’imperi entestat en tenir l’hegemonia político-social sobre l’esperit, la moral, la ciènciaila fe, per una banda,iper l’altra, el refús decidit a aquestes pretensions hegemòniques. Existeix, per dir-ho d’alguna manera, un front polític extern decidit a negaria lluitar contra aquestes pretensions d’omnipotència de la política. Una reserva espiritual que en nom de la saviesa dels pobles, en nom de Shakespeare, en nom de la desvalorització jeràrquica d’allò que és mundà, en nom de la millora de la capacitat de sofrir de l’home, lluita contra la relativització política de l’existència.

No sabem res de la forma de la tragèdia futura. Només sentim el clamor cada cop més fort dels misteris, el cant dels bocs en el fons dels nostres actes. (…) La tragèdia ens va donar una mesura per conèixer la desgràcia, com també per aprendre a suportar-la. Va excloure la possibilitat de negar-la, de polititzar-la o de llimar socialment les seves asprors. Perquè continua sent una desgràcia: aquells en qui s’encarnissa només han canviat les formes de percebre-la, d’apartar-la, d’anomenar-la amb noms matisats.

El racismeila xenofòbia són passions cúltiques “caigudes” que tenien, al seu origen, un sentit sagraticreador d’ordre.

René Girard escriu a Le sacré et la violence; “El ritus és la repetició d’un primer linxament espontani com a conseqüència del qual va tornar a regnar l’ordre de la comunitat…” Capturen l’estranger, el qui està de pas,il’apedreguen quan hi ha un aldarull a la ciutat. Malgrat tot, el boc expiatori, en tant que víctima de la violència fundacional, no només és objecte de l’odi, sinó també de la veneració: aplega l’odi unànime de tothom a fi d’alliberar la comunitat de l’odi. És un vas metabòlic.

En altres bandes és el cap de la tribu, el rei, qui s’encarrega d’aquesta dinàmica de la salvació, encarna el poder de les tenebres, assumeix tots els mals per convertir-los en estabilitatifertilitat. El monarca assumeix la funció de la víctima del ritual. (En aquest sentit, el terrorisme d’esquerrers hauria fet el seu paper al play of kingship quan dirigia el seu odi exclusivament contra els poderososiescollia les seves víctimes entre ells.imalgrat tot no va crear una inestabilitat més gran a la comunitat, sinó tot el contrari: va aconseguir una confirmació gairebé unànime de l’ordre existent. En el cas de la violència de dretes, que retrocedeix de l’“assassinat covard” amb comandament a distància electrònica al linxament, a l’esbocinament sota el signe del déu de l’escàndol, existeix el perill que ni tan sols sigui capaç de crear la unanimitat negativa en el refús dels horrorsique el dolor no en surti res de bo (…)).

El pessimista cultural considera inevitable la destrucció. L’home de dretes, en canvi, confia en la mutació profunda de la mentalitat, una mutació que neix sota perills, en el comiat definitiu d’una “Concepció cultural hostil a la devolució” (Hugo Ball) que, seguint Nietzsche, va legar el nostre espai vital intel·lectualiva crear una hipocresia de la política, de la críticaide la possibilitat de discutir-ho tot.

Que això no pot continuar així ja ho han declarat de manera impressionant els ecòlegsiens ho han gravat a la consciència amb un cert èxit. Aquesta declaració de l’existència d’uns límits es podria traduir al pla polític, al pla moralisens dubte també al pla socio-econòmic. Els límits de la llibertatid’allò que està permès sembla que es manifestin amb nitidesa en aquest punt crític on hem arribat.

Hem fet el possible per enfortir el sistemaiper equilibrar les forces. Si això s’atura o si es veu sensiblement pertorbat, ens quedarem sense forces. Ni l’individu ni la massa tenen la més mínima relació amb els principis de la privacióidel servei o amb altres de les anomenades virtuts prussianes que un Hitler encara va poder aprofitar. Aquesta república s’acabarà abans amb un gemec (…) que no amb el gran esclat, amb la resurrecció del Führer. (…)

Pensem com creix de pressa la bola de foc de les pallassadesis’acosta al petit planeta de l’esperit. (…)

El marginat sempre ha estat envoltatiatacat per les forces de l’estupidesa desencadenades a la seva època. Avui dia, aquestes forces només s’han tornat més apel·lativesisonen des de tot arreu… malgrat tot, encara queden bastants racons insonoritzats. Tot el canvi rau en el fet que la publicitat amb la qual allò que és insubstancial busca captar l’interès ha fet progressos importants quant al seu refinamential seu saber-se situar.

