Qualsevol article informatiu sobre la trilogia que componen les obres Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia d’Esteve Soler corre el greu perill de perdre vigència en qüestió de minuts. Des que l’any 2008 Contra el progrés va ser seleccionada per participar al festival berlinès Theatertreffen, la vida d’aquests tres textos ha estat en contínua ebullició escènica internacional. Fem-ne només cinc cèntims. Traduïts a sis idiomes —anglès, francès, alemany, castellà, grec i italià—, arreu se’n succeeixen les lectures dramatitzades i els muntatges; prop de trenta directors, amb els corresponents repartiments, els han donat a conèixer a Alemanya, Estats Units, França, Suïssa, Àustria, Grècia, Veneçuela i Xile. Han format part de les seccions oficials de l’esmentat Theatertreffen i del Literaturfestival, ambdós a Berlín, així com —en dues ocasions— del certamen francès La Mousson d’été. Tanmateix, el valor d’aquesta trilogia no rau en el ressò que feliçment ha obtingut. La seva excepcionalitat cal cercar-la a l’interior dels tres precisos engranatges que la formen: en vint-i-una peces breus, l’autor elabora un retrat copsable i encertat de bona part dels mals que afligeixen la convulsa societat actual.

Esteve Soler va escriure Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia entre 2007 i 2010. Per referir-s’hi, Antoni Ribas va encunyar recentment el terme trilogia àcrata («Guten morgen, Herr Soler», Time Out Cultura, 28 d’agost de 2011). Certament, el nom és una troballa notable, perquè sota l’aparença d’una burlesca apologia del desordre, d’un intent d’enderroc dels pilars bàsics de la nostra civilització, el dramaturg revela la veritable acràcia en què vivim: la nostra feblesa —com a individus, com a ciutadans, com a éssers humans—, el desgovern que exercim i acatem en tots els àmbits —potser per manca de res millor— i la falsedat o la inutilitat dels conceptes sobre el quals sustentem les nostres esperances. Les obres commouen des dels mateixos títols: ningú resta indiferent a aquestes declaracions de principis. Amb ells, Soler sembla dir-nos: «M’oposo a tot allò que vosaltres trobeu virtuós, desitjable i digne d’ésser defensat a qualsevol preu». No ho fa per caprici ni d’una manera insubstancial; el seu teatre està molt lluny d’altres textos i muntatges sorollosos de rebel·lia aparent i fil fragmentari inintel·ligible que piquen l’ullet a l’ordre establert tot fent veure que l’ataquen. Aquesta trilogia àcrata és veritable teatre polític i filosòfic carregat de raons, amb un contingut sòlid i un sorprenent desplegament d’arguments que desmunten els prejudicis de l’espectador. Els conceptes que posa en dubte funcionen com a axiomes des de fa massa temps. Les seves obres ens interroguen amb les preguntes que al teatre li pertoca de fer precisament perquè tothom les calla: «De debò que trobeu tot això virtuós, desitjable i digne d’ésser defensat a qualsevol preu?». Progrés, amor i democràcia han perdut amb l’ús el seu esclat immaculat. Els Reis de l’Orient ja no porten coses a la gent.

Contra pronòstic, ni la magnitud de l’empresa ni l’ambició del seu discurs afeixuguen l’eficàcia dramàtica dels textos. El descontentament ideològic i l’amargor existencial que hi prenen la paraula són com aquells licors que farceixen generosament els bombons: omplen per sorpresa la boca de  l’espectador i hi deixen el regust definitiu, però ho fan precedits i embolcallats per l’exuberant i rotunda dolcesa de la xocolata. Així mateix, Soler articula les seves tres obres de manera que no només siguin de bon pair, sinó que convidin irresistiblement els assistents a clavar-hi la primera queixalada per empènyer-los després a continuar endrapant sense fre. Amb cadascuna d’elles acompleix una fita que ara per ara el teatre molt rarament abasta: manté el públic en suspens durant tot l’espectacle. Com ho aconsegueix? Molts són els mèrits de la trilogia i moltes, per tant, les bondats que cada espectador pot trobar-hi per restar a la seva butaca corprès, desconcertat i àvid. Destaquem-ne només tres: l’agilitat, la comicitat i la conscient utilització dels registres.

