Aquest dossier pretén aportar materials per a la reflexió a propòsit de l’estatut del text en el teatre contemporani. Sobretot pel que fa a la dicotomia entre el que són «partitures» textuals i el que són «materials» per a l’escena. En aquest sentit, proposem tot un seguit de reflexions de diversos autors catalans contemporanis sobre la qüestió, juntament amb un article de fons (Carles Batlle) i una entrevista (Erika Fischer-Lichte).

Per provocar aquesta reflexió als autors, els vam fer arribar el següent text, que inclou algunes idees i una pregunta (que, de fet, són moltes).

  1. Circumscrit a la forma del drama absolut, el «teatre dramàtic» probablement ja no sigui el més adient per reflectir l’esperit dels temps actuals. Però què passa amb el text teatral? A què ens referim, per exemple, quan parlem de «teatre de text»? Continua sent útil per vehicular una visió contemporània del món?
  2. Sovint, a propòsit del text teatral contemporani, es diu el següent: ha perdut jerarquia, ha esdevingut un «material», es nodreix del «document», evita la construcció dramàtica, bandeja la «representació» (i, de retop, la «ficció»).  Llavors, un «teatre de text» que fos refractari a tot això hauria deixat de tenir sentit com a producte contemporani («intempestiu», que diria Giorgio Agamben)?
  3. Resulta curiós veure com les diverses teoritzacions del performatiu d’ençà de l’arrencada del nou segle (i amb la mirada posada en les dues dècades anteriors) han ignorat sistemàticament l’esclat i la difusió internacional (entre el finals dels vuitantes i l’inici de la crisi econòmica) d’un drama contemporani molt poc convencional (fragmentat, polifònic, híbrid, rapsòdic). Què n’hem de fer, d’aquests textos? No són «drama absolut»; però són «drama»? Com els hem de valorar?
  4. Potser cal diferenciar entre un «text material» (definit pel postdramatisme) i un «text partitura». Aquest darrer, convençut de la necessària dialèctica entre forma i contingut, proposa vies noves sense renunciar a definir patrons textuals a traduir en escena. Entre el Hamlet màquina de Heiner Müller i el Drac d’or de Roland Schimmelpfennig hi ha molts puts intermedis.

Pregunta

Com conceps /treballes la textualitat en els teus processos de creació? El text en les teves creacions té sentit (aïllat) més enllà de l’espectacle? És un «material» o és una «partitura» (o totes dues coses)? T’interessen els conceptes de «ficció» i de «representació»? Hi ha algun procediment creatiu textual que t’interessi especialment (o que sigui determinant en les teves creacions)?

 

El Dossier Textualitat Contemporània inclou els següents textos:

Texto o no text, de Narcís Comadira.
Sobre textualitat contemporània, de Mònica Almirall.
És fascinant com avui en dia ser honest, en l’art, es premia amb la concessió, si més no, del perdó, de Marcel Borràs i Nao Albet.
Per què i en quin sentit tinc alguna cosa a veure amb textualitat teatral contemporània (crec), de Davide Carnevali.
Sobre el teatre de text, de Guillem Clua.
Digresiones como puños (o como resistir narrando), d’Ernesto Collado.
Sobre textualitat contemporània, de Daniela Feixas.
L’escriptura i l’autoengany, de Llàtzer Garcia.
El text viu, d’Alícia Gorina.
L’escriptura que controla, de Carles Mallol.
No tinc la certesa de res, de Josep Maria Miró.
Els contes que m’explico, d’Ivan Morales.
Visions, reflexes i reflexions sobre el text teatral, de Jordi Oriol.
Lo contemporáneo y la estupidez, de Marilia Samper.
El text com a bastard, d’Àlex Serrano i Pau Palacios.
El acento de mi abuelo, de Victoria Szpunberg.
Contra la literatura, de Joan Yago.
Entrevista amb Erika Fischer-Lichte: «La sacralitat del text és una ideologia», realitzada per Elisabeth Massana i Marta Tirado.
Modelo, partitura y material en la escritura dramática contemporánea: una solución, de Carles Batlle i Jordà.