L’heroi marginat, però, tindrà avuiidemà uns trets diferents dels de (…) poeta maleït o del rebel llibertari, el primer lloc simplement perquè ja no existeixen els burgesos estrets de mira capaços d’escandalitzar-se i, en segon lloc, perquè al burgès consumidor dels mitjans de comunicació li serveix qualsevol terror imaginable per divertir-se. El prohibit es pot buscar, igual que la màgia… però és difícil de trobar on ja s’ha trobat.

Sempre queda la (miserable) esperança que el corrent faci una gran marrada deixi enrere la convenció còmodaiasfixiant del protestantisme intel·lectual (l’únic producte intel·lectual original de la República Federal). L’esperança que la frase atribuïda a Max Frischisuposadament dirigida a un col·lega —“No et tornis tan savi amb els anys, continua sent furiós”— sigui reconeguda com a aquell tòpic de l’estancament crític que de veritat és. Quantes coses ha d’assumir un home per ser savi!iquantes coses ha d’ignorar per conversar la ràbia!

El canvi de models que ja fa temps que toca no es produirà mai. NO es produirà la caiguda de l’encant podrit de l’alliberament, de l’astracanada sentimental subversiva. Tot això passa per una prolongació infinita mitjançant la seva reelaboració tècnica.

I això que hi ha tants poetes meravellosos per llegir, encara… tants materials i tants caràcters modèlics perquè un jove pugui ser un solitari. Només s’ha de saber elegir; l’únic que es necessita és valor per separar-se, per apartar-se del corrent principal. Estic convençut que els llocs màgics de la marginació, que el grupet dispers d’inconformistes inspirats, són imprescindibles per mantenir el sistema de comunicació general. La massa gegantina d’indiferència entre els joves es deu en part precisament al fet que la societat polititzada només s’ha ocupat de minories corporativesino ha posat a disposició de l’individu cap model.

Els qui a la meva època tenien prou talent per quedar-se al marge, es van trobar ràpidament al corrent dirigit, encara que fos arrossegat per una “sensibilitat diferent” de la major part dels ciutadans normals. Era, doncs, el corrent col·lectiu de la moguda del rockil’underground, de l’anarquisme polític, etcètera. Avui dia, la majoriaila minoria, independentment del gremi a què pertanyin, tenen el mateix vocabulari conformista d’indignacionsidemandes.

Davant d’això es faran necessàries formes més estrictes de la discrepànciaide la interrupció; recordarem que als temps de la xerrameca, als temps de la impotència lingüística, la llengua precisa noves zones protegies: encara que només sigui al jardí dels amics, a l’hortus conclusus, només accessible a uns pocs, del qual no en surt res de valor per a la massa. Menyspreu tolerant de la majoria. (…)

Aplanen la idea que han deixat passar com una exhalació, esquematitzeniomplen el temps d’emissió amb preguntes que ells no s’han fet mai, els comentaristes, els debatidors, els infotainers. Adaptes finsitot els enigmesijeroglífics al seu llenguatge transparent pertot arreu, els mitjancers, els moderadors del món. La vergonya del món modern no és la qualitat de les seves tragèdies, que no es diferencia en això dels mons passats, sinó únicaiexclusivament de la increïble capacitat de moderar, la mitigació inhumana de les tragèdies en el procés de mediació.

Però els sentits només es deixen endormiscar, no matar. Algun dia es produirà un enorme esclat contra aquest engany dels sentits. (…)

La intel·ligència de les masses ha assolit el seu grau de saturació. És impossible que continuï progressant, que es transcendeixi ella mateixaique els deu milions d’espectadors de la RTL es converteixin en heideggerians. (…)

Només veig diferències mínimes entre un simulacre de diàleg a la televisióiun simulacre del procés d’estil estalinista en la manera com són presentats els convidats. Qui es deixa mirar per milions de ser indiferents en una conversa privada, qui viola la dignitatiel miracle del diàleg, de l’intercavi de paraules cara a cara, hauria de ser castigat amb la retirada perpètua de la seva esfera íntima. El règim de l’opinió pública telecràtica és la tirania menys sangonosaial mateix temps el totalitarisme més complet de la història. No té per què fer rodat caps, els fa innecessaris. No coneix ni súbdits ni enemics. Només coneix participants, fent confirmada amb el sistema. Per tant, ningú s’adona que el poder del conformisme abusa d’ell, l’explota, el mutila fins a tornar-lo irreconeixible.

