En aquesta introducció al dossier que dediquem a la dramaturga debbie tucker green (amb minúscules per decisió de la pròpia autora), Elisabeth Massana esbossa una primera aproximació a les característiques ideològiques i formals de l’obra d’una de les creadores més destacades del panorama britànic actual, però una autèntica desconeguda a casa nostra.

 

L’arribada del New Labour de Tony Blair al poder, l’any 1997, va venir acompanyada de l’intent, no sempre fructífer, de transformar el panorama cultural britànic després d’anys de privatitzacions i retallades de mà de Margaret Thatcher i John Major. Una de les seves polítiques fou la de fer una crida a la diversitat cultural a les arts, fet que va permetre que tota una generació de dramaturgues i dramaturgs de raça negra guanyessin visibilitat i la seva obra s’estrenés a teatres com el National Theatre o el Royal Court de Londres (Fragkou, 2010: 75). D’entre aquestes noves veus cal destacar Roy Williams, Mojisola Adebayo, Bola Agbaje, Kwame Kwei-Armah (recentment escollit per dirigir el Young Vic Theatre), Rikki Beadle-Blair, Winsome Pinnock, Oladipo Agboluaje o debbie tucker green entre molts d’altres, totes i tots desconeguts per al públic català. És al voltant de l’obra de tucker green, una de les veus més innovadores i fascinants d’aquesta fornada, que dediquem aquest dossier monogràfic.

L’acadèmia britànica no ha trigat a manifestar les semblances entre tucker green i Sarah Kane, sobretot en relació a com tucker green representa subjectes complexos i es preocupa per destacar la «dislocació […] alienació [… i] la desesperació nihilista» (Goddard, 2013: 190)[1], i alhora l’ha relacionat amb Harold Pinter o Caryl Churchill, però la dramaturga afirma que relacionar la seva obra només amb la tradició britànica reflecteix només allò que els crítics han volgut trobar en els seus textos, i en canvi cita entre les seves influències el hip hop i l’slam poetry i particularment la poeta Jamaicana Louise Bennett o els músics Jill Scott i Lauryn Hill (Osborne 2010, 37).

Com escriu Mireia Aragay a l’article que forma part d’aquest dossier, tucker green denota una manera concreta d’habitar el rol d’autora, entre d’altres coses per la seva resistència a concedir entrevistes o ser fotografiada, i per la decisió d’escriure el seu nom sempre amb minúscules. Tot i que seguint la determinació de no concedir entrevistes, mai no ha explicat els motius per fer-ho, hi ha diversos precedents, sobretot en la literatura i el pensaments afroamericans, d’autores que han decidit eliminar les majúscules dels seus noms. El cas més notori i pertinent en aquest context potser sigui el de la pedagoga i crítica feminista bell hooks, per a qui la decisió és una manera de demostrar que l’obra és més important que l’autora i alhora allunyar-se de les prescripcions gramaticals ja que, per a hooks, el llenguatge és en si mateix un constructe que sosté l’estatus quo, i amb ell, el racisme i el sexisme (hooks, 2000: 10) . En el cas de tucker green, Marissia Fragkou hi veu un intent d’allunyar-se de qualsevol estructura hegemònica, diferenciar-se d’altres escriptors i alhora mostrar una resistència notable a les categories identitàries (2010, 77), resistència que s’ha convertit en un dels trets fonamentals de la seva obra.

Tot i no haver-se definit mai de manera explícita com a feminista, són moltes les lectures feministes que s’han fet de les seves obres, sobretot perquè, contràriament a molts dels textos sobre la Gran Bretanya negra que la van precedir, tucker green situa els personatges femenins al centre, i és a través d’elles que explora els impactes emocionals de les injustícies que ens envolten. En aquest sentit, Elaine Aston situa l’obra de tucker green en un corrent d’obres escrites per dones a partir dels anys noranta que formen part d’una genealogia experiencial de dramaturgues amb una preocupació especial per fer crítica social de temes de particular rellevància (2010, 585). D’igual manera, Marissia Fragkou i Lynette Goddard llegeixen l’obra de tucker green en relació a les anomenades «polítiques de la ràbia» dins les crítiques feministes a la desigualtat i els abusos de drets humans. En particular afirmen que:

la ràbia ha servit com a força mobilitzadora per al feminisme des dels anys setanta, per parlar en contra de les injustícies patides per les dones. Sara Ahmed en particular subratlla l’eficàcia de les polítiques de la ràbia en el context del feminisme negre, sobretot en relació amb la feminista lesbiana negra Audre Lorde, per a qui la ràbia constituí la principal força emotiva per trencar la tirania del silenci (Fragkou and Goddard, 2013: 152).

