La revifalla del teatre de text, que va travessar fecundament Europa a la meitat de la dècada dels vuitanta i tot al llarg dels noranta, va tenir, a Catalunya, una intensitat inaudita. El degoteig d’escriptors va ser sorprenent i incessant, les seves obres responien a noves inquietuds i interessos alliberats finalment del compromís polític i ideològic que havia monopolitzat la dramatúrgia del darrer franquisme i de la primera democràcia, alliberats també de les inèrcies del mal anomenat teatre de la imatge i de la moda de la creació grupal o col·lectiva. Amb tot, la dificultat persistent d’estrenar i de publicar i, sobretot, la incapacitat de consolidar uns circuits i de fidelitzar un públic ampli van fer dubtar a molts de la legitimitat de l’etiqueta: «nova dramatúrgia catalana»?

Avui, una nova lleva de dramaturgs, més joves i molt heterogenis, pren el re- lleu (o incrementa) les generacions de la fi del segle: mai com ara no hem tingut tants de textos damunt la taula… I això no obstant, continuen els entrebancs per arribar al públic. La pregunta segueix vigent: existeix avui una autèntica «nova dramatúrgia catalana»? Anem a pams.

***

La dramatúrgia dels autors dels noranta ha estat una dramatúrgia bàsicament íntima i generalment formalista que ha buscat recursos dramatúrgics que li permetessin d’observar la realitat amb una nova mirada. Ha tendit a eludir tant els referents explícits com el tractament directe o didàctic de problemes socials o ideològics concrets. Més enllà del 2000, les propostes dels autors s’han diversificat, els models ja no són tan clars ni tan pocs, ni les escoles tan marcades. Molts dels dramaturgs han evolucionat cap a propostes i interessos que no tenen res a veure amb l’estil i el contingut de les obres amb què van començar a escriure. Sembla evident que, com a concepte aglutinador d’un corrent creatiu a casa nostra, l’etiqueta de drama relatiu —que va servir a les acaballes dels noranta per definir les obres que tendien a la no-explicitació, el no-dit, l’estranyesa i el misteri— ha quedat pràcticament superada. La diversificació de l’estil i dels interessos dels autors (motivada per la dispersió de les línies mestres d’alguns centres de formació-producció), l’ampliació de les influències foranes (han augmentat les vies d’introducció i de coneixement del teatre estranger de primera línia) o la variació de les opcions creatives vinculades a la professionalització ja no permeten aplicar conceptes unitaris i reduccionistes al conjunt de les nostres lletres dramàtiques. Així, tenim que els dramaturgs catalans comencen a plantejar-se què en fan, de la seva realitat immediata, i el context comença a aparèixer clarament definit, perfectament reconeixedor. La mateixa escriptura que ha decidit recuperar les referències locals també s’atreveix ara a presentar temes d’actualitat amb una voluntat ideològica no dissimulada (els autors dels noranta ho feien de manera implícita o soterrada). No cal dir que no es tracta de plantejar consignes, però sí d’oferir noves perspectives davant la realitat anivellada dels titulars dels diaris. En definitiva: si bé les possibilitats d’edició i d’estrena són encara precàries, també és cert que l’obertura de gèneres (des de la comèdia d’embolics a la tragèdia contemporània, passant per totes les formes del drama, els experiments multidisciplinaris o l’escriptura in progress) i el domini de la tècnica (adquirit principalment en escoles com ara l’Obrador de la Sala Beckett o l’Institut del Teatre) evidencien una «base» prou sòlida; una base que hauria de facilitar l’accés a la normalitat. Què falta encara?

***

Convençudes que l’autor no aprèn i evoluciona fins que no estrena (potser fins que no fracassa), diverses instàncies de la ciutat miren d’activar estratègies de promoció i estrena. Benvingudes! Només cal que no siguin flor d’un estiu, que es coordinin amb ànim de servei, que s’oblidin de les dèries de la descoberta permanent de valors i que pensin més en el futur que en el present. És en aquest sentit que neix el cicle de dramatúrgia catalana endegat per la Sala Beckett per al 2007. Estem convençuts que la presentació continuada, durant tot un any i en un mateix teatre, d’espectacles i textos d’autors catalans vius pot servir de crit d’atenció, tant a escala nacional com internacional, sobre la qualitat i la diversitat estilística del teatre que s’està escrivint avui en dia al nostre país; i també sobre les dificultats que tots aquests dramaturgs, joves i no tan joves, continuen tenint per consolidar la seva vocació i donar continuïtat a les seves inquietuds artístiques.

El cicle inclou propostes de dinou autors vius. D’aquests dinou, n’hi ha deu que estrenaran obra al llarg de l’any; els altres nou —ni menys joves ni menys inexperts— són dramaturgs, alguns prou consolidats, d’altres més novells, que treballaran i/o mostraran la seva obra en altres formats: lectures dramatitzades, laboratoris de creació, publicacions, tallers, etc. La seva presència ajuda a completar la idea del que és una dramatúrgia catalana efervescent i plural. Lògicament, no es pretén oferir una nòmina exhaustiva dels actuals protagonistes de l’escriptura dramàtica en llengua catalana. N’hi ha molts més. Els dinou de la Beckett només en són una mostra. Quants altres noms, premiats o estrenats, hi podríem afegir! Els més consolidats: Lluïsa Cunillé, Sergi Belbel, Jordi Galceran, Josep M. Benet i Jornet… Les generacions dels noranta: Josep Joaquim Julien, Beth Escudé, Sergi Pompermayer, Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Àngels Aymar, Manel Dueso, Manel Veiga, Juli Disla, Josep R. Cerdà… O, entre les incorporacions del nou mil·lenni, Gerard Guix, Àlex Mañas, Carles Armengol, Jordi Casasampera, Daniela Feixas, Guillem Clua, Vicent Tur, Vicent Ferrer, Jordi Faura, Anaïs Shaff i un etcètera, com diria Núria Santamaria, «llarg com un dia sense pa». Hi ha el risc —diuen— de programar «mitjanies», és cert; institucions, sales alternatives, empresaris privats, jurats de concursos, petites editorials, escoles d’escriptura i revistes propiciïn una efervescència tan nombrosa com mediocre. Què és millor, però?

Limitar la possibilitat de confrontació amb el públic —allò que al capdavall fa créixer l’autor— o promoure una certa selecció natural? No som, com pensen alguns, com els nostres veïns europeus, que disposen de circuits diversificats per passar el sedàs de la manera el més endreçada i justa possible. En vista de tot aquest cicle, la reflexió sobre l’estat actual de la nostra dramatúrgia serà inexcusable, i caldrà confrontar-la amb altres èpoques i amb altres contextos culturals. Per això, la revista pausa se’n fa ressò. Presenta, de primer, alguns articles de context i una taula rodona, amb opinions contrastades i gens complaents; en segon lloc, ofereix entrevistes força il·lustratives amb els protagonistes del cicle i, en tercer lloc, ofereix algunes fitxes d’obres d’autors que no han entrat en la programació de la Sala aquest 2007.

El futur del teatre català contemporani és, ara per ara, una incògnita. I ens fa l’efecte que això és bo. Si fos previsible, segurament seríem pessimistes, i no ho volem ser. Noms com ara els d’aquest cicle de la Beckett, i tants d’altres que no hi han cabut, fan pensar en l’eclosió d’una nova «era». Quins models? Quins temes? Quines estructures productives acullen/acolliran les seves obres? Quina relació establiran amb el gran públic? Podrem parlar finalment de l’existència d’una «nova dramatúrgia catalana contemporània»? Massa preguntes per a un sol final.