Pel que fa a l’agilitat, Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia comparteixen un mateix esquema estructural: consten de 7 peces breus. Una rere l’altra, les peces plantegen, embrollen i resolen situacions independents, a mig camí entre el realisme i l’absurd. Totes constitueixen variacions al voltant dels diversos aspectes vinculats al tema central —aquell que dóna títol a l’obra sencera: progrés, amor, democràcia— o, més aviat, manifestacions de les perversitats que s’esdevenen i executen en el seu nom. Expert cinèfil, Soler podria haver pres d’Ernest Lubitsch —de qui millor?— la lleugeresa ingràvida i veloç amb la qual ens serveix sense fer escarafalls una greu reprovació de la precarietat de l’statu quo i de la forçada artificialitat amb què el sostenim.

Per la seva banda, la comicitat amara les vint-i-una peces, inunda les acotacions, vessa per damunt de les rèpliques. El seu humor és planer, però no simple; directe, però no barroer; poètic, però no ingenu; estrafolari, però no ridícul; elaborat, però no intel·lectualment elitista; actual, però no esnob. Es tracta d’un humor vast que allarga els seus tentacles juganers per tal de pessigollejar fins a la riallada tots els ocupants de la sala. No hi ha gaires obres capaces de fer riure alhora el públic general, els crítics i la gent de teatre: la trilogia Contra se’n surt folgadament també amb això.

Mitjançant l’alternança de registres, l’autor catapulta l’espectador d’una peça a l’altra, d’una situació inèdita a la següent, sense més solució de continuïtat que el senzill «(Fosc)» final que remata totes i cadascuna de les peces (fora del text 7 de Contra l’amor). Esteve Soler enfronta personatges nets —dibuixats amb quatre trets ben triats, una parla definida i una actitud evident envers la realitat— amb circumstàncies confuses o amb dilemes equívocs. O bé eixa una resolució necessària i òbvia en mans de subjectes desorientats, individusmoralment deformes, aberrants exponents del progrés, l’amor o la democràcia duts al paroxisme. Escull per a cada text la situació, els personatges i les paraules incontestables; després, en cadascun d’aquests sistemes coherents introdueix desajustos, xocs, sobtades interferències de registre. L’efecte que es produeix és instantani i poderós: hilarant, inquietant, revelador, enutjós, aterridor.

Indubtablement, cap d’aquests punts forts sorgeix com un bolet aïllat i inopinat. Tots tres funcionen estretament vinculats entre si: la comicitat es beneficia del joc amb els registres, que esdevé trepidant gràcies a l’agilitat, que, al seu torn, pot desenvolupar-se plenament dins de la cotilla fluixa de la comicitat. I viceversa.

A l’era de la intertextualitat, la trilogia Contra es presenta com un brillant exercici de creació dramàtica dinàmica, complexa i referencial. Amb un llenguatge absolutament entenedor i apel·lant a la diversió de l’espectador, Esteve Soler construeix un edifici de grans proporcions. S’inventa una baralla de naips de tres colls abans inexistent. Cada coll agrupa set cartes que no només lliguen entre si, sinó que presenten ressonàncies o connexions amb altres peces dels dos colls restants. Això multiplica extraordinàriament les possibilitats d’una companyia o equip artístic per explorar i desenvolupar l’imaginari de les tres obres —bé sigui per a la seva posada en escena per separat o bé per a una hipotètica representació de la trilogia en sessió contínua—, ja que aquesta estructura està prenyada d’abundància, de simetries i esquerdes, d’imatges suggeridores veritablement provocadores, d’idees i sentiments atroços sovint indestriables dels llocs comuns i la bona fe.

