Als quatre números anteriors de Pausa, que han significat una etapa d’iniciació i tempteig, hem intentat posar a l’abast dels nostres lectors algunes aproximacions teòriques a l’obra de Beckett, com a petita contribució a un dels objectius de la Sala: pal·liar el greu desconeixement que es pateix entre nosaltres dels camins oberts per l’autor irlandès a la creació artística contemporània.

Iniciant una nova i més ambiciosa etapa editorial, i coincidint amb el Memorial que obre la temporada 90-91 de la Sala -vegeu informació adjunta-, la revista Pausa ha volgut aportar a la bibliografia beckettiana un número monogràfic que reuneix assajos inèdits o de difícil accés, presidits tots ells per criteris, més que d’informació i divulgació, d’aprofundiment i fins i tot de confrontació personal amb l’obra de Samuel Beckett.

Així mateix, presideix la majoria dels treballs un tarannà més analític que interpretatiu, prioritàriament orientat a entendre el funcionament de l’escriptura beckettiana, la radicalitat de les seves opcions genèriques, la naturalesa de la seva teatralitat, les estratègies i avatars de producció i recepció del Sentit que els seus textos produeixen i provoquen… més que no pas a acumular discursos exegètics sobre una obra que ostenta el màxim d’immanència estètica.

Els autors que han col·laborat -generosament, tot sigui dit- en la constitució d’aquest número especial semblen coincidir no només en el coneixement rigorós i fascinat del territori beckettià, sinó també en la convicció que els seus textos no requereixen ser “explicats” ni “desentranyats” des d’un saber qualsevol; més aviat reclamen l’exercici d’una lectura despullada, oberta i, en tot cas, còmplice.

La complicitat és, efectivament, el vincle que l’obra de Beckett proposa als seus lectors -traductors i realitzadors inclosos-, i és també el sentiment que pretenem suscitar en aquells que ens acompanyen en l’aventura d’atalaiar aquestes pàgines.

 “Quelle contribution à la compagnie ce serait…”