(…)
També el malentès, finsitot el malentès es converteix en una cosa humanament valuosa per a nosaltres… gairebé s’ha dissolt en el tràfic de l’opinió pública. Tothom qui opina entén qui opina d’una altra manera. No hi ha res a interpretar. L’opinió pública resumeix, modula les freqüències més incompatibles entre elles… per transformar-les en un soroll de comprensió.

Allò que es pot malmetre es converteix així encara més en un privilegi de l’obra d’art que demana interpretacióino opina.

No tinc el més mínim dubte que l’autoritatiel mestratge estimulen un desenvolupament més gran de l’individu en tots els homes capaços d’obligar-se ells mateixos que qualsevol forma d’emancipació prematuraifàcil. L’educació sense amos ni senyors (i sense resistència) no ha estat bona per a ningúinomés ha aportat un augment de la indiferència, un cansament juvenil.

Llàstima, simplement llàstima per la tradició desaprofitada. Sí, es podreix a fora, davant de les portes, com una càrrega d’aliments valuosos als quals la població ha de renunciar per problemes duaners. La tradició mor davant les barreres d’una sobrevaloració híbrida de la contemporaneïat, mor davant la ignorància polititzada dels centres d’educacióiformació embussats durant una o dues generacions, bastions de la il·lustració més omnívora, immersos en una lluita, al mateix temps provocadoraidefensivaisempre ambivalent, contra els fantasmes d’una repetició de la història: “Oposeu-vos als començaments!”… Al! Creeu vosaltres mateixos un començament que serveixi d’alguna cosa!

És evident que es pot viure feliçidesesperat, commòsiil·luminat com sempre s’ha pogut viure, si bé només al marge de la concepció cultural dominant. Allò que s’ha d’enfortir és allò que és marginal. Allò que és general és poderós i, alhora, dèbil. La resistència és avui dia més difícil d’aconseguir, el conformisme és intel·ligent, ple de facetes diferents, més traïdorencimés devorador que abans, la bona intenció és molt més vil que l’estupidesa oberta contra la qual un es desmarcava.

Si deixéssim només de parlar de “cultura”idiferenciéssim, finalment, de forma categòrica entre allò que manté de bon humor les passesiallò que pertany als dispersos (que ni tan sols constitueixen comunitat), separats pel simple concepte de la claveguera, del canal televisiu… Si tinguéssim en compte, si més no, que aquí ja no es tracta del destí comú de la cultura… aleshores ens hauríem tret de sobre, finalment, una preocupació de caràcter “crítico-cultural” que podria omplir pàgines innumerables de diari.

Andreas Kilb: “Enfosquiment intel·lectual creixent”.
A: Die Zeit, No. 14, 2 d’abril de 1993.

(…)
La postura amb la qual es presenta el “Cant dels bocs” és estranyament ambigua. Strauss, que predica contra els “temps de la xerrameca”, el “soroll de la comprensió”ila “mitigació inhumana de les tragèdies en el procés de mediació”, ho fa precisament en un centre de la xerrameca com és l’Spiegel, entre Boris Becker, Wolfgang Schäubleiels pollastres de la salmonel·losi; invoca amb gest implorant “allò que és nostre”, que hem d’arrancar als “burletes, ateusifrívols insurgents”, però després resumeix amb brevetat: “Allò que s’ha d’enfortir és allò que és marginal”.

Un es posa a la plaça del mercat, engega un discurs encès sobre la vidail’esperit, la joventutil’estat, els valors falsosiveritablesideclara finalment a la multitud que no està parlant amb ella. Que tot allò que s’ha dit anava dirigit al “solitari”, al marginal (…)

A la tecno-plutocràcia hàbil, que de totes maneres ja ha arraconat en reserves culturals tot producte espiritual que la contradigui, Strauss ofereix (…) la creació de “zones protegides”is’ofereix ell mateix com a agent de viatges d’un intimisme que, un cop arraconat, resulta basant conformistaimanejable. La intel·lectualitat que encara gosa rebel·lar-se en alguna banda, ha de callaripurificar-se de la societat a l’“hortus conclusus” dels “amics”. Com a contrapartida, la societat pot dir el que li vingui de gust. El gest de protesta de Strauss és la variant més hipòcrita de l’oportunisme que es pugui imaginar.

