Com s’aproxima el teatre a la violència? Des de quina perspectiva, amb quins paràmetres es pot abordar la seva representació? Representar la violència por ajudar a transformar la realitat? Pot ser la solució —una resposta ètica i política— per als creadors que treballen en contextos en els quals els drets humans són violats impunement? I en els que no?

Fa poques setmanes, en una amena conversa a l’Obrador, Michel-Marc Bouchard, insigne dramaturg del Quebec, predicava que la violència era inherent al fet teatral. I en reivindicava la necessitat. Ben mirat, com també destaca Mark Ravenhill, el drama contemporani, amb Harold Pinter, Edward Bond o Sarah Kane al capdavant, és decididament violent. Per què? És una moda? És evident que hauríem de recelar de la violència quan es converteix en una moda, o quan només persegueix d’excitar la morbositat o d’incrementar els ingressos de taquilla. Però no es pot bandejar una escriptura de la violència sense posar fre a una resposta natural davant del món que ens envolta. Representant la violència potser duem a terme un patètic intent de reconstruir i contextualitzar —de pair i de comprendre— el nostre univers caòtic i sangonós. Terrible. Probablement —i ens reconciliem amb l’antiga valoració de la catarsi— experimentem i purguem el pànic i la compassió, i accedim així a una retrobada dimensió política per al teatre del demà.

Ara bé, «¿es posible —diu Gino Luque en un dels textos del nostre Dossier— representar por medio del lenguaje (verbal o corporal) una experiencia de dolor físico que se resiste a ser interpretada mediante cualquier ejercicio conceptual? ¿Qué autoridad tiene un dramaturgo, un director o un actor para apropiarse de una experiencia dolorosa que le es ajena y construir, a partir de ella, un producto estético?» Més encara: quins codis calen per representar la violència d’una manera versemblant a escena? Una solució és no fingir. Aportar directament el dolor personal i —tal com proposa Angélica Liddell— recuperar, mitjançant el sacrifici, no només la identitat, sinó la llibertat. Sacrificar el propi cos per retornar a la societat la violència que la societat exerceix damunt nostre.

Tot plegat són uns pocs textos per a la reflexió. Tenim moltes preguntes i no gaires respostes. Algunes experiències personals i un text teatral: Què va passar Wanoulelé? (precedit per una nota del seu director, Carles Alfaro). Això és tot. Una petita escletxa de llum —o això voldríem— en la immensa tenebra d’una experiència estètica que provoca les nostres consciències i les confronta amb la contradicció i l’angoixa.

Amb les entrevistes de (Pausa.) al premi Nobel de literatura, Harold Pinter, i a la directora anglesa Katie Mitchell (associada al National Theatre de Londres), dirigim la mirada cap al teatre contemporani del Regne Unit. Mirada que es completa amb l’edició d’un text breu d’un dels nous valors de la dramatúrgia britànica, Jason Hall (que va participar a l’Obrador d’estiu de l’any passat). D’entre la resta de seccions habituals, a manera de Retrovisor del nostre darrer Dossier, destaquem la sòlida proposta d’Esteve Miralles a l’hora d’avaluar l’ús de la llengua al teatre. Unes breus «notes sobre la llibertat creativa i la qualitat artística» que proporcionen pautes de treball i de reflexió a l’hora d’editar —escriure— un text teatral a casa nostra i en la nostra llengua. Us les recomanem.

Que tingueu una bona lectura.