Estem en deute amb Joan Brossa, un deute que aquest número només paga molt parcialment. Una revista interessada en la reflexió i en la renovació del llenguatge teatral s’ha de treure el barret davant d’aquest home tan tossudament lliure. I, si s’hi fixen bé, el barret ens el traiem gràcies a la singular col·laboració de l’artista Jordi Pablo que acompanya la numeració de les pàgines d’aquest exemplar.

Molt recentment una part de l’obra de Brossa, de la seva poesia visual, va ser present a la Fira d’Art de Basilea. Algun diari comentava que va interessar molt als compradors, sorpresos de saber que l’autor havia deixat enrere els setanta anys. Es pensaven que era molt més jove. I tenien raó. Fins que el temps caníbal de la història no integra una obra, aquesta continua sent més jove que el seu temps.

Aquest número centra el seu interès en la producció dramàtica brossiana, però no pot ignorar que el conjunt del treball de l’autor forma un tot travat, que ell mateix no dubta en qualificar genèricament de poesia. Per això les referències a la seva vinculació amb el cinema o amb la música no s’han de considerar excursos, sinó maneres complementàries d’aprofundir en la matèria.

Teníem un interès molt especial en contribuir en la difusió del coneixement d’aquest gran artista, i per tant que totes les col·laboracions fossin accessibles al lector, almenys en un àmbit ibèric i ibero-americà, per això publiquem traduccions de tots els articles rebuts en català. Això ens ha limitat l’espai disponible i ha propiciat un retard en la data d’aparició del número que, esperem, no es tornarà a repetir.