(…)
L’agudesa del to de Strauss encobreix la falta d’agudesa del seu pensament, basat en un autoengany tan còmic com fatal. Perquè allò que diu Strauss no és sempre allò que vol dir. Tampoc ocupa la posició en què es col·loca. Qui és proclama de viva veu trencador de l’abús, de fet no ho és.

Botho Strauss no és l’opositor del corrent intel·lectual principal (…) sinó tot el contrari: és el seu prototipus. L’“home de dretes” de la “crisi” (…) no canta la canya a l’esperit de l’èpica, sinó que més aviat el proclama. El vell stablishment d’esquerres, amb calefacció central, totalment renovatiamb exempcions fiscals, al qual Strauss assenyala amb el dit pel fet de “ser amable amb allò que és estrangeriodiar allò que és nostre” ja porta molt de temps de part seva.

Que un no es qualifiqui d’“esquerres”, és a dir amb aquest “sinònim de falta de llestesaihabilitat”, ja és tan tòpic entre el nou bon to com lloar les “virtuts prussianes” tals com la capacitat de sacrificiisofrimentila disposició de servir que Strauss identifica amb “allò que és nostre”. Karl-Heinz Bohrer ja va ridiculitzar en una sèrie d’articles publicada al Rheinischer Merkur el “democratisme” atacat per Strauss; Hans Magnus Enzensberger ja va respondre a la “burla del soldat” amb una burla del pacifisme en un assaig sobre la Guerra del Golf. (…)

Però Strauss necessita tant la màscara de l’“heroi marginat” com l’escenari del Spiegel, perquè no es presenta com a crític, sinó com a profeta. (…)

Es tracta de la cultura, però no com a contingut de la consciència, sinó com a arma. “La modernitat no acabarà amb les seves suaus estribacions postmodernes, sinó amb un “xoc cultural”, el primer cop que rebrem d’allò que és “estranger”. L’“home de dretes” n’espera un “canvi profund de mentalitat, un canvi nascut sota perills”ila liquidació de la “concepció cultural hostil a la devoció” que impera des de fa cent anys a Occident, “seguint Nietzsche”.

Sens dubte seria interessant presenciar com Botho Strauss fa la guerra a favor de la Passió segons Sant Mateu, l’Altar d’Iselheimiel Divan d’OccidentiOrient. Però al seu “Cant dels bocs” (…) on es tracta del significat de les paraules, sinó més aviat del seu so.

(…)
Allà on Strauss encerta el to, d’altres ja hi tenen la teoria.iper això, amb Heidegger, Sedlmayer, GehleniToynbee, amb els profetes de la nit universal, la pèrdua del centre, del desafiamentide l’ascetisme, apareixerà també Oswald Spengler (…) Botho Strauss, amb aquesta rigidesa valuosa tan pròpia d’ell, ja va expressar el motiu més fosc del seu pensament: “el terror del pressentiment”. En altres paraules: simplement: la por.

“Quan observo la meva vida, veig un sentiment que ho ha dominat tot: la por, por del futur, por dels parents, por de la gent, por del son, por de les autoritats, de les tempestes, de la guerra, por, por. Mai he tingut el valor de mostrar-la als altres.”

Quan Spengler va interrompre el 1919 les seves notes autobiogràfiques (…), ja no havia de confessar a ningú el sentiment bàsic de la seva vida: ja ho havia convertit tot en teoria. El seu Ocàs d’Occident, el primer volum del qual va aparèixer la tardor de 1918iaviat es va convertir en un best-seller, és una “morfologia de la història universal” des de la perspectiva de la por.

(…) el llibre (…) és fascinant: no com a filosofia, sinó com a novel·la de la història universal. (…) Per al sentit estètic, per al sentit de la llenguaide l’estil, el llibre és una festa. Per a la ment és verí.

