Un cop més, un cop a l’any, us presentem en paper els treballs més detacats de Pausa durant els últims dotze mesos.

Per començar: per què un dossier sobre el teatre i la dramatúrgia contemporània a Itàlia? Sospitem —d’acord amb Gian Maria Cervo— que «a Itàlia no li importa gens a ningú si algú fa un muntatge a la Visconti, a l’Ostermeier, a la Marthaler o a la Ronconi», que al «sistema teatral italià no hi ha una reflexió organitzada i orgànica», que els dramaturgs «són rars» i que «impulsos i concepcions viscerals radicalment diferents conviuen en la mateixa temporada del mateix teatre.» I amb tot, els darrers senyals indiquen un moviment estrany: i si totes aquestes pegues (que sobre el paper semblen anunciar la desestructuració i el caos) haguessin esdevingut l’humus fructífer d’una producció inquieta, arriscada i cada cop més internacional? És per això que sovint arriben —amb comptagotes encara— propostes de teatre italià de text a casa nostra?

Algú observarà, amb tota la raó del món, que ja fa temps que sentim a parlar de Fausto Paravidino, però també és cert que fins fa quatre dies ningú no ens havia dit res de dramaturgs com ara Tarantino, Erba, Carnevali, Scimone, Calvani o el mateix Cervo. D’ençà de la retrobada amb el text dramàtic a finals dels anys vuitanta, ens havíem arribat a convèncer del tòpic: el nou drama italià era un desert. Tanmateix, el context està canviant; amb problemes, sí, però ho està fent de manera decidida. Les preguntes estan servides: se’n sortiran els autors?, consolidaran la seva presència als escenaris?, com els afectarà la situació actual de crisi?… I com escriuen? (amb la complicitat d’altres agents?, amb models forans?, seguint la tradició?), què els interessa?, què hi ha de peculiar en les seves «formes»?, de què parlen?… Tot plegat són qüestions que volem ajudar a perfilar amb els materials del nostre dossier (elaborat arran de la mostra que la Sala Beckett ha ofert durant la temporada 2012-2013). Esperem que us sigui d’utilitat.

Enguany no podíem deixar de fer-nos ressò del desè aniversari de l’Obrador de la Sala Beckett. En aquest sentit, hem convidat a alguns professors, exalumnes, amics i col·laboradors habituals a dir-hi la seva. En la majoria de casos, les aportacions, més enllà de les felicitacions de rigor, aporten mirades que, si bé d’una banda ens ajuden a valorar la trajectòria i l’abast del projecte, de l’altra també ens il·luminen a l’hora de comprendre els processos de la composició dramatúrgica i de la pedagogia de la l’escriptura. Us recomanem aquesta secció, no cal dir-ho.

Així mateix, hem aprofitat l’ocasió per aprofundir en l’obra d’una de les nostres dramatugues amb una producció cada cop més personal, més arriscada, més coherent i més reconeguda. Parlem de Victoria Szpunberg, autora de textos com ara Esthetic paradise (2001), L’aparador (2006), La màquina de parlar (2007), La fragilitat de la memòria (2008-2010, trilogia que inclou El meu avi no va anar a Cuba (el meus pares sí), La marca preferida de las hermanas Clausman i La memòria d’una Ludisia) o Boys don’t cry (2012). Els estudis de Diana González, Gino Luque, Laurent Gallardo o el mateix Carnevali ens apropem a un univers singular, que marca un punt i a part en la deriva
majoritària de la textualitat dramàtica a la Catalunya actual.

Pel que fa a l’autoria estrangera, hem donat protagonisme a un prestigiós autor britànic que ens acompanya de ben a prop ja fa alguns anys (vinculat a l’aventura de l’Obrador d’estiu): Simon Stephens. La seva obra, estrenada i valorada arreu del món, ofereix un contrapunt interessant al material dels dossiers precedents. I ja per acabar, també hem afegit a aquest número la ressenya d’alguns textos de teatre rus contemporani. Si hi esteu interessats, són obres que han estat traduïdes a l’Obrador i que, per tant, són accessibles. Només cal demanar-les.

Una darrera bona notícia: ja teniu a l’abast, al nostre web, textos breus d’autors emergents de diversos països (alguns ja plenament consolidats, com ara Nick Payne, Oliver Kluck, Frédéric Sonntag, Philip Löhle, Sylvain Levey o els autòctons Guillem Clua, Helena Tornero, Marta Buchaca, Jordi Oriol, Jordi Faura, Gemma Rodríguez, Ferran Joanmiquel o Àlex Mañas) que han passat des del 2006 pel Taller Internacional de l’Obrador. Són textos breus que, al mateix temps que ens ajuden a fer-nos una idea de les dramatúrgies personals (i nacionals) de cada autor, ofereixen un material utilíssim per a tallers, seminaris o treballs amb escenes. Aprofiteu-los!

I que sigui per molts anys!