En aquest sentit, Fragkou i Goddard definiran la poètica de tucker green com una poètica dramàtica de la ràbia, entenent la ràbia en el sentit de Lorde i Ahmed com un llenguatge que interromp el silenci i la injustícia. Un dels exemples que fan servir, i que val la pena reproduir, és un dels monòlegs de l’obra stoning mary, on Mary, una dona a punt de ser lapidada esclata en adonar-se que ningú no farà res per salvar-la de la injustícia que és a punt de patir:

 

MARY: On són les cabrones donistes?

… les cabrones feministes…

les cabrones professionals?

On són?

On són les cabrones cremasostens?

Les cabrones negres

les cabrones criolles

les cabrones blanques o mestisses

les cabrones de puta mare

On són?

 

On són les cabrones

mainstream?

Les cabrones rebels

les cabrones underground

on són —on cony són—

les cabrones que donen suport a les altres cabrones?

 

[…]

 

On són les cabrones que van a totes les manis?

 

[…]

 

Cap d’elles anirà a una mani per mi?

(tucker green, 2005: 61-62)

 

Des de l’estrena de la seva primera peça l’any 2000, tucker green ha dut a l’escenari més d’una dotzena d’obres que contribueixen a trencar aquesta tirania del silenci, moltes de les quals ha dirigit ella mateixa. També ha fet petites incursions al cinema amb el guió de la pel·lícula Second Coming (2014), per la qual va ser nominada al BAFTA com a millor guionista britànica novell. Va guanyar el Premi Olivier per a joves promeses el 2004 i fou la primera dramaturga de raça negra que estrenà dues obres a la sala gran del Royal Court Theatre. Les seves obres, rabiosament polítiques, responen a la violència de gènere (dirty butterfly, 2003), al racisme institucional (random, 2008), exploren el turisme sexual (trade, 2004), la impossibilitat de reconciliació de les víctimes de conflictes armats (truth and reconciliation, 2011) o ens acosten als problemes que afecten diversos països del continent africà i sobre els quals Occident no fa res, com l’epidèmia de la sida, les lapidacions o els nens soldats (stoning mary, 2005) i generations (2005).

A nivell formal, tucker green subverteix les estructures dramàtiques convencionals i presenta un ús del llenguatge extremadament poètic i rítmic alhora que s’acosta als usos vernacles de la llengua que fan servir les comunitats que retraten les seves obres, ofereix una forta visió eticopolítica de la realitat i enfronta el públic amb els seus propis prejudicis, un públic que tant al Royal Court Theatre com al National Theatre, on tucker green ha estrenat moltes de les seves obres, en la seva majoria acostuma a ser blanc i de classe mitjana. Els textos que formen part d’aquest dossier s’acosten a les obres de tucker green a través d’aquests aspectes d’innovació formal i en destaquen les interseccions entre forma i violència, l’ús innovador que fa la dramaturga dels silencis i la creació d’una dramatúrgia de la frontera.

 

Bibliografia

Aston, Elaine. «Feeling the Loss of Feminism: Sarah Kane’s Blasted and an Experiential Genealogy of Contemporary Women Playwriting», Theatre Journal, 62(4), 2010, pp. 575-91.

Fragkou, Marissia. «Intercultural Encounters in Debbie Tucker Green’s Random». Journal of Contemporary Drama in English, 17, 2010, pp. 75-87.

Fragkou, Marissia and Goddard, Lynette. «Acting In/Action: Staging Human Rights in Debbie Tucker Green’s Royal Court Plays». In: Vicky Angelaki (ed.), Contemporary British Theatre: Breaking New Ground. Basingstoke i Nova York: Palgrave Macmillan, 2013.

Goddard, Lynette. «Debbie Tucker Green». In: Dan Rebellato (ed.), Modern British Playwriting: 2000-2009: Voices, Documents, New Interpretations. Londres: Bloomsbury, 2013, pp 190-212.

hooks, bell. Feminist Theory: From Margin to Center. Cambridge – MA: South End Press, 2000.

Osborne, Deirdre. «Debbie Tucker Green and Dona Daley: Two Neo-Millennial Black», 2010, pp. 25-55.

tucker green, debbie. Stoning Mary. Londres: Nick Hern Books, 2005.

[1] Totes les traduccions de l’anglès són meves a no ser que s’indiqui el contrari.