Podem descriure a grans trets les 21 cartes que es posen en joc a Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia mitjançant l’esquema següent.

CONTRA EL PROGRÉS

1. Parella. TV. Nen.

2. Tramvia. Moribund. Noia que refusa assistir-lo.

3. Empresaris. Creació utilitària d’una nova religió.

4. Pare, mare. POMA.

5. Mestra i nens. Conte. Llops.

6. Contracte matrimonial amb caducitat obligatòria.

7. Control de la població humana mitjançant extermini. Botxí-foca.

CONTRA L’AMOR

1. Putxinel·lis: princesa; camperol; cor.

2. Parella. Trencament. Neteja.

3. Amigues. Ex dins del cos.

4. Amor-droga i amor-mesura de control social: esclavatge, hipoteca, futur compromès.

5. Astronautes. Solitud en companyia. Amor-necessitat que perviu.

6. Parella enfonsada dins una merda infinita. Canvi de parella. Infinita repetició del mateix esquema de relació.

7. Home porno. Amor-projecció en imatges de sexe gimnàstic.

CONTRA LA DEMOCRÀCIA

1. Parella. Embaràs. Capolls, teranyina i ARANYA.

2. Amos de la ciutat. Poder despietat que no és impersonal sinó venjatiu.

3. Home, dona i marit sacrificable. Incapacitat per comptar més enllà de 6.

4. Tirachinas i PEDRA. Homes (1 i 2). Violència involuntària i amable engendrada per la pròpia desgràcia i pel dret que aquesta atorga.

5. Pares. Confessió cruel. Assassinat del fill i aprofitament del cos.

6. Dona amb burka. Reunió de veïns. Confessió amb traducció. Petició d’ajut.

7. Amos del món al llarg de la història. Refús d’una sola dona a sotmetre’s als seus desitjos.

Hi prenen relleu la proliferació de promeses vàcues a les quals hom s’aferra per tal d’evitar la contemplació crua de la realitat; els mecanismes de control que ens imposen instàncies superiors i els que ens autoimposem; els monòlegs que interpel·len obertament el públic tot convertint-lo en personatges coresponsables; la dosificació dels aparells electrònics i dels noms propis de corporacions o persones reals per tal de preservar l’eficàcia del seu paper; les situacions inicialment tòpiques que l’autor disloca abruptament; les incongruències entre la naturalesa del discurs i el personatge emissor; els objectes i personatges desproporcionats o fora del lloc que els és propi; etc. Hi ha incomptables petites contres dins les 7 contres de cada Contra

Pot ser que el debat que el 15-M ha suscitat sobre la naturalesa política de la vida quotidiana estimulés la repercussió i l’èxit de públic que Contra la democràcia va gaudir a la Sala Beckett —sota la direcció de Carles Fernández Giua i amb les interpretacions de Dani Arrebola, Pep Jové, Josep Julien i  Laia Martí— durant la darrera edició del Grec 2011. L’any 2009, la companyia Teatre al Detall va estrenar també a la Beckett Contra el progrés. Joan M. Segura i Bernadas va dirigir l’espectacle, que interpretaven Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Idàñez; de fet, dos anys després aquest muntatge segueix viu: forma part de la programació de la imminent XIX Muestra de Teatro de Autores Españoles Contemporáneos alacantina. D’aquesta primera obra se’n va parlar menys, és clar; no obstant això, dubto que un context sociopolític més o menys favorable en sigui l’única causa. Diria que sovint cal que els altres ens cantin repetidament les bondats d’alguna cosa abans d’abraçar-la; que preferim que ens les cantin els portaveus de sempre, aquells a qui atorguem crèdit; i que tant se’ns en donarà que a l’estranger s’esgargamellin cridant la desbordant qualitat d’aquesta trilogia àcrata fins que no ens ho confirmi la nostra televisió de confiança.