Segons Spengler, té el mètode de Goetheiels plantejaments de Nietzsche (…) La morfologia de Goethe (…) es converteix en Spengler en un esquema rígid (…) En lloc de destruir a trets la història universal com faria el catedràtic de Basilea, el seu nét morfologitzador en fa un conte de fades universal fantàstic. (…)

La cultura, a la qual Spengler s’aferra com Strauss a allò que és “nostre”, es petrifica (…) fins convertint-se en un mer contrari de la política, en un fetitxe, en un inventari mort. La cultura “pura” és tan absurda com inhumana és la política “pura”. Precisament a les anomenades nacions civilitzades es parla sempre en veu molt alta de la cultura quan es tracta de defensar sense miraments determinats interessos polítics. (…) Spengler mateix era l’intel·lectual cosmopolita la tomba del qual cavava amb gran estrèpit retòric. Enmig de la seva fúria, somniava secretament amb ser “el favorit totpoderòs d’un monarca eficaç del segle XVIII”. Aquest era el seu “hortus conlusus”.

Musil retreia a Spengler “ignorar de manera terrible” que el coneixement és també un “contingut”. El mateix ens val per a Botho Strauss. La “tradició” valuosa que invoca com a màxima instància no és un instrument de la marginació, sinó part viva d’un tot (…) La tradició que es margina deixa de ser tradició.

És la por,ino la necessitat històrica, allò que provoca l’ocàs. La por que segueix el final de les antigues certeses, (…) la ideologia perduda. Sempre hi ha algun “ocàs”. Però la qüestió és si es viu amb els sentits desperts o adormits, com a participant o com a profeta antiil·lustrat. Llegint Spengler tal com se l’ha de llegit avui dia, a contrapèlisense nostàlgies culturals, el seu llibre es converteix en una escola del compromís. No és Occident qui ha de sucumbir sinó aquesta postura de pessimisme cultural que insisteix en conservar les formes, sense prendre’s seriosament el seu contingut. Davant del reequilibri inevitable entre ricsipobres que s’anuncia a través de la marea d’immigrantside les crisis econòmiques, tenim l’oportunitat de decidir si volem renunciar del tot al nostre humanisme. La decisió no resultarà difícil a les persones que es resisteixen al cant dels bocs entonat pels qui proclamen l’ocàs.

Peter Glotz: “Amics, la cosa va de debò”.
A: Wochenpost n.9, 25 de febrer de 1993.

(…)
Botho Strauss és un embolicador perillós.

És perillosa la seva frívola tolerància davant del nacionalisme. (…) Hi ha una barreja d’ignorànciaide romanticisme. Els tadjiks (com tots els pobles, inclosos els més petits) mereixen tot el recolzament al seu esforç per conservar la llenguaila cultura. La llengua pròpia, però, no sempre ni a tot arreu implica el dret de tenir un estat propi (que els tadjiks, per cert, tenen).iels senyors TudjmaniMilosevic estaran d’acord que la “llei moral” croata o sèrbia justifica vessaments de sang. Volem potser estimular les seves guerres des d’Alemanya?

És perillosa la seva (…) denúncia de l’educació antiautoritària. ¿Per què els caps rapats de la dreta radical —tres mil a l’Alemanya de l’est, mil cinc-cents a l’Alemanya de l’est— són productes dels “atacs de pudor comesos per la primera joventut anarco-fidel pels volts de 1968”? ¿Potser aquell tracte amb els nens profetitzat per la generació del 68, que requeria tempsiarguments, va arribar a penetrar mai a les capes socials on es recluten els caps rapats? Potser els Joves alemanys de l’est que avui dia apallissen immigrants no han rebut una educació basada en aquestes virtuts secundàries que són la laboriositat, la disciplinail’ordre? (…)

És perillosa, per acabar, la seva interpretació mítica de la xenofòbia com passió cúltica “caiguda” amb un sentit “sagrat”i“creador d’ordre”. Qui parla d’un linxament espontani, “com a conseqüència del qual torna a regnar l’ordre a la comunitat” justifica (potser sense voler) els esforços que es fan per expulsar els angolesos dels tramvies de Dresden. L’odi a la “concepció cultural hostil a la devoció” així com la nostàlgia pueril dels “principis de la privacióidel servei” ja tenen gairebé cent anys. Conservàvem a l’esperança que aquesta barreja anímica s’hagués ofegat en sang com a molt tard el 1945. Botho Strauss ens demostra el 1993 que estàvem equivocats. (…)