Al número anterior dèiem que Susan Sontag ens havia promès que ens faria arribar l’article sobre Sarajevo, i sobre el muntatge que va fer a la ciutat assetjada de Tot esperant Godot de Beckett, que va publicar a la “New York Review of Books”. Així ho va fer, i en publiquem la traducció en aquest número. Com a contrapunt, la referència d’un altre muntatge del mateix text de Beckett, aquest fet a Lisboa. Continuem d’aquesta manera en la línia que ja vam començar a marcar amb el debat sobre Botho Strauss, d’obrir la revista a reflexions que, sense ser alienes al teatre, vagin més enllà pel seu abast social i polític de la pura xerrameca endogàmica. Per desgràcia són massa vigents aquells versos que va escriure Bertolt Brecht ja fa molts anys, i que Feliu Formosa va traduir així:

Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
demostra insensibilitat. Aquell que riu
no ha sabut encara
la terrible notícia.

Al Dossier es parla de tres autors francesos contemporanis que han estat representats últimament a Catalunya: B. M. Koltès, Enzo Cormann i Valère Novarina. Hem volgut emmarcar els materials que hi fan referència en una reflexió més àmplia sobre el pes extraordinari que té el teatre francès en el modern teatre català.
No hi ha novetats a les seccions habituals, i mantenim l’esforç de donar en versió bilingüe la pràctica totalitat dels materials de la revista.