Reconnexió amb el real

Quan l’any 2001 vam presenciar l’enfonsament de les torres bessones de NY, ja érem conscients que la comunicació, associada a les noves tecnologies, tendia —i continua tendint— a produir un flux accelerat d’imatges que barregen en la nostra consciència el succés, la seva difusió i les seves conseqüències. Havíem presenciat les atrocitats de Bòsnia des del menjador de casa. Ens sentíem —encara ens sentim— afectats pel vertigen de la saturació informativa i per la impossibilitat d’agafar distància. Teníem problemes per construir el relat de la nostra història. L’acceleració de la modernitat —havia explicat Baudrillard nou anys abans del desastre de Manhattan— ens havia fet sortir de l’esfera referencial del real, ja que cal una certa «lentitud», una certa «distància», perquè es produeixi aquesta cristal·lització significativa de successos que anomenem història. Havia arribat l’hora de la simulació. Aquella concepció judeocristiana d’un «temps orientat a un propòsit», que diria Steiner (la història entesa com a procés cap a la perfecció), ja no tenia sentit. O no l’hi sabíem trobar.

D’altra banda, a partir de l’impacte del 2001 —potser abans, amb la retransmissió informatitzada de la Primera Guerra del Golf—, vam prendre consciència que les imatges mediatitzades de la realitat estetitzen el real —el desrealitzen— i ens deixen orfes de tota certesa. Tot, sense excepció, era construcció, codi, espectacle o simulacre (un simulacre que perdia les propietats revulsives amb les quals havia nascut a l’etapa postmoderna, enfrontant-se tant a realismes com a abstraccions).

En els darrers anys, els artistes han interpretat aquesta transició com l’entronització definitiva del regne de les aparences, una configuració del món
homogènia i alienadora. Un trencaclosques que és fruit de la combinació de la infinitat d’imatges, perspectives i muntatges amb què ens saturen els mitjans de comunicació. Per això, l’antiga dissolució del real, que en l’eufòria desconstruccionista i postmoderna s’havia celebrat en el camí de l’alliberament i la ruptura, avui pot ser viscuda com un trauma.

Avui, el teatre contemporani s’impregna de realitat a fi d’aconseguir que el real es reintrodueixi en aquesta construcció i la inhabiliti. La recuperació del real lluita contra la «fàbrica d’imatges» i el pastitx historicista, alhora que renuncia a la representació convencional de la realitat i/o a espectacularitzar-la. A canvi, proposa una experiència artística que hauria de reconnectar l’espectador amb l’autenticitat del món, i comporta la reivindicació del present, de l’ara, de la immediatesa, de l’exposició impúdica del pla íntim, i també la reintroducció d’allò que és extraestètic en les obres. Defuig l’abstracció, estableix ponts amb els contextos socials i històrics i ens apropa a tot allò que és quotidià.

La «reconquesta del real» en el teatre d’avui es relaciona preferentment amb la performativitat. Llavors el real és presencia, és difuminació dels límits entre el subjecte i l’objecte, és enfrontar-se físicament al que és irrepresentable (la violència, la mort…). S’instaura una línia creativa que intenta restablir una distinció nítida entre el que és realitat i el que és ficció. Aquesta tendència coincideix amb el qüestionament postdramàtic de la representació (segons la definició de Lehman, presentar esdeveniments escènics, a partir d’un ús poc jerarquitzat dels sistemes de signes, en lloc de representar històries fixades prèviament en un text dramàtic). Així, l’experimentació amb el cos, l’exposició real del performer (tant des del punt de vista físic —extern— com des del punt de vista íntim), la dissolució dels límits entre ell i el personatge, la irrupció de la violència i/o de la sexualitat explícites o el fet de mostrar allò que és abjecte (l’escatologia) pretenen produir un xoc en els espectadors, alhora que fan créixer la sensació d’experiència present.

La «reconquesta del real» també es relaciona amb el text dramàtic. Sovint, en l’escriptura teatral, el real ve determinat per la presència de «documents» a l’interior d’estructures a mig camí entre la narració i la representació. I també es produeix flirtejant amb la idea de «catàstrofe» (els efectes d’arbitrarietat en la ficció són valorats com una manifestació dramàtica del real); recuperant el context (temàtiques vinculades a la memòria, l’actualitat, la localitat i la quotidianitat) després d’anys d’explorar l’abstracció, el minimalisme, l’intimisme o la sostracció; incorporant un testimoni directe (implicació dels performers i/o de l’autor en els esdeveniments representats o narrats) o un testimoni indirecte (a partir de relats i documents: premsa, cartes, interrogatoris, informes, actes de reunions, documents gràfics i audiovisuals, etc.), i també treballant sobre l’escena a partir de les improvisacions i les experiències reals dels intèrprets.

Benvinguda sigui la realitat al teatre contemporani. Ara més que mai cal que el teatre ens ajudi a evitar el desencant, el pessimisme, la inacció fatalista (distímia) o la desconnexió i insensibilització per sobreexposició i saturació informativa. Que així sigui. Els materials del nostre dossier pretenen mostrar exemples i aportar una mica de reflexió sobre aquest fenomen tan complex que, més que retorn, hem gosat batejar com a reconquesta.

A més a més, arrodonim el número de l’any 2011 amb altres articles (teatre alemany, que completa el dossier de l’any passat), entrevistes (Mayorga, Angelet, Oriol, Serrano) o dossiers breus —que inclouen entrevistes, textos i assaigs— dedicats a diversos autors contemporanis (Novarina, Be, Soler). Aquestes seccions, publicades en paper, es complementen amb altres aportacions de l’any que trobareu al nostre web. Us convidem a passejar-vos-hi.

Fins a la